Joan Martínez Monjo neix el 4 de gener de 1956 a Gandia, a la Safor, municipi i comarca que s'incorporen, mitjançant la tècnica del correlat objectiu, en el teixit literari de bona part de la seva obra, sobretot en Les quatre estacions (Premi de la Crítica del País Valencià, 1986), que aplega diversos textos curts de l'autor i dels seus amics de joventut Josep Piera i Ignasi Mora.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València (estudis que el portaran a viure quatre anys a la capital), la dedicació com a professor d'ensenyament secundari a partir dels anys vuitanta pot ser una de les raons de les poques urgències de Monjo a l'hora de publicar la prosa que cultiva des de jove, tot i que aquesta actitud també ha de ser entesa com una proposta estètica concreta que lliga vida i literatura i que rebutja l'acció per l'acció, tot advocant, en canvi, per la relació romàntica entre Natura i Poesia i per a una contemplació i una admiració assossegades del món.

És per aquesta manera particular d'accedir al món que s'ha d'entendre, també, que la seva obra literària tendeixi a les formes curtes de la narració, quasi impressionistes, i que aquestes peces (moltes d'elles provinents de dietaris no publicats de manera aglutinada) hagin vist la llum de forma desordenada, també en revistes o en suplements culturals de publicacions periòdiques: Monjo publica diversos escrits de narració, crítica literària i comentaris d'actualitat a revistes com Tossal, Canigó, Cairell, L'Espill, El·lipsi, Ullal, Bagalina, Daina o Cavall Fort.

Per les seves ocupacions com a professor d'institut, viu durant gairebé una dècada (des de 1985 fins a 1994) a Altea, prop del mar i del far d'aquesta població, experiència que es reflecteix en forma de prosa poètica en l'última obra que Monjo publica en vida, el recull 77 mirades a un mateix paisatge, apareguda l'any 2005 dins Literatures, revista editada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El 1996 i fins poc abans de la seva mort, torna a la seva ciutat natal, on seguirà treballant de professor a l'Institut Joan Fuster.

A banda dels llibres ja citats, Joan M. Monjo és l'autor del recull de prosa i impressions Oh! (1980, premi Joanot Martorell de Gandia l'any anterior), es converteix en un dels primers conreadors valencians de novel·la històrica amb Ducat d'ombres (Premi Andròmina, 1982), i publica la novel·la ¡Esborreu-me el record! (1988) i les obres de narrativa infantil Les ales d'Àngel Vidal (1985), El llenguatge dels cavalls (1990) i Examen de verbs irregulars (2001).

Però l'actitud literària més aviat vital de Monjo el porta a materialitzar la seva vocació d'escriptor a través de camins que van més enllà de l'ús de la ficció. Així, també s'endinsa en la recuperació històrica de personatges d'interès cultural i cívic, com en els estudis Lluís Català: l'home i l'escriptura (1985) o Els dies i els treballs del pintor Josep Díaz Azorín (2008) i té un paper destacat com a agitador cultural: participa en diverses iniciatives i obres col·lectives (De Josep Rausell a Pep Mosca, 1997), col·labora en diversos programes culturals radiofònics de la cadena Ser de Gandia, forma part del consell de coordinació de la revista de literatura Lletres de canvi, és el cap de servei de documentació de la col·lecció El conte del diumenge (on publica Matrícules d'honor l'any 1981), esdevé membre del Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, i és vocal de la Junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana pel País Valencià del 1985 al 1986.

Josep M. Monjo mor a Gandia el dia 1 de gener de 2007.