Imma Monsó
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

[…]
Les teves novel·les diuen molt de tu. Jo mateixa tinc la sensació que et conec íntimament. ¿Fas un exercici de sinceritat amb cada llibre?
—És curiós, perquè tu dius que em coneixes, i segurament és veritat, però en canvi jo sé molt poques coses de tu. És una relació estranya i interessant, asincrònica, la que s'estableix entre l'escriptor i els lectors. Sí que sóc tan sincera com puc, quan faig narrativa. Si hi ha un lloc on pots explotar la sinceritat al màxim, és en una novel·la. Escriure sense ser sincer ha de ser molt desmotivador.

¿Els lectors veuen en els teus llibres coses que tu no hi havies volgut posar?
—Sempre. És el que més em va sorprendre quan vaig començar a publicar: la gran varietat de lectures que es poden fer d'un llibre. Cada lector es fa una construcció. I aquella construcció és ben seva, jo la podria comentar però mai criticar. No hi tinc cap judici a fer.

Has dit alguna vegada que mai has esperat res del món literari. ¿El secret passa per anar fent, sense dipositar-hi grans expectatives?
—Dipositar grans expectatives en qualsevol cosa és la clau de la infelicitat. Jo de la literatura només n'esperava disfrutar del que feia. Això ho he aconseguit, i el que ha vingut després ha estat com un regal. En un moment de la novel·la es parla de la vanitat masculina. Si la vanitat tingués gènere, seria masculina. Les dones privilegiem moltes altres coses a la vida: els afectes, els fills, la família, jo què sé. Els homes també tenen fills i família, però sovint et trobes amb tipus que posen la vanitat per damunt de tot. Jo tot ho he rebut com un a més a més, i això m'ha evitat molts disgustos.

T'has sentit ben tractada?
—Molt més del que em mereixo. Però la complaença pot ser un autèntic verí per a un escriptor. És un dels grans perills. Amb Un home de paraula em vaig passar dos anys fent xerrades i vaig estar en contacte amb molts lectors de bona fe. Però aquesta bona fe del lector, tan maca, et pot atontar una mica.

Quina relació tens amb els lectors dels teus llibres?
—Molt variada. He fet moltíssimes xerrades a pobles, que m'agraden especialment. En una gran ciutat tots som més com cal, més políticament correctes. Als pobles hi ha més heterogeneïtat del personal, més espontaneïtat. Les tertúlies són imprevisibles, sovint es converteixen en teràpies de grup, més encara si el llibre s'hi presta, com era el cas. A mi m'han fet confidències molt commovedores. La gent necessita el contacte amb l'escriptor. Tu et trobes en una altra situació: ja has fet el llibre, ja te n'has distanciat, i ni que no te n'hagis distanciat tampoc et posaràs a plorar en aquell moment. Però la persona se l'acaba de llegir i pot plorar per una cosa que en realitat t'ha de fer plorar a tu. L'altre dia, a la presentació del llibre d'un amic, vaig pensar que presentar un llibre en públic era una obscenitat. Són tan íntims els actes d'escriure i de llegir, que presentar un llibre amb el pobre autor allà present, fa com cosa...

¿Has notat que havies de demostrar més que els homes escriptors, pel fet de ser dona?
—Els escriptors mascles són bastant corporativistes. Jo no m'he sentit exclosa de res, però trobo curiós que, havent-hi tantes dones escriptores i tantíssimes dones lectores, en els congressos, jurats o altres trobades del món literari, només hi hagi dues dones per cada vint homes.

El cirurgià diu que un llibre, en un primer nivell, ha de despertar emocions. Hi estàs d'acord?
—Parlant d'un llibre de narrativa, sí. Encara que sigui l'emoció de la indiferència més glacial. O t'ha de fer somriure o t'ha de commoure. Si pretén ser molt reflexiu, es perd la funció de la narrativa. Amb la promoció d'Un home de paraula vaig experimentar com els costa als homes travessar la barrera de l'emoció. Els costa commoure's amb un llibre o reconèixer que s'han emocionat. Les dones tenim menys pudor, estem més habituades a parlar d'una manera més franca d'aquestes coses.

La mort t'ha tocat de prop. Als personatges d'aquesta novel·la, també.
—Arriba un moment que t'hi familiaritzes bastant, amb la mort. Abans d'Un home de paraula, a les meves novel·les no hi havia morts, no m'agradava posar-n'hi. I ara ja és pecata minuta, aquí n'hi ha algun i n'hi poden haver més en el futur.

L'escriptora està de dol per la mort del seu germà.
—Sí, el dol és un dels temes de la novel·la. La sensació que quan se't mor algú se't fragmenta la vida és impressionant. També aprens que la vida no és un camí llarg, una carretera recta, sinó que pots tenir moltes vides diferents.

¿Encara penses que l'únic dol possible passa per fer una presència contínua de les persones mortes que estimàvem?
—Les persones que t'han donat molt, com és el cas del meu home, en Roger Moreno, sempre són amb tu, i això t'ajuda a portar el dol d'una manera menys dolorosa. Però és indubtable que el pas del temps es nota. Al principi no pots ni suportar la idea que un dia estaràs millor, que l'oblit farà un cert efecte. Em refereixo a l'oblit d'aquells petits gestos que si els tinguessis presents a cada minut et moriries.

La proximitat de la mort, i la consciència de mortalitat, t'han fet diferent com a escriptora, no sé si millor...
—M'alimento de tot el que passa al meu voltant, i és evident que la mort d'algú proper ha tingut un pes enorme en el que escric ara. No sé ben bé cap a on, no sé què significa aquest pes, però sí que alguna cosa deu haver fet. Què? No t'ho puc dir, segurament els altres ho poden veure amb més lucidesa i distància que no pas jo.

¿Escrius en part per reconstruir les pèrdues?
—Amb Un home de paraula, jo volia reviure i continuar la figura d'en ,Roger. Després van venir les xerrades, els premis i tota la resta, i segurament això ha estat bo per al meu dol. Si els psiquiatres recomanen treballar el dol, jo l'he treballat moltíssim. El llibre ha tingut una vida molt llarga. Encara ara estaria anant a clubs de lectura, si no fos que va arribar un moment que ja no vaig poder més.

¿La clau per escriure bé és esborrar molt, com fa la Sara?
—En el meu cas, sí. Però segur que hi ha gent més endreçada i més conscient que abans pensa les coses i després les diu. Jo sempre les he dit primer i les he pensat després. Escrivint faig el mateix, començo amb un doll de pàgines i després esborro i esborro, amb el risc de quedar-me sense text. Suprimir m'agrada moltíssim.

L'escriptura té un avantatge sobre la vida: escrivint es poden fer esborranys.
—Kundera deia que fer les coses una vegada era com no fer-les. Teòricament, hauríem de viure dues vides per dir que n'hem viscut una de completa. La literatura et permet fer esborranys i després millorar-los. […]

(Eva Piquer: Avui Cultura, 19 de novembre de 2009, p. 10-11)



--------------------