Quim Monzó, autor, fins ara, d'una novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres (1976), i d'uns contes apareguts conjuntament amb uns altres de Biel Mesquida a Self-Service (1977), ens ofereix un recull de divuit narracions que podem dir que és la solució, o, millor, una possible solució dels problemes d'escriptura plantejats a Self-Service. Els contes participen en major o menor grau de les premisses inherents al gènere: extensió limitada, condensació afectivo-intel·lectiva d'un món poètic que interpreta un món real, i recerca de l'efecte únic i sorprenent. Aquests trets aniran perfectament lligats establint la relació causa-efecte i viceversa, i donant al conjunt -ja fluid en ell mateix per la varietat temàtica- el dinamisme que el caracteritza. [...]

Amb alts i baixos segons els contes, amb un major o menor grau d'elaboració segons la finalitat, Quim Monzó ha aconseguit fer d'Uf, va dir ell un llibre interessant no tan sols per la seva força creadora sinó també per la dosi d'imaginació i de fantasia que proporciona al lector, el qual es troba amb l'escenari adequat per a la representació dels seus somnis i dels seus desigs.

Glòria Casals: "Quim Monzó, Uf, va dir ell", Els Marges, núm. 14, setembre del 1978.

* * *

Des que Mercè Rodoreda va penjar a Mirall trencat una adolescent dalt d'un llorer migpartit pel llamp fins a dessagnar-la, la literatura catalana no s'havia tornat a aventurar en l'inquietant paratge de la mort i l'horror infantil o juvenil. No, no som davant d'una raresa, o d'una idiosincràsia malaltissa de la ment de Quim Monzó la que ara se'ns proposa amb sorprenent impertinència. El millor dels mons és un llibre poblat de nens morts, torturats i torturadors, d'angoixa i d'horror menor d'edat, de cadàvers encaixonats dins de taüts blancs, de nois morts en la flor de l'edat. És una temàtica neguitosa i poc comercial, que furga, en la direcció d'una de les grans preguntes de la modernitat: ¿on és la innocència perduda? ¿Per què no pot ser tot el que volíem? ¿On enterrem, com ens desfem de les nostres il·lusions mortes i deixem de plorar-les d'una vegada per totes? 

Com en el cas de Rodoreda, Monzó penja els seus nens sense vida de les branques d'aquest gran llorer anomenat literatura, o si es vol, ficció. Els contes de Monzó, que són sempre metaficció, com va recordar un dia Manel Ollé, parlen discretament del que sembla que no parlen, són faules morals on la versemblança és mínima, però on el dibuix de l'ànima humana llueix autèntic, complet i sense concessions. Ja des del títol, que evoca alhora la coneguda frase "vivim en el millor dels mons possibles" i el Càndid o l'optimisme, de Voltaire, Monzó assenyala el problema de la nostra aproximació a la realitat. Sí, aquest és indiscutiblement el millor dels mons perquè no n'hi ha cap altre, però el que anomenem la realitat només és la nostra mirada, la vida que nosaltres veiem a través de la ment, la societat i la cultura.

Jordi Gàlvez: "En la flor de la vida", Avui Cultura (Barcelona), 8 de febrer de 2001.

* * *

Entre els contes de Monzó de començaments dels anys vuitanta ("El regne vegetal" o "Quatre quarts", que proposen recorreguts per la ciutat) i els que es recullen en El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996), s'ha produït un canvi en la visió de l'espai i en les relacions humanes. En el primer d'aquests llibres, la despersonalització arriba al màxim nivell (els personatges es diuen Zgdt, Bst o Grmpf). L'amor, la seducció i el plaer físic es viuen com un joc de dominació. Els escenaris -l'hospital, el cafè, la cambra de l'hotel- s'han fet abstractes o simplement no apareixen (ara el conte s'articula en forma de diàleg, fora de l'espai i del temps). A Guadalajara, som de ple en la ciutat postmoderna que ha perdut els seus punts de referència. Abans, els protagonistes dels contes de Monzó recorrien escenaris coneguts, locals emblemàtics, designats amb noms propis o recognoscibles per elements concrets de les descripcions. Fins i tot a La magnitud de la tragèdia, en el moment de més eufòria, es reconeixien el mercat de Sant Antoni, l'escullera i el Camp del Barça. Ara, l'espai és fet d'abstraccions. La música del fil musical -on sempre sona la cançó Guadalajara- iguala l'espai. La cançó es reprodueix a tots els contes del llibre: en un ascensor, al bar, a la ràdio, per significar l'avorriment i el tedi que s'ha emparat de la vida quotidiana.

En la literatura de Pàmies i de Monzó, la ciutat s'ha convertit en un laberint sense sortida per on els personatges evolucionen obeint un automatisme.

Julià Guillamon: "La ciutat postmoderna. De la contracultura a la Barcelona postolímpica", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 150, abril del 2000.