Com que de discursos no n'he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte. El conte va d'un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s'entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l'any que la cultura catalana n'és la convidada. Abans d'acceptar l'encàrrec, l'escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: «I ara què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l'accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l'accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l'accepto, ¿què en pensarà també la gent?».

No sé com van les coses a d'altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l'home, mentre et pren les mides, pregunta: «¿Cap a quina banda carrega vostè?», i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l'esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu. Facis una cosa o facis l'altra (carreguis cap a la dreta o cap a l'esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

(Fragment del Discurs d'inauguració de la Fira de Frankfurt 2007, 2007)

* * *

LA SUBMISSIÓ

La dona que ara pren un gelat de vainilla a la primera taula d'aquest cafè ho ha tingut sempre ben clar. Busca (i buscarà, fins que el trobi) el que ella en diu un home de debò, que estigui pel cas, que no perdi el temps en detalls galants, en gentileses inútils. Vol un home que no pari atenció al que ella li pugui explicar, posem per cas, a taula, mentre dinen. No suporta els homes que intenten fer-se els comprensius i que amb cara d'angelets li diuen que volen compartir els problemes d'ella. Vol un home que no es preocupi pels sentiments que ella pugui tenir. Des de púber va fugir dels xitxarel·los que es passaven el dia parlant-li d'amor. D'amor! [...]

Aquesta és la mena d'home que vol. Un home que, al llit, la faci servir com li vingui de gust, sense preocupar-se pel d'ella, perquè el gust d'ella serà el que ell en tregui. [...] Que viatgi, i que (no cal que sigui gaire d'amagat) tingui altres dones, a més d'ella. A ella no li fa res, perquè ell sabrà que, sempre, només que li faci un xiulet, ella serà als seus peus, pel que vulgui manar. Perquè vol que la mani. Vol un home que la faci anar dreta, que la domini. Que (quan li vingui de gust) la grapegi davant de tothom, sense miraments. I que, si per aquelles coses de la vida ella té cap accés de pudor, li clavi bufetada sense aturar-se a pensar si hi ha o no gent que els mira. Vol que li pegui també a casa, en part perquè li agrada (disfruta com una boja quan li peguen) i en part perquè està convençuda que amb tota aquesta oferta no se'n podrà estar mai, d'ella.

(Dins de El perquè de tot plegat, 1993)

* * *

El cambrer va somriure; amb la mà dreta va acariciar suaument el llom del bloc que aguantava amb l'esquerra, i va explicar:
—De postres tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, profiteroles. També hi ha truita. De fruita tenim...
—Jo potser pendré pastís de meló —va dir la Maria-Eugènia, somrient.
El cambrer va anotar-ho i, sense alçar el cap, va dirigir els ulls cap al Ramon-Maria, que encara no s'havia decidit. Sempre li havia costat triar, quan el cambrer cantava el menú per comptes de dur-lo escrit. Si hi hagués pensat, li hauria demanat, just quan començava a enumerar les postres, que fes el favor de dur el menú, com havia fet amb els primers i els segons plats, i amb els vins. No acabava d'entendre per què, tan sovint, a les postres no es presenta el menú escrit. Com que, per una banda, el cambrer parlava amb la pressa de qui ja s'ho sap de memòria i, per l'altra, el Ramon-Maria pensava en totes aquestes altres coses, no va poder retenir les postres que li proposava: va demanar-li que les hi tornés a dir. El cambrer va somriure, el va mirar amb ulls que s'esforçaven per demostrar que, en cap moment, no es pensava que les hi fes repetir per putejar-lo, i va tornar a començar:
—Tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, peres amb xocolata, profiteroles...
—¿Peres amb xocolata? — va interrompre'l la dona, alçant les celles.
—Sí.
—Abans no ho ha dit.
—¿Vol peres amb xocolata per comptes de pastís de meló? ¿L'hi canvio?
—No. Pastís de meló, com havia dit.
El Ramon-Maria va sentir que li pujava a la gola un gust amarg: un petit eructe de bilis. Es va fregar els ulls. Li coïen. El cambrer el mirava. Es va decidir: profiteroles. Amb cara complaguda, el cambrer van prendre'n nota.
—I una altra ampolla de xampany —va afegir el Ramon-Maria quan el cambrer ja se n'anava. El cambrer es va aturar, va girar el cos i, amb un lleuger moviment del cap, va fer senyal d'haver-ho entès. Amb la mirada i un mig somriure, la Maria-Eugènia el va censurar
—¿Una altra ampolla? —va dir en veu baixa, quan el cambrer es va haver allunyat prou —. Acabarem borratxos.

(Fragment inicial de La magnitud de la tragèdia, 1989)