Ignasi Mora
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

Comentaris sobre el llibre Ulisses II.

De debò que massa sovint cerco el llum de casa a la capçalera del llit d’un hotel de Taormina i una finestra que dóna al mar, en un refugi d’alta muntanya”, escriu J. V. Foix. El poeta mostra com el món conegut pot convertir-se en un lloc estrany, en un laberint de passos incerts. A diferència de la petita prosa de ‘No saben ni on són ni on viuen’, als viatgers d’Ignasi Mora (Gandia, 1952) no els preocupa gens trobar el camí cap a casa. Ulisses II, l’últim llibre del prolífic escriptor, periodista i assessor de màrqueting electoral, és un creuer que navega ben lluny de qualsevol rumb cap a Ítaca.
El vaixell alberga els fugitius que es poden permetre salpar cap a l’absoluta llibertat. S’hi pot menjar i beure, tenir sexe i morir, tot de manera exquisida, a la carta. Només compta el present, aquesta és la lliçó. De lectura amable, fluïda, fa venir ganes de viure. S’hi menja amb deler, les descripcions dels plaers culinaris són minucioses i sentides. I com correspon a un relat que té present el cos, l’erotisme fuig de la llum tamisada i dels eufemismes.
El més valuós del llibre, però, és el combat amb la mort —la bella damaret visita just abans del trenc d’alba, quan la foscor és més profunda. Hi ha només aquest petit impàs que cal salvar cada nit. La vellesa, traïdora, tampoc no té cap poder en aquest oasi de felicitat.
Ulisses II és l’arca plena de parelles escollides que conté el missatge ufanós de la terra promesa...
Fins aquí l’optimisme fa passar una bona estona, però per què cal barrejar-hi uns companys de viatge tan fantasiosament immorals? Enlloc d’una crítica de la societat, aquestes criatures fan que la banalitat ho inundi tot. Els camps d’extermini són comparats amb la vida matrimonial: “Per què no atacaven els guardians, encara que moririen tots? Tant li feia, no?” No cal pas llegir els gruixuts volums de Hilberg, n’hi ha prou amb l’Infern de Treblinka de Grossman, un reportatge periodístic, per saber la resposta. Que irreal que es pot tornar tot, oi? El sender de l’oblit va ser traçat en el seu temps per feixisme, desenvolupat pel nazisme, però aquest camí encara sedueix. El futur brillant anul·la tot el que hi ha hagut i fins i tot un genocidi pot semblar una faula més aviat increïble. La càmera oculta ha gravat com la filla demana més i més sexe al seu pare que passa llargament de la seixantena. La morbositat, es veu, ens ha d’excitar. No sé si gaire gent es complauria davant de les imatges que mostressin Elisabeth Fritzl als braços del seu pare Josef. Els fets ocorreguts, de nou, no existeixen. La crema d’uns emigrants de pell colrada en una casa de pisos miserables també ha quedat al continent, lluny, com una anècdota més. La iaia a qui Razkolnikov va esberlar el cap sembla que tampoc no ha servit de res. Quant d’esforç inútil per reflexionar sobre el mal —els escriptors de la felicitat treballen incansables per esborrar tota aquesta herència.
Viure bé, realment bé, només és possible si som disposats a oblidar tots els escrúpols. Aquesta educació per la indiferència, com diu mestre Foix, “em ve sempre de nou”.

(SIMONA ŠKRABEC. "El dia que es va acabar el món". El País, 4 de desembre de 2008)



--------------------



Coberta del llibre Ulisses II.