II

Vull dir la gran vulgaritat. Nosaltres
som prou bé els que passam. El temps no passa!
Però ens fuig de les mans, no té agafada,
tant si és aspre com dolç, tant si l’amoixes
com si l'insultes i li escups la mala
bava al seu rostre. És dur el temps, alena
pausadament i tu amb delit t'hi arrambes
—t'arrambes a l'amor, al mot que estimes—
creient-lo blan i dúctil com la llana,
i somrius i li allargues la mà tèbia
per a, oferir-li tot el teu, i penses:
"Quin moment més feliç. La vida és bella;
llancem els ploraners a la seva ombra
perquè llur plorar etern no ens emmatzini
el goig de cada dia!" Però alhora
sents que et baten els polsos i que cada
bategada és un clau que et marca els caires
a la pell i a la ment. El meu bolígraf
ha començat a vessunyar el seu greuge
i alenava qualcú que, a l'hora d'ara,
ja és cadàver i jeu, i altres el ploren
o el blasmen asprament perquè no els deixa
ni un bri de fil, ni un llit per a morir-s'hi...
Encar més: tots nosaltres som la imatge
del temps. Dins barrioles de carn blava
corre la sang. ¿Podríeu deturar-la?,
oh mans irades! Corre cada dia
per les mateixes torrenteres, banya
els codolars d'antany. Sols quan s’aturi
la vermella corrent, quan ja no hi hagi
homes al món, llavors la boca negra
del caos cantarà el triomf de l'home
que haurà sabut escanyar el temps. De sobte
Tèlemos s'alça com un brau, les banyes
fetes de llum i passió i em canta
amb la veu seva de terrissa cuita,
d'aquesta que es cogué per a les fosses.
—"Tu vols aprofitar la sang, a voltes,
i et dius: —Encara hi sóc a temps.— Voldries
fondre't d’amor. L'amor és posar fites
a la corrent i a tu ja et fita Ulisses
amb l'estaca roent. Tu ja congries
el crit que llançaràs quan la pupil·la
se't cremi fins l'arrel. Ja cal que cerquis
un pigall perquè et meni dins la fosca".

B. 11 Agost 1962

(De Polifem, 1981)

* * *

LES GERMANIES

La clara llibertat, com us urgia!,
escòria magnífica i suport
del nostre poble: daus que a trenc del dia
mans frissoses llançaren a la sort.

Eixam tot remorós de gosadia,
si a tort obràreu, us van vèncer a tort,
mes no us tolgueren per ninguna via
la llibertat eterna de la mort.

I vostra llibertat encara sura
talment una congènita oradura
que ni forca ni sang no van guarir.

Alça't, doncs, de bell nou, oh tremp de roca,
car nosaltres mateixos, si ens pertoca,
perquè ens hi pengin triarem el pi!

(D'Illa, 1973)

* * *

EL DESBARAT

Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi?
Pregunta —ja mil cops per altres feta—,
avui aquest misteri m'inquieta
i dóna gust amarg al curt bocí

que com a almoina hauré pogut gaudir
dins la meva existència discreta.
No em digueu que la vida és una meta,
un lògic terme, un envejable fi

o bé, entre pedres, una rosa esparsa...
Si un glop de joia no m'ha embriagat
amb les bombolles de la seva farsa,

a cau d’orella em diu la veritat:
—La mort no pot — ni vol — justificar-se
i el mateix viure ja és un desbarat.

(D'Illa, 1973)

* * *

XIII

M'has sepultat, sospita de l'oblit,
sota la llosa d'una roca dura,
com si jo fos una fidel figura
de Llàtzer mort. Però dins el meu pit

una guspira hi esperava el dit
que, tot signant l'esquerpa podridura,
retornàs a la meva carnadura
l'eterna glòria de l'esperit.

Un esperit que és l'abrigall de dos
cossos que fan una mateixa mida.
I a semblança de l'home freturós

d'un gran remei, que troba el seu socors
per la boca del saig que en fa la crida,
un mot d'amor m'ha retornat la vida.

(De Presidi major, 1974)

* * *

XIX

M'has absorbit amb tanta força, amor,
que estic empresonat per totes bandes
i amb tant d'imperi sobre mi comandes
que enlloc no tinc ni un amagat racó

per a fer-hi el que vull. Fins la raó
i la follia, amb llurs vitals comandes,
manen que tu, carrossa d’aspres llandes
em solquis tot el cos, Mai cap fibló

de vespa no em ferí amb dolor més crua
ni em va cegar cap sol, Amor, com tu.
Al davant teu jo em sento ben bé nu

i el teu poder tan fortament actua,
que la carn despullada l'ordre em du
que la meva ànima se't lliuri nua.

(De Presidi major, 1974)