Autors i Autores

Bel Olid

Una terra solitària

Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres pertot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte. És de les poques fotos que he pogut rampinyar després del que la meva mare en diria la gran hecatombe i jo en dic... el principi de la meva vida normal.

De petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava. La meva germana, que jo esperava amb la ignorància tenaç dels nens i un optimisme que al llarg dels anys s'ha demostrat a prova de bombes, va ser el primer indici clar que, si volia un lloc al món, hauria d'inventar-me'l.

La meva germana era un bebè com tots els altres, cridaner, tirant a repugnant i amb molt males puces. Era malcarada en general, però a mi em tenia una tírria especial. Plorava sense excepció si l'agafava. La meva mare, en el primer dels seus incansables intents de justificar-la faci el que faci, em mirava rient i deia:

—Ereh demasiao bajita. A la niña le gusta estar máh alta.

Des dels meus cinc anys i deu mesos veia perfectament que la meva cosina, pràcticament adulta però d'un metre quaranta, agafava la marreca sense problemes. En tot cas, feia temps que havia observat en la meva família dos fets destacables: 1) per a la majoria de persones la lògica no té cap mena de rellevància, i 2) si insisteixes a exigir que l'apliquin el més normal és que et caigui una cleca. A favor de la meva família he de dir que aprendre aquests dos fonaments m'hauria estalviat infinits problemes amb el món, si no fos perquè a l'escola em volien convèncer del contrari i durant molt de temps vaig viure pensant (amb raó pel que fa a gairebé tota la resta) que més em valia fer cas als mestres que als meus pares.

Acostumada a una mare dura i poc afable, no em va ser complicat obviar l'antipatia evident de la meva germana i procedir a professar-li un amor incondicional que li tinc encara ara, quan els anys ja em deixen pocs dubtes que la pobra no em traga. Però no és culpa seva, sembla que tenim signes del zodíac xinès incompatibles.

Si ara tingués una càpsula del temps, o com a mínim una manera fiable d'enviar-me un missatge a mi mateixa en l'època de la foto, el text seria senzill i clar: «No pateixis, tot anirà bé». Estic segura que en els anys desconcertants en què descobria els mecanismes d'una família objectivament rara, m'hauria anat molt bé. Però és clar, quina família no és rara?

El naixement de la meva germana em va comportar tot de conseqüències majoritàriament desagradables i fins i tot desesperants, però també suposa una mesura fiable del temps en la meva infància. Si els cristians tenen abans i després de Crist, jo tinc abans i després de l'Amaranta.

En aquella època hi havia alguna protagonista de telenovel·la que se'n deia, i la meva mare va trobar que era un nom amb molta classe, del tot elegant. Jo hauria hagut de dir-me Rebeca, però per sort la meva àvia va tenir l'amabilitat de morir-se poc abans del meu naixement i em van haver de posar el seu nom: María. Tenint en compte que les seves germanes es deien Engracia i Jesusa, trobo que vaig estar de sort. María és un nom vulgar i discret, que no cal repetir deu vegades quan truquen de Telefónica, i s'escriu gairebé igual en català i en castellà. Un funcionari despistat que va deixar-se l'accent quan em van inscriure m'ha estalviat d'anar al registre civil a treure'l quan m'he fet gran, i la violència d'haver d'explicar-li a la meva mare que jo no em dic exactament com ella em va posar.

Com és evident, no vaig arribar a conèixer la meva àvia, però sempre he tingut molta curiositat per saber com devia ser. Pel que expliquen les tietes, semblava una persona inculta i intel·ligent que va aprendre de seguida a parlar català i a fer pa amb tomàquet. Totes les històries que m'han explicat de la meva àvia són molt impressionants, però sospito que igualment apòcrifes. Diuen que m'hi assemblo, però crec que és perquè vaig néixer nou mesos justos després de la seva mort i tothom va donar per feta una evident reencarnació que, personalment, no acabo d'aconseguir no creure'm tant com voldria. En tot cas, en honor a ella, jo vaig decidir aprendre a parlar castellà com déu mana i a fer pipirrana. Quan miro aquesta foto hi trobo més preguntes que certeses. Però això diria que va amb la meva naturalesa. De moment, encara no tinc sis anys i ja he perdut un tros de dit per tocar el que no tocava.

* * *

Avui ha tornat a veure'l. D'amagat de la seva mare, a la muntanyeta d'allà lluny del poble. Ha vingut amb el seu cavall blanc i la camisa planxada. Les quatre cabres pasturaven el que podien i miraven de no molestar-la. S'han assegut sota un arbre i, quan ell li ha agafat les mans, hauria volgut ser tempesta o riuada, i no quedar-se tan quieta com l'aigua mansa. S'ha deixat besar els dits, els canells i les galtes. S'ha deixat dir tots els versos i no li ha sabut aguantar la mirada. Ha mirat la terra seca i no ha dit ni una paraula. Ha acceptat el mocador, se l'ha amagat entre les sines. I li ha fet adéu sense voler, gairebé sense adonar-se'n.

* * *

Si vull que m'estimis he de ser una versió més dòcil, més suau, més sofisticada i alhora més simple de mi. Cal esborrar les arrugues del sarcasme i suavitzar les arestes de la gelosia. Cal, sobretot, eliminar tots els rastres d'un desig massa salvatge. Si vull que m'estimis, necessito una versió civilitzada i una sang que bulli menys.

A estones m'agrada aquest jo serè, gairebé adult, que invento sota la dutxa o conduint o fent cafè. A estones m'esclata a dins com una bomba el jo excessiu, gairebé absurd, que em veig al fons dels ulls els dies de maquillatge massa discret. Quan fem l'amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dic res però de tant mossegar- me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m'eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més. La major part del temps, em miro al mirall i no em reconec.


(Fragments del llibre Una terra solitària. Barcelona: Empúries, 2011)