CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol 
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

VOLUPTAT DE L'ENYOR

Tenacíssima, càndida enyorança,
fillola del desig i la recança,
trista amorosa de l'amor que es frisa,
crida els estels, besa la brisa!

Puresa del record extenuant-se
en el miratge d'una pàtria grisa,
feta del somni que matisa
el roig, el blau i el blanc de França.

L'àngel t'inspira i et manté el diable,
oh febre miserable
d'un dolorós i delitós amor,

tan prenedor, que un dia, per ventura
honor refet i llar segura,
enyoraré l'enyor.

(Saló de tardor. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques, 1947)

* * *

(OLIVER, 1948: primeres impressions de Barcelona després de tornar de Xile)
Llengua: el català es parla pitjor que mai. Certs pares de l'alta burgesia tenen el costum de parlar en castellà als seus fillets [...] Perill, cap! Molt servilisme. La gent vol que l'amo estigui content i que tingui el son tranquil i va molt més enllà del que l'amo mana. Impressió general: el país està cretinitzat almenys en un 70 per cent.

(OLIVER, març, 1949: referint-se a la seva curta estada a la presó Model)
Estimat Xavier: No, no em culpis del meu silenci! Apiada't, més aviat, de mi! No et pensis que plaguegi. He estat una temporada reclòs en una clínica -en el sentit pejoratiu del mot, s'entén- per tal que em practiquessin, no sé si em comprens, una lenta operació incruenta i altres coses semblants. M'ha estat impossible escriure, mentrestant, ni he vist, sinó molt indirectament, la llum del dia. Ara ja estic bo i m'he reintegrat a casa. Però, naturalment, estic deprimit. Ha plogut sobre mullat.

(OLIVER, maig, 1950: carta en vers)
No senyor! Per més que hi pensi
no m'explico el teu silenci
(improviso, escric a raig),
Dues cartes sens resposta
de l'abril! I el juny s'acosta,
que ja som a vuit de maig!
Què tens, Xavier? Què et passa?
Malalties? Fóra massa!
Refredament d'amistat?
No ho vull creure, no ho puc creure!
i prefereixo preveure
un silenci d'enfeinat.

(BENGUEREL, maig, 1961)
El que ha sofert amb Els germans Karamàzov és digne d'una petita odissea, vull dir perquè sortís per la Diada del Llibre. Ha estat un calvari i si ha vist la llum per Sant Jordi, és perquè encara hi ha premis per a la tenacitat i el treball. Tinc entès que la venda és un èxit [...]. M'escriu en (Joan) Sales que li han arribat originals molt bons: d'en Villalonga de Palma, de la Mercè Rodoreda (està entusiasmat amb la novel·la de la nostra obiolsiana).

(OLIVER, juliol, 1984)
[...] Prou saps que el treball mai no m'ha atret. Penso que la peresa i l'oci són les úniques virtuts que ens haurien pogut tornar al paradís perdut. Per això he treballat tan poc com he pogut. I amb tot, me n'he sortit, no sé ben bé com. Ara la literatura a penes m'interessa. M'interessa, en canvi, la política per maleir-la i escopir-la. Em cal un enemic o molts. D'amics també en tinc qui-sap-los, gairebé tots desconeguts.

(BENGUEREL, juliol, 1984: última carta)
Estimat Joan: Fa molt de temps que no ens veiem... Ens ve de lluny enfadar-nos, reconciliar-nos, tornar a renyir i tornar a fer les paus... Abans, com ara de vells, no ens durava. Parlo del temps remot en què més d'una vegada vam partir-nos el pa com a bons germans. I ho érem, no és cert? Ens conec, Joan. Sospito que hauria bastat un dia com avui perquè, en retrobar-nos cara a cara, ens haguéssim adonat, simplement en mirar-nos, que, a despit de tot, seguíem vivint junts.

(Epistolari; Xavier Benguerel, Joan Oliver. Barcelona: Proa, 1999)