TRIOMF D'ALTA FOLLIA
                        A Joan Perucho

M'enfilo dalt de tot de mi mateix
i miro:
i em veig més transparent.
Jo no sabia, no, que el vent
pogués tenir la meva cabellera
i estar-ne tant content.
Ara tota hora m'enquimera
i em llanço, des de mi,
a cels, abismes, rutes sense fi.
No tinc temps d'estimar: no tinc el braç prou llarg
—Clara, Bàrbara, amigues—
per a poder-vos abastar,
per a arribar a la vida.
I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa
la rosa.

15 de gener del 1943

BEATUS ILLE...

Sortós qui sense seny ha travessat el mar
i ha conegut el món de l'una banda a l'altra:
qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll...

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig el 1950

LA MORT SOBREVIVENT

Hi ha una manera de pensar la mort
en què la mort mateixa ens atenalla,
com si fóssim nosaltres el record,
com si fos ella la que ens pensa i mana.

Hi ha una manera de pensar la mort
que és com viure-la abans de la mortalla,
sentir-ne el fred amarg a dins del cor
i ésser el cor de la mort a la vegada.

Veure'ls el pare i el fill d'un mateix
i esdevenir un mateix vivent cadàver;
mirar amb ull gèlid el passat on neix
el futur ja marcit de l'esperança.

Estrangular el futur amb el passat,
orfes de temps i orfes d'eternitat.

París, 11-12 de març del 1952

(Poemes de l'Alquimista. Barcelona: Triadú-Pedreira, 1952)

* * *

EL COIT

Alguns hi van com l'aigua enjogassada,
i altres, com bèsties a l'escorxador,
i enfonsen llur tempesta en la foscor
d'uns cabells o d'uns ulls o una abraçada

—tenebra amb la tenebra maridada.
Altres senten al dors la coïssor
d'Algú que els foradés amb la mirada...

¿Què busquen aquests éssers, i cap on van? ¿Què burxen
amb tan desencaixada inquietud? Ells no ho saben —ni
ningú.

Allí la pedra i l'estrella, l'aigua viva i l'ocell, la flor i el
peix es combaten i s'exalten mútuament. Tota la natura
és present en aquest fast.

Però per darreta sotja, dama invisible, la Mort, d'ulls
oberts.

(Càncer. París: Edicions de l'Alquimista, 1946)

* * *

Quantes preguntes! I els he de dar resposta.
Tantes preguntes que hi ha en mi, erectes,
i que no sé a qui fer-les, i faig veure
que responc a les seves.
¿Són les meves preguntes tan puerils
a una altra oïda, com les seves m'ho semblen?
Sóc, potser, jo, encara més pueril?
¿Per què, si les meves preguntes són oïdes,
ningú no les respon?
Ells s'aquieten, a voltes, amb les meves respostes...
¿Però, per què a mi cap veu
mai no ve a consolar-me?
Per què jo sol, a mi sol, em responc?
Són massa pretensioses les preguntes?
¿Tinc l'oïda poc fina, per a sentir la veu
de les respostes?
¿Per què abans que les nostres preguntes hagin estat
resoltes,
vénen els nostres fills a importunar-nos amb les seves?
Són ells, potser, la resposta anhelada?
És la pregunta la sola resposta a la pregunta?
¿És la pregunta viva de l’infant
la resposta a les nostres preguntes d'home gran?
O potser són les nostres, preguntes ja mortes?
“Per què no juguen les persones grans?”
¿És el nostre jugar el que explica el seu
o bé el seu joc ens explica a nosaltres?
Qui és, aquí, l'explicació de qui?
No sóc, tot jo, una pregunta viva?
Serà, la mort, una resposta morta?
¿Per què la vida ens fa morir a preguntes,
i per què viu la mort en les respostes?

(Les veus del ventríloc: poesia de teatre. Barcelona: Proa, 2001)