Per als no entesos cal explicar què entén Palau i Fabre per 'alquímia', terme que és el seu nom de poeta que signava així, per raons interiors i profundes, els articles que trametia a Ariel des de París. A les notes de Poemes de l'alquimista (1a. ed., clandestina, 1952), el poeta escriu: Poemes de l'alquimista: és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació, com per altres ho poden ser el microscopi o la música, com a l'edat mitjana s'empraven els metalls.

(Joan Triadú. Avui, 2 de març de 1984)

* * *

Pocs escriptors han exposat la seua concepció intel·lectual i artística d'una forma tan coherent i atractiva com Palau i Fabre. Aquesta es resumeix, tant pel que fa a la seva poesia com per la resta de la seua obra, en l'aplicació del que l'autor anomena 'mètode alquímic'. A més d'aquest fet, Palau ha comentat àmpliament els seus supòsit poètics i ideològics, fins el punt que en la seua obra hi trobem quasi tanta reflexió teòrica com es escriptura creativa.

(Enric Balaguer. Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995)

* * *

Josep Palau i Fabre (1917-2008) tenia un pla de vida —centrat en la lectura i l’escriptura— que se n’anà en orris el 1936 i que no acompliria fins que, en retornar de l’exili, s’instal·là a Grifeu el 1962. Dins aquest pla, ja hi havia la idea dels Poemes de l’Alquimista, intuïda a Eivissa l’estiu que esclatà la Guerra Civil.

Però és a Barcelona, a finals dels «dies obscurs de 1938», i amb les lectures de Rimbaud i del Llibre d’Amic i Amat de Llull per tota companyia, quan madura i se li revela el concepte d’alquímia que hauria de desenvolupar: «és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, o d’experimentació». A les notes que apareixen en la primera edició del llibre, el 1952, Palau confessa la seva crisi existencial en qüestionar si és ell verament l’autor de la seva pròpia vida o si, per contra, sols n’és l’actor. Aquesta dualitat moral o dislocació interior —com l’anomena— és el que li permet crear una alquímia de la seva pròpia persona: «Jo m’era ofert a mi mateix com el meu propi experiment. Aquest era el sentit de la vida. La poesia era la regió on inscriure aquelles experiències».

El llibre Poemes de l’Alquimista és, de fet, el conjunt final que aplega la totalitat de l’obra poètica de Palau i Fabre escrita entre 1936 i 1950 i que havia anat apareixent publicada en successius títols independents. Sense perdre de vista la divisa palaufabriana segons la qual «l’home és un animal que es busca», els Poemes de l’Alquimista encaren la problemàtica de la desintegració del jo i del mimetisme. Per a Palau l’home contemporani viu els residus d’un jo del qual cal buscar les arrels en el racionalisme grec. Rimbaud i Picasso —juntament amb Artaud, Baudelaire, Lutréamont o fins i tot Llull— seran els genis que millor encarnen aquesta dissolució del jo i els que li oferiran distints camins d’exili i de desdoblament en la recerca. Quant al mimetisme («la natura és mimètica»), Palau viu la seva «alienació» a partir de la identificació empàtica amb objectes i éssers. «Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentit no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.» És aquest, per exemple, el sentit del poema «Pedra» inclòs a L’aprenent de poeta: «Dura com l’aigua dura. / Arrel d’ella mateixa. / En èxtasi perenne / la pedra perpetua / la pedra, imatge pura, / i la idea de pedra / se’ns fa del tot madura».

(Albert Benzekry i Arimon. Revista Visat, octubre de 2007)

* * *

No crec que ningú discuteixi a hores d’ara que els Poemes de l’Alquimista, el llibre que reuneix la totalitat de la seva obra poètica, situen Josep Palau i Fabre com un dels poetes fonamentals en llengua catalana de la segona meitat del segle XX, juntament amb el mateix Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet i Maria-Mercè Marçal. Només la seva impressionant envergadura com a poeta ja justificaria de llarg que es dediqui tot un any a recordar-lo, celebrar-lo, llegir-lo i estudiar-lo com cal, però és que a això cal afegir-hi les seves contribucions com a dramaturg i narrador, i molt especialment com a assagista. I, concretant encara més en aquest últim gènere, com a estudiós de l’obra de Pablo Picasso, un dels genis universals i incontestables del segle XX. No crec que sigui cap exageració afirmar que els textos, breus i llargs, que Palau i Fabre va necessitar escriure com a resposta a l’enlluernament estètic i vital que li produïa la pintura del malagueny, figuren en primera fila de la bibliografia picassiana internacional.

Festegem, doncs, els cent anys del mestre Josep Palau i Fabre, i, si no ho heu fet, us recomano -més ben dit, us prego- que correu a llegir els Poemes de l’alquimista, i per descomptat, que si ja ho heu fet, ho torneu a fer. Hi trobareu poemes que, tan bon punt us arribin al cervell i al cor, us acompanyaran la resta de les vostres vides, com aquell immens Cant espiritual, que hem de comptar entre els millors poemes en català de tots els temps i que sospito que ens pot fer molt de profit al llarg d’aquest 2017. I que comença així: “No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis...”

(Sebastià Alzamora: "2017, any Palau i Fabre", Diari Ara, 31 de desembre de 2016)