Amb Desig de terra, Vicent Penya ha estat guanyador del primer premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra. El llibre està estructurat en tres parts amb el denominador comú del paisatge de l'horta de València com a element simbòlic per explicar el seu univers poètic. El primer apartat està dominat per la presència de la imatge tradicional de l'aigua en moviment del riu i de les sèquies com a símbols de la vida; la vida es troba en els corrents subaquàtics i no en les riberes del riu, ens diu el poeta.

(Josep Manuel San Abdon: "Mar i memòria", Avui. "Cultura", 21 de maig de 1998)

* * *

Aquest llibre m'ha interessat, a més a més, perquè incorpora una sensibilitat saludable per a l'actual poesia catalana. La d'una espontaneïtat de caràcter oriental. Ho és la visió de les coses petites desdibuixant-se en els seus propis límits, i aquell consell de No cal que parles. Escolta. Escolta l'aire. Hi trobem present tot un culte a la natura: serps, gripaus, teuladins, passerells, granotes, sargantanes. Però no es tracta de cap efluvi d'ecologia: el poema vuitè de la secció segona n'és una bona mostra. I més encara, una devoció cap a l'aigua del tot musulmana, en sintonia amb poemes com el que comença S'ha mort el gesmiler de les flors caduques, resolt magistralment, ben d'acord amb les pautes de la tradició de poetes andalusins. Crec que a diferència dels altres reculls de Vicent Penya (que curiosament són anteriors a aquest en la seua escriptura) el d'ara és el seu llibre més digne, el més genuí i interessant.

(Isidre Martínez Marzo: "Una primera fita", L'Aljamia, núm. 14, 1999)

* * *

Una proposta poètica que vol fer-nos viatjar a l'instant de la felicitat, a un passat on tot era possible. Un llibre farcit de somnis, d'escenes del quotidià. Un llibre que parla de la terra, de la memòria, de la vida més a flor de pell. Un homenatge a la infantesa. Poesia nova i madura alhora.

(Josep Manuel Martínez Polo: "Viatge al passat de la felicitat", El Temps, 30 de juliol de 2002)

* * *

Aquesta obra de Vicent Penya és una mostra de la seua maduresa poètica. Amb Homèrides ha assolit una expressió consistent, particular i oberta per a compartir una visió i una sensibilitat que filtren l'experiència diària del món. El canvi continuat, com a símptoma pregon del pas del temps i de la vida, és el tema principal del recull. L'observador atent que és Penya el copsa en detalls rutinaris o ben poats de la memòria i la naturalesa, i a partir d’aquests elements pren consciència que ha de bastir un espai personal i col·lectiu.

(Eduard Ramírez: "Homèrides", L'Illa, 52, tardor de 2009)

* * *

El camí és inhòspit, no cal dir-ho, però tot i això hi podem trobar vitualles que ens alenen els sentits i ens porten un aire de tendresa. Ara bé, en aquest cas les referències sensorials o concretes estan sotmeses a la contenció, són elements que formen part del procés de recerca. Notable la profunditat reflexiva de la segona part d'Homèrides, en poemes com "La muralla", "Intuïció" o "Embarrancada". A la fi, com tots els exilis interiors, el viatge no és més que el desig de pàtria. Cal esmentar els interessants i aclaridors títols dels poemes del llibre, títols que ens suggereixen, fins i tot, una coherent trajectòria reflexiva. Fet i fet, el gran encert del seu autor és la valentia que ha tingut en sotmetre els seus versos a un procés d'experimentació, de renovació, de depuració, que l'ha permès trobar un llenguatge en general sòlid i ben arredonit que ens mostra les possibilitats del poeta, del vertader poeta.

(Antoni Gómez: "El diletant de la intimitat", Caràcters, núm. 52, juny de 2010)