Autors i Autores

Josep Pin i Soler
1842-1927

3. Comentaris sobre llibres i autors

CATALÀ, Víctor

"Catalina Albert i Paradís, dels Albert, una molt distingida família de l'Escala, al golf de Roses, on ella és nada i on quasi sempre ha viscut i viu. Una donzella enigmàtica, ondulant, llisquenta. No hi ha manera de fer-li dir on ha après tota aquella Ciència de la Vida que esclata en sos escrits. Qui li ha contat, per exemple, lo dels bonys que surten pel cos a conseqüència de certes malalties sexuals?… On ho ha vist? On ho ha llegit?; car pretén no haver llegit més llibres que els del col·legi o els d'anar a missa. És fadrina i de coses d'hòmens i dones ne sap més que una llevadora. És vilatana, i d'urbanitat ne sap més que moltes urbanes… gran artista, plena de foc i llum… dibuixa, pinta. Escriu com no és possible fer-ho millor, i en el seu escriure gràfic, lo seu caràcter de lletra, és d'un gran home.

Físicament, jo la trobo encisera; menudeta de cos, viva de moviments, primeta sense magror, morena de pell, mirar llampegant, de vegades ple de raigs, de vegades esllanguit per mor de la miopia. Boca fresca i eloqüent fins en lo silenci; car, escoltant, com si es parlés en veu baixa, sempre remuga els llavis. Dents blanques, petitetes i no del tot regulars, veu penetrant i forta, una veu de xicot adolescent, d'un noi que muda. Cabells que deuen haver sigut negríssims i que avui, a la vora dels polsos, ja li cendregen. Mans menudetes i de forma exquisida. En un article de la revista Joventut (núm. 144) he tingut la satisfacció de ser qui primer hagi proclamat son altíssim valor literari. Publicat lo meu article, ella m'escrigué, de l'Escala, donant-me les gràcies, i, mesos després, vinguda a Barcelona amb sa família, he tingut lo gust de fer sa coneixença personal, d'enraonar amb ella, a casa meva, a casa seva… L'he volguda confessar… feina perduda, ha fugit per la tangent."

* * *

PÉREZ GALDÓS, Benito

"… Conegudíssim en lo extern; en lo íntim, dubto que ningú l'hagi vist de cap a cap. Un senyor complicadíssim, una màquina mental altament complexa. En lo que d'ell se veu pel tracte social, sembla una bella persona, gens ni mica pretensiós, senzill de maneres, quasi vulgar, i si no fos pel seu mirar, que sembla apagat i és tan intens, passaria per un bon tinent de carrabiners, sense malícia. És curt de paraules, però sap escoltar i mai respon amb ironies. És un dels tres o quatre escriptors del segle XIX estatuables. Altres poden haver-lo superat en algun modo: bellesa de dicció, ciència, humorisme, però en tots els modos ningú li és superior i si hagués sapigut puntejar la corda alegre, si hagués creat tipos riallers o risibles, si per altra part no prengués sèriament per novetats unes quantes burrades més velles que l'anar a peu, seria el primer novel·lista actual en llengua castellana. Cap de les seves novel·les és enormement superior a les altres; totes, amb respecte literari sia dit, resulten monòtonament excel·lents, lo qual serà una desventatja per la seva anomenada, car difícilment podrà hom anomenar-lo 'l'autor de tal llibre'. En altres termes, no té 'Quijote'.

Potser la seva novel·la més plena, més humana, en la quina es vegi menos al progresista, sia Fortunata y Jacinta, potser Lo Prohibido… Potser la más bonita ( com deia que tenien de ser les novel·les Don Juan Valera), la más bonita, o las más bonitas sien Marianela i Gloria. Dels Episodios, alguns, Gerona sobretot, són notablement inferiors a Trafalgar, a Luchana, a Los Arapiles, que són dels més interessants; però que porten lo pecat d'orígen de no ser prou història ni prou novel·la.

Com a autor dramàtic-teatral, Don Benito és un home massa superior i, com conseqüència, massa poc ingenu per a entregar-se, per a fer coses falsament interessants. Lo seu major èxit teatral ha sigut Electra, una adulació als baladrers, una de les seves majors relliscades vers lo que ell diu que pren per coses de progrés, per novetats… Ho diu, però jo no crec que ho pensi. Per mi, totes les seves concessions als analfabets o als qui sense ser-ho del tot només confegeixen, són baixeses volgudes, conreu de vinya editorial.

M'està molt agraït per l'envio del dietari del meu pare (1830-40) tot rublert de coses vistes durant la guerra dels set anys. N'aprofità notícies geogràfiques, detalls biogràfics."

* * *

PRAT DE LA RIBA, Enric

"Tampoc ha publicat fins ara res que en realitat mereixi anomenar-se un llibre; l'assento aquí per iguals motius que el seu amic Puig, amb la diferència de què a Puig li desitjo un ditxós pervindre i a Prat de la Riba, lo que pugui succeir-li m'és del tot indiferent.

És autor, per mitat, d'un microscòpic llibret titulat Doctrina Catalanista. L'altre coautor de la doctrina és en Pere Muntanyola, orador castelarí (com maneres).

Ell, en Prat, és curt de cames, rodanxó, capgròs, cara molsuda, que sembla recoberta de luda. Una roseta a cada galta, ulls petits i velats pels lentes, boqueta com un pinyó, veu apagada, parlar melós, maneres felines, aires d'ebenista vestit dels diumenges.

Orfe de pare i mare fa molts anys, ha sigut educat per un oncle seu que sembla un obrer. S'ha llicenciat en Jurisprudència, però no ha exercit l'ofici d'advocat, s'ha dedicat a l'estudi de certes matèries d'un interès molt relatiu. Escrigué una memòria sobre no sé quin Dret en no sé quina època… coses d'Ateneo, d'advocats sense plets. Al terminar sa carrera; fou patrocinat per don Joan Permanyer, que havia sigut mestre seu i aqui plavia per son posat tranquil, perquè estudiava coses que devien semblar interessants… a Permanyer. També fou gran favorit d'en Lluís Doménech.

Els seus íntims asseguren que té el cap molt clar, i al fundar-se la Veu (diari) van confiar-n'hi la direcció política (la de conjuminació; la de botiga, l'exerceix en Casellas).

Malgrat ses carns, sembla que mai estava bo, sofria de rodaments de cap, de desganes i, per a adobar-lo, son oncle l'envià a un sanatori de l'estranger, on passà uns quants mesos. N'eixí molt millorat i, per a guarir-lo del tot, l'han maridat amb una minyona rossa, quasi roja, molt revinguda i pilosa. D'ençà que té femella a domicili s'ha posat que enamora. Ha tornat a intervenir en les qüestions del Catalanisme, s'ha ficat a la Diputació Provincial i de temps en temps publica una Pastoral a la Veu per l'istil de les que feia el difunt Mañé i Flaquer, a qui, si viu gaires anys, acabarà per continuar en lo extern (en lo personal, Mañé li era superior en valentia i sobretot en generositat, en desprendiment)… I entre articlets de diari i conferències; sense que ningú li conegués cap mèrit, portat per l'empenta que primer de tots li donà en Domènech, s'ha deixat caure en la cadira presidencial de la Diputació, on, si no hi ha bullanga, anirà fent son camí. Si el destorben, és home a l'aigua, car ningú és tan poruc com ell; per un no res s'amaga, i llavors de la invasió de l'oficina de la Veu s'estigué fora de Barcelona una pila de dies; per un no-res se fa a les calces (como suena).

No s'ho diu, 'de la Riba', se diu Prat i Serrà (o Serrat). S'ho posa per modèstia."

(Del llibre Comentaris sobre llibres i autors. Tarragona: Arola, 2005)