L'única manera de lluitar contra la terrible invasió de l'oblit, de crear una memòria col·lectiva és recordar, infatigablement, el que alguns homes –és a dir, el poble– han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits.

(Homenots. Segona sèrie. Barcelona: Destino, 1970, p. 6)

* * *

Hi havia tot allò que acompanya la vida humana: no hi havia cap casa que no disposés d'un gat o dos; tres o quatre gossos d'un perfil hereditari complex i espurni, estaven establerts en el paratge; un gall ens anunciava l'aparició del matí; dos ases, vells, peluts i bondadosos, semblaven reminiscències d'un passat debolit. La cultura –el que genèricament s'anomena la cultura– hi tenia una representació més aviat magra. No hi havia pedagogs ni s'hi complien les lleis de la instrucció pública. Per a anar a estudi, entre anar i venir, les criatures haurien hagut de fer deu o dotze quilòmetres diaris: la prudència exigia que només hi anessin quan no tenien res més a fer, i encara calia meditar-ho. No hi disposàvem ni d'un trist volum de diccionari Espasa. Molt de tant en tant, ens arribava fent de paperina a l'arròs, als fideus o a les mongetes, un o altre diari endarrerit que ens afanyàvem a llegir –o, millor dit, a somniar– si la seva densitat específica no desapareixia abans en els fogons de la cuina o en el foc de la llar. Les dones, especialment, no tenien cap respecte per la lletra impresa: sempre anaven curtes de paper. És inqüestionable: Fornells, en aquella època, no era pas un centre de cultura apreciable. Però per a viure-hi amb el gust de l'oblit i de la llunyania que demana la fatiga nerviosa, era d'una suavitat admirable. [...]

En aquests llogarrets tan insignificants l'existència passa entre dos extrems: d'un cantó hi ha l'ensopiment, el tedi; d'altra banda la curiositat se us aviva per un no res, per les coses més petites, més allunyades dels vostres interessos. A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l'ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenyat que una de les fonts més copioses i perennes de dolor és l'agitació inútil, els moviments gratuïts, l'entrada en la vostra vida d'altra gent. Així i tot, resistir la sensació aclaparadora de sentir sobre el cor el pas del temps es fa impossible. Els homes i les dones no poden resistir l'ensopiment perquè creuen –sense cap raó– que ensopir-se és com morir una mica. Així, hom s'evadeix obrint les pròpies portes a la invasió aliena. Hom s'evadeix per patir més. Per això jo crec que una de les pedres de toc més segures per conèixer la força d'un home és la seva capacitat per a resistir l'ensopiment. A Fornells calia tenir, més o menys acusada, aquesta força. Era un paisatge fabulosament tediós.

("Bodegó amb peixos", dins Cinc històries del mar. Barcelona: Destino, 1987, p. 10-12)

* * *

D'entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l'escassa hospitalitat d'aquelles faccions, era una conseqüència normal de la situació meteorològica –d'aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l'empipava. Em féu l'efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l'excés d'aigua.

Ho vaig trobar natural.

Entràrem en els típics baixos d'una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que no arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula plena de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d'un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes, reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.

–Josep Palacios, estudiant, autor d'un llibre de poesies, "Les quatre estacions", molt notable.

(Homenots. Quarta sèrie. Barcelona: Destino, 2004, p. 362-364)

* * *

Potser algun lector es queixarà de la falta de malícia dels meus personatges. La queixa, però, no té fonament de cap classe. Els meus personatges són bons i tan maliciosos com els que ho puguin ésser més: el que hi ha és que no ho demostren. Els meus personatges són de la nostra època i avui les passions són rares. En altres èpoques les passions eren iguals i si semblaven més fortes era perquè la gent tenia molta més instrucció i més facilitat de paraula. La primera cosa que es necessita per a sentir una passió és saber-la expressar. És indescriptible fins a quin extrem ens hem tornat curts, espessos i ignorants. Som uns perfectes ases. Però això no vol pas dir que mai les passions hagin tret la gana o la son de la gent corrent. Martí i Concepció menjaren, begueren, dormiren i somniaren, en el punt més culminant del seu primer amor, com en els dies més normals. Que estaven enamorats, ho demostrava només el procés de la formació d'una imatge i la concentració de gairebé tota la seva memòria més viva en un punt determinat. Eren maliciosos com tothom, quin dubte hi ha? Totes les concentracions de memòria sobre una imatge precisa segreguen voluptuositat. Però, com que havien tingut sempre bones companyies, no havien estat contaminats de cinisme, i la seva vitalitat física era simplement corrent; no sabien, com aquell qui diu, què fer dels seus desigs. Fora d'això, eren persones com les altres i exactament igual a com som tots plegats. En general, eren delicats, i en particular, si no hi havia més remei que cometre una ximpleria o una petita crueltat, tiraven al dret, i en paus.

(El primer quadern gris: dietaris 1918-1919. Barcelona: Destino, 2004, p. 267)