Josep Pla considera que l'home és una part integrant, però també mínima, de la naturalesa –creença que li ve, en part, de Montaigne, autor que freqüenta amb assiduïtat i admiració creixent– i, per tant, els elements externs condicionen el seu temperament i la seva manera de ser. En el cas concret de l'Empordà, el vent és un factor decisiu en els seus habitants i de retop en el mateix Pla, i de tots en fa "una gent esventada alternativament, i d'aquí prové, potser, la nostra mobilitat de sentiments, el nostres canvis d'humor ben visibles. La cosa que ens espanta més és el tedi, l'estabilització de l'avorriment. Contra el tedi estem disposats sempre a fer qualsevol sacrifici, per exemple, a passar la vida sense fer res". En aquestes observacions, a vegades de caire més o menys científic, hi destaca el profund materialisme i el sensualisme de Pla, i en alguns moments el seu lirisme, que és quan la seva prosa arriba al seu cim.

(Carme Arnau. El geni del país i altres proses. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1981)

* * *

La passió per l'escriptura marca la biografia de l'autor d'El quadern gris, l'escriptura i la independència personal. Deu anys abans de l'infart, anota en el seu dietari íntim: "És evident que la cosa que m'ha apassionat –fins al deliri– ha estat el meu ofici. Ho he sacrificat tot al meu ofici, però potser encara hi ha hagut una cosa que m'ha apassionat més: la meva llibertat, íntima i pública. Davant d'això, tot el restant ho dono per una pipada de tabac."

Però l'alcohol, el cafè i el tabac no li acabaran la vida. El fetge i els pulmons aguantaran. "Té un fetge de trasplantament", diu Frederic Suñer. Als 82 anys, se li declara una anèmia molt forta, que és a punt d'endur-se'l. Menjava poc. Se'n refà, però la vista li comença a fallar. Fa, presumiblement, unes cataractes, però no es preocupa d'anar a l'oftalmòleg. Cada cop li costa més llegir i escriure. Encara té esma per fer un volum sencer de l'Obra Completa, els Darrers escrits. Arriba al final del volum sense forces per continuar. Som a final del 1980 i no menja pràcticament res. Escriu unes notes curtes, els primers mesos del 1981. No pot fer la nota llarga a la qual més de mig segle de periodisme l'havia acostumat. Es nega a ser atès durant un període llarg en una clínica i a ser intubat. Sense poder ni llegir ni escriure, perd les ganes de continuar vivint. Morirà el dia 23 d'abril de 1981, un mes i mig després d'haver fet els 84 anys. Si parleu amb els amics que van presenciar aquesta etapa final de la seva vida, us diran que, segons la seva impressió personal, Josep Pla es va deixar morir en veure que ja no podia continuar escrivint més.

(Lluís Bonada: "Una vida dedicada a l'ofici d'escriure", pròleg del llibre Josep Pla. Biografies. Barcelona: Empúries, 1991)

* * *

La descripció que fa Pla dels homes i de les dones té sempre un punt d'ironia amarga. La petita burgesia vilatana és tractada amb crueltat, accentuant els trets més grotescos. Ridiculitzà els seus afanys per les formes i pels convencionalismes, la desproporció entre la seva insignificància i la fatxenderia de la seva actitud. [...]

Pla se serví dels personatges més humils per donar la volta al llenguatge popular, cenyit pels convencionalismes, per les frases fetes. Seguint el mestratge de Francesc Pujols, Pla utilitzava el mateix mecanisme de barrejar formes fetes i creació individual.

Dels molts exemples que Pla dóna de l'humorisme col·loquial, és interessant remarcar l'efecte còmic que provoca el contrast entre les formes rigoroses del llenguatge científic i les frases fetes populars: "Taxonera: l'eclipsi serà a les quatre... Pujols: sempre seran quarts de cinc..." [...]

La prosa de Josep Pla és atractiva al lector no només perquè s'adapta a la realitat, i posa davant de tot el natural sinó perquè els seus ulls veien alguna cosa més.

(Cristina Badosa: "L'estil i les idees en l'escriptura de Josep Pla", Diari de Barcelona, 23 d'abril de 1991)

* * *

La presentación de Laura Freixas, que es escritora y editora, parece tener punto básico en que a Josep Pla se le represalió por parte de la intelectualidad antifranquista al no concederle el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes por haber apoyado a los "nacionales". [...]

Los diversos miembros del jurado compartían, votasen o no por Pla, que el solitario de Llofriu después de la Guerra Civil y desaprovechando el estar en el bando de los vencedores, se encierra en su pueblo, del que había marchado para ir a grandes ciudades, para escribir en catalán y mantener el catalán. Otros escritores catalanes que habían tomado el mismo partido en la "guerra de los tres años", tal como le gustaba llamarla a Jaume Vicens Vives, no adoptaron esta actitud de cambio profundo y continuaron "pasados" al castellano. Para hablar señalando, que es una manera eficaz de entenderse: Pla se concentró en su lengua y en su cultura dando un viraje en redondo que no fue seguido por un Ignacio Agustí o por un José María Gironella.

Josep Pla, en cuanto callaron las armas, sintió el honor, el profundo honor, de trabajar y defender una cultura y una lengua que podían morir. (...) Pla se la jugó al defender una lengua perseguida y por ello la utilizó y se encerró en Llofriu para practicarla. Quiso ser fiel a su lengua y a su cultura.

(Ernest Lluch: "Votar o no votar Pla", La Vanguardia, 24 abril de 1997)