Josep Pla considera que l'home és una part integrant, però també mínima, de la naturalesa –creença que li ve, en part, de Montaigne, autor que freqüenta amb assiduïtat i admiració creixent– i, per tant, els elements externs condicionen el seu temperament i la seva manera de ser. En el cas concret de l'Empordà, el vent és un factor decisiu en els seus habitants i de retop en el mateix Pla, i de tots en fa "una gent esventada alternativament, i d'aquí prové, potser, la nostra mobilitat de sentiments, el nostres canvis d'humor ben visibles. La cosa que ens espanta més és el tedi, l'estabilització de l'avorriment. Contra el tedi estem disposats sempre a fer qualsevol sacrifici, per exemple, a passar la vida sense fer res". En aquestes observacions, a vegades de caire més o menys científic, hi destaca el profund materialisme i el sensualisme de Pla, i en alguns moments el seu lirisme, que és quan la seva prosa arriba al seu cim.

(Carme Arnau: El geni del país i altres proses. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1981)

* * *

Segons Josep M. Castellet –estudiós de l'obra de Pla–, el pas del temps, palpable al llarg de tota la seva producció, fa transcendental [la seva obra periodística i narrativa] i la lliga a la gran tradició literària dels humanistes. Però al mateix temps les seves obres poden "considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vista pels ulls –a estones irònics, i a estones adolorits– d'un home que lamenta l'esfondrament del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l'adveniment de l'era industrial i urbana".

(Carme Arnau: Contraban i altres narracions. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, març 1980)