Jemmaa El-Fna

Her terrace was the sand
And the palms and the twiligth
                        Wallace Stevens

Aquí regna el somni de Fitzcarraldo.

Marràqueix:
damunt les algues, la duna.

Com una nau varada al mig del desert.
Com un abisme que s'obre al llindar
del silenci.
Quina hora és aquesta? 
Quin rostre aplega el cel i la deriva
del sol?
La veu d'un ocell sense nom?

Brian Sweenie Fitzgerald i tot el somni
de la febre vermella, l'arbre del cautxú
o la palmera on ressona l’altiva bellesa
d'Enrico Caruso.
Selva o desert,
la muntanya final. Aquí, el sol, 
insomne, aspira el seu aire i s’assossega.
És el refugi que origina la fi,
barca de fòsfor
sobre una platja de palmeres.

Vermells, el temps i l'argila dels murs.

Oscades totes les naus, els viatges
són grocs com les guixeres del camí,
arrels que davallen vers els sots més profunds.

No miris endarrere. 
Calla i canta 
ben endins, palpeja tot el rovell de l'ànima.
Perquè aquesta és l'altra terra, 
l'altra 
plaça que també és la teva, la terra
de la bardissa que aombra el foc sense 
cremar-se.
A l'ull fosc de l'aiguader batega
la duna, la por i la fam de tots els dies.
A l'ull de la serp, fred com el mercuri,
l'inassolible que repta amb la llengua
clavada a l'espiral llunyana de la mort.

Atura't.
El record aquí no troba fura
que furgui les entranyes del seu cau.
La fura és morta i el record ho sap.
Tot penja de l'arbre que va plantar 
la vida.
Debades et perds, camines,
temptes la corda fluixa del no-res.
Debades, desarborada la llengua
i el paladar feixuc com una pedra. 
Sota la veu et creix la set sense saber-ho.

Clara, sense treva, esclata la dansa
al cor de la plaça. 
Es fon el temps.
Sota els fanalets de gas, l'enramada
de taronges espesseix el fum agredolç

de la tarda.
Llisquen els cossos, 
llisquen
música i paraules entre les dents corcades 
del domador de contes.
I tot d'una 
gira el cel, la baldufa al mig del buit,
la nit que remunta el ponent i el bressoleig
de les sements als coves del mercat.
I tot d'una, quan cau la nit i tot es lleva,
el cec et diu: 
"Tens una taca blava als ulls".

Llavors, només llavors, en aturat paratge,
immòbil, el cor es clivella a la memòria
com una magrana.
I tot es mou.
Fins i tot aquesta nau varada al mig 
del desert es mou.
Puja-hi. 
Res no et serà 
estrany.
Aquí regna el somni de Fitzcarraldo.

(Enlloc. Barcelona: Proa, 2007) 

* * *

DESPRÉS DE LA MUDESA

Has emmudit.

El cel
és una glopada
de llet calenta

on el meu plor
retroba
el coragre de Déu
l'amor i el seu
silenci.

BATEC

Sanglota la nit
al tombant de la pèrdua.

Tu, el meu batec
tothora esmaperdut.
Tu, la dent que esqueixa
el crit i la carnassa
que no vol ningú.
Tu, ventura certa
de la meva illa
secreta a la deriva.

S'aferra la vida
al gran fanal del món.

Sols resplendeix la llum
feixuga d'una llàgrima
apegalosa i blanca,
agra com la llet
de la nit tallada.

(De Llibre de la frontera, 2000)

QUAN TE'N VAGIS

Quan te'n vagis,
i la sal dels teus ossos
s'esborri com els núvols,

ombra i aire
cobriran la ferida
amb gotes de rosada.

I tornarà el llinatge
del dolor
a la música antiga,

aigües entumides
on desoven
el temps i els peixos grocs
de la malenconia.

VOL DE CENDRES

Llàgrima o esperma

la sola claror 
on crema
l'illa perduda

dels mapes.
 

ZAYNAB BINT YUSUF (Lleida, 994-1072)

La calma d'amor és la fatiga
(a propòsit d'un vers d'Ibn al-Farid)

Si algun cop la meva llengua 
cau de mort rendida,
serà tot just per a cridar-te.

Si em crides tu,
el càlid tornaveu del teu alè
segellarà amb el meu la teva boca.

És tard perquè gosis contradir-me.
Borda el gos llebrer
i la calma d’amor és la fatiga.

(Llibre de la frontera: de Musa Ibn-Al-Tubbi. Barcelona: Proa, 2000)

* * *

RAONS D'ATZAR

I

sota el ventre corromput del cel
els clars reialmes de l'altura

núvols que passen

el primer il·lumina la follia
el segon és el riure dels penjats
com un rot àcid de porc el tercer

del quart no en diuen res els llibres

porta el meu cap sagnant
damunt d'una safata de plata

II

i brollant-li un riu del fons dels ulls digué:
convertir-se en aigua és la mort per a les ànimes
com per a l'aigua és la mort convertir-se en terra

de la terra neix l'aigua i de l'aigua l'ànima

(Raó d'atzar: (poesia 1974-1989). Barcelona: Edicions 62, 1990)

* * *

JARDÍ BÀRBAR

I

Guaita el temps,
vell senyor de falconeria,
com recull i atresora la carnassa
amb què ha d'alimentar els jorns
que la mort preserva i fixa,
amb quina força llença al cel l’objecte
màgic de l’amor.

Com la palpitació de la causa primera.
En la nuesa de tot allò que no té nom.

Sempre el mateix gest: 
ell posseir, tu ésser posseït.

II

Direm amor.
I en la paraula
cega que ens anomena l'ombra
dibuixarem el somiar dels cossos.

La carn transfigurada.
Nua.
Talment aquella llum que precipita
l'esclat de foc i febre
als ulls devastats del moribund.
Sense saber on comença l'amor
i on s'acaba el tret de la follia.

III

Deixa que la llum de l'alba arribi
al lloc on tot l'espai és un incendi.
Habitaràs l'estança, el jardí bàrbar,
l'ull i la veritat humida del seu centre.
Com aquest alè animal que busca
la consumació del crit en el silenci.

(Jardí bàrbar. Barcelona: El Mall, 1981)