—Sí, Makea, he llegit tot això amb horror. I també que els països de la nostra Europa van començar a repartir-se les illes com si fossin mercaderies d'una subhasta.

—I la nostra vida se'n va anar en orris. Van arribar, es van establir a l'illa ferotgement. Els illencs, que tenim com a principal virtut la mol·lície, es van acovardir. Fa un segle i mig, quan van arribar els primers explotadors, si haguessin estat combatius, qui sap si els haurien pogut... aniquilar no, però foragitar, retardar la seva presència perniciosa.

—Em penso que no, Makea, no hi podien fer res contra les seves armes destructores.

—Sigui com sigui, ens ho han anat prenent quasi tot. Estem colonitzats —ho diu remarcant les síl·labes—. Si anem de bones a bones, ens prenen les terres. Si anem a les males, ens maten. Quina malaurança!, S'han anat apoderant de les terres de conreu fins a fer que nosaltres siguem estrangers a casa nostra. Unes terres que durant mil·lennis havien passat de pares a fills, que aquesta era la mentalitat del poble: «guarda aquesta terra com un llegat per als fills dels fills».

S'aixeca, jo em quedo parat, mirant-la. Es repenja a la taula, va a la pica, beu una mica d'aigua; i retorna al seient.

—Niklaus, creu-me: la colonització és l'anul·lació dels subjugats en tots els aspectes de la vida. Et prenen el poder, sí, però molt més. Es fan seves les terres i les arrasen. Et desbaraten l'economia, però molt més. La llengua, la tradició, el respecte pels antics, els noms de les coses. I sobretot, la consciència d'un mateix. La colonització provoca l'enfrontament entre la gent que abans estava unida. I la dependència d'ells, fins a haver-te d'ajupir per demanar-ho tot; has de demanar permís per parlar, per fer coses que havíem fet durant centúries, per plantar, per pescar: t'obliguen a treballar per ells, com esclaus, i s'emporten el fruit del nostre treball. És horrible, sentir i notar això cada dia, cada hora; que et xuclen la sang.

Jo m'imagino el sofriment d'aquesta gent que no té res, excepte el seu treball, i ara la seva lluita.

(L'illa afortunada. Barcelona: Proa, 2006)

* * *

Illa pregonda

Els ocells inquietants travessen la tardor inquietant.
El silenci dels ocells reflecteix el teu silenci.
                                                   Takaaki Yoshimoto

Sóc una paraula que no s'ha de dir.
Sóc allò, ja ho sé; sóc allò, ja ho not.
Com giren la vista, se'ls trava la llengua,
com qui no volgués, tot dissimulant.
Allò no ho esmenten. Se senten incòmodes.
Converses furtives que he pogut caçar.

De què teniu por?, del mateix que jo?
De les veus estranyes que fan angoixar?
Que us puguin fer mal com em fan a mi?
Vaig passar moments d'una gran eufòria,
com si jo tingués un sisè sentit.
Allò es va acabar, i ara només sóc
com un cos estrany. 
Qualsevol mal tracte em deixa abatut.

Alguna veu àuria aposta per mi:
que m’ajudarà a encabir-me dins 
el vostre món massa cruel i ràpid.

Deixeu-me en la pau de l'asserenada
soledat, absent de tanta voràgine,
dins el meu alè, fent el meu camí
amb pujos i baixos, dia rere dia.

Aquesta illa és meva: respecteu-la.

(Marea Alta. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2013)

* * *

Arribem a les envistes de Chebika i del seu oasi, que deixem a la dreta. Passem al costat d'algunes construccions de planta baixa i remuntem serpentejant el camí que du a Tamerza, fi d'etapa del nostre viatge d'avui. Tombs i retombs fins al coll, des d'on es veu, cap al sud, l'enorme plana del Jerid, amb les taques platejades dels chotts. […]

Tornem a baixar fins a l'asif o l'erahar, la riera (en amazig), i la travessem per un gual que es troba en un pèssim estat per a la circulació rodada. Els bots són tan exagerats que toquem el sostre amb els caps. 

En sec, croc!, sentim un soroll metàl·lic, el vehicle es trava i la inèrcia, expulsant-nos dels seients, ens precipita endavant. 
El conductor s’ha pegat un cop de pit contra el volant; en Jacob, que per sort estava aferrat al tauler del davant per controlar les sotbatudes, s'hi ha trobat encastat en un ai. Els altres, en un tancar i obrir d’ulls, ens trobem ajupits, ensorrats cap al trebol del vehicle. Ens hem quedat immòbils, en una postura de titella abandonat. El Land Rover, en situació de bloqueig, inclinat cap al costat esquerre. No sembla que, a les persones, ens hagi passat res de greu: només algun dolor confús als músculs i als ossos. Tanmateix, tots deixem escapar interjeccions de queixa. Un cop refets de l'ensurt, tot amoixant-nos els membres colpejats, baixem del cotxe; l'Azwaw i en Valentí s'hi ajeuen a sota per mirar l'estat de la mecànica. El diagnòstic coincideix: s'ha trencat un palier.

Cansats, frustrats, escalfeïts, esmaperduts, parlamentem quina podria ser la millor solució. Per sort, som només a uns minuts de Tamerza. Hi anirem a peu, travessant l'oasi. L'Azwaw, que coneix el camí, ens hi guiarà. L'Aquil·les s'apunta a la caminada; jo també.

En Jacob, en canvi, atuït, prefereix quedar-se al cotxe fins que algú el vingui a buscar. Però no és prudent deixar el vehicle ple de paquets al mig del gual amb un sol vigilant mig marejat. En Valentí, en qualitat de mecànic, s'haurà de quedar a fer companyia al cotxe i a l'holandès, i mirar si pot apariar els danys soferts pel tot terreny.

Els altres tres ens posem en marxa a través del palmerar quan el sol s'amaga darrere les ondulacions muntanyoses. Caminem de pressa. Trobem reguerols d'aigua i fins i tot un petit saltant, cosa que ens permet remullar-nos. No bevem per por de les infeccions intestinals.

(Roses al desert. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2019)