Parlar de vessant musical de L'illa afortunada és agosarat, ja que podria fer pensar que el llibre té un contingut musical remarcable. He d'advertir d'entrada, que les petites incidències musicals de què us parlaré són marginals. La breu referència musical és fugaç com la flor de trèmol, per dir-ho amb un símil de l'autor. Però, a l'amanida, uns granets de sal li donen cos.

I a l'obra, quan Nikolaus, abraçat per la Makea es balanceja i entona un vals i diu que "aquesta gent (de la Melanèsia) neix, viu i mor amb música", senzillament ho diu i segueix la narració, no s'hi entreté. Però les incidències com aquesta, són arrels meticuloses d'autenticitat, que donen una base real a l'obra i que la fan creïble. [...]

I aquest vessant no queda reduït a les illes llunyanes, sinó que també, després d'un esclat violent, per consolar uns nens que han perdut el rastre dels seus pares, s'entona una cançó pròpia de les comunitats dels països de parla alemanya, An Himmelshöhn die Sterne geh'n, "que ells ja coneixien [diu], per haver-la cantat en reunions cristianes, després de la qual, els ulls dels nens reposaren tranquils i somniadors". Efectivament, és un cant a l'estil de molts corals, que encomanen serenitat i ajuden a mesurar els sentiments. Aquí es tracta d'un lied, l'autor del qual és l'austríac Hugo Wolf, que va viure entre el 1860 i el 1904.

De fet, l'autor va fer mans i mànigues per a obtenir gravacions reals de cants tradicionals de l'illa, un dels quals el joc infantil que surt transcrit. I ho va aconseguir! Feia falta tanta feinada? No, perquè no incideix directament en el fil argumental, però l'autor ha volgut, i li hem d'agrair el seu afany, que el lector tingui la possibilitat d'immergir-se una mica més (no només mentalment, sinó també sensorial) en el context musical que emmarca els protagonistes de la novel·la.

(Josep Navàs Mariné: "El vessant musical de L'illa afortunada". Reus, 8 de novembre de 2006)

* * *

"En fi, m'ha semblat que us agradaria conèixer aquesta història". Amb aquesta frase senzilla, Joan Prats clou L'illa afortunada, la novel·la amb què va guanyar el premi Pere Calders 2005.

Amor, misteri, aventura, drama, exotisme i reflexions entorn de la poca adequació entre els Estats i les nacions són els elements que conformen L'illa afortunada, la primera novel·la de Prats. Molts ingredients per a una recepta que, de tant en tant, queda mancada de sal.

Un amorf rellotger del nord, casolà, plàcid i apocat, es veu de sobte submergit en una aventura al més pur estil d'Indiana Jones (amb passadissos secrets i escenari tropical), intentant salvar els seus nebots d'un intent de revolució a les llunyanes illes Còlquides.

Com els romàntics, Prats situa l'acció de la narració en un indret llunyà i exòtic: Melanèsia, situada al Pacífic. La història dels protagonistes està íntimament lligada a la història d'aquestes illes i la seva lluita per esdevenir Estat. Potser és aquest l'element més difícil d'encaixar en la narració. Fer versemblant per al lector un escenari llunyà del qual té poca o cap informació.

(Laura Castillo: "De l'amor, la independència i altres dimonis", Avui, 14 de desembre de 2006, p. 15)

* * *

El present treball és un fragment de la vida i una pàgina de la història mil·lenària del nostre poble, que ara, en tindre'l a les mans, em recorda i em fa reviure la frase de Faust: "Allò que vas heretar dels teus pares, afanya't per posseir-ho".

Els nostres padrins i els nostres pares –de cada poble– eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món de la meteorologia els feia veritablement savis en aquest àmbit.

En Joan Prats, Joan Cervera i Albert Manent ens ho fan avinent amb senzillesa, planerament, això sí, amb tota l'estima. L'estima que ells senten per aquesta terra, per aquests pobles, per tots els homes i dones que hi fan glatir la vida en l'avui i en l'ahir.

Ells han esdevingut zelosos captaires i ordenadors dels fets relacionats amb la meteorologia de la comarca. En silenci, amb estima. I ara ens els ofereixen, ens els retornen escrits i perquè quedin per a la posteritat. […]

Calia recobrar tot el valor documental que es pogués per la via oral de la gent del lloc i, sobretot, dels avis a nivell de lèxic del temps. Amb aquest llibre ho han fet.

(Joan Bellmunt i Figueras: "Pròleg" a Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues. Juneda: Editorial Fonoll, 2008)

* * *

Pel que fa als poemes del Joan, són un devessall de sensibilitat i un magnífic joc referencial literari. Cadascun dels poemes, de llargades variables. està encapçalat per un epígraf, o més. Un dels annexos els reuneix i contextualitza. Així el poeta universalitza el seu discurs íntim, ajudat per les paraules i versos d'autors. […]

Prats (Joan) s'inspira en l'Estellés que escriu: "L'aire és ple de botelles amb missatges de nàufrags." Quan la marea és alta i agafem una d'aquestes ampolles, la que brilla més, i l'obrim… ens rega l'ànima una escuma de poesia il·lustrada que cal assaborir per no perdre cap matís.

(Lluís Llort. El Punt Avui. Cultura, 21 de febrer de 2014, p. 5)