Illa pregonda

Els ocells inquietants travessen la tardor inquietant.
El silenci dels ocells reflecteix el teu silenci.
Takaaki Yoshimoto

Sóc una paraula que no s'ha de dir.
Sóc allò, ja ho sé; sóc allò, ja ho not.
Com giren la vista, se'ls trava la llengua,
com qui no volgués, tot dissimulant.
Allò no ho esmenten. Se senten incòmodes.
Converses furtives que he pogut caçar.

De què teniu por?, del mateix que jo?
De les veus estranyes que fan angoixar?
Que us puguin fer mal com em fan a mi?
Vaig passar moments d'una gran eufòria,
com si jo tingués un sisè sentit.
Allò es va acabar, i ara només sóc
com un cos estrany.
Qualsevol mal tracte em deixa abatut.

Alguna veu àuria aposta per mi:
que m’ajudarà a encabir-me dins
el vostre món massa cruel i ràpid.

Deixeu-me en la pau de l'asserenada
soledat, absent de tanta voràgine,
dins el meu alè, fent el meu camí
amb pujos i baixos, dia rere dia.

Aquesta illa és meva: respecteu-la.

(Marea Alta,2014)

* * *

Τerra de Prístina

Vivia, una vegada, entre mar i muntanya,
a la terra de Prístina,
un pròcer generós, de nom Dorai;
tres noies i un minyó tenia per fillada,
tan xamosins com quatre gotes d’aigua.
L'afecte i la riquesa els regalava.
Passaren anys, els joves foren grans,
Ramarol encén l’esca pel control dels cabals:
el foc calava,
fraterna tempestat entrebancà bonança.
«Apa, Dorai —clamava el veïnatge—
a la teva semença imposa calma.»
El pare es lamentà: «Quatre gotelles
s'han convertit en llàgrimes.
Ah, país remorer, terra de Prístina,
un fruit indigne de la terra mare.
Si persistiu en l'odi cremareu
ben igual que una garba.
Acateu la sentència del jurat:
—Permutareu l'espasa per eines, per paraules—.»
I brollarà un doll d'aigua.

[2003, inèdit]