Els límits de l’experiència eròtica que plantegen els relats del volum, la vigorosa pulsió narrativa, el tractament lingüístic contemporani i la voluntat, reeixida, de transgredir l’estreta mirada de la societat lectora, situen Els conys saborosos en línia amb la tradició eròtica europea que té en la literatura francesa i en el simbolisme i el postsimbolisme, els seus moments més àlgids. Aquesta interpretació no va passar desapercebuda per alguns autors coetanis i per força lectors, que ja llavors van convertir el llibre en un referent mític del gènere eròtic català de la segona meitat de segle XX, bo i entenent que Valerià Pujol havia fixat les bases per la normalització (paraula maleïda) de la literatura eròtica en català posant-la en sintonia amb les cultures europees amb més tradició en el tema.

(Rafael Vallbona: "Els límits de l’experiència eròtica en una literatura estreta", Els conys saborosos, Barcelona: Cossetània, 2011)

* * *

Hereva del simbolisme, de la negació de la narrativitat psicoanalítica i del materialisme filosòfic, la prosa de Valerià Pujol és un viatge literari apassionant que va de la plasmació de la realitat desendreçada a l'aprehensió del relat com a eix de la cultura.

És probable que el pas d’un poeta a la prosa comenci quan els mètodes indirectes de la lírica per captar la veritat absoluta entren en crisi. Després de Destinatari d’albes (El Mall, 1980), potser el zenit de la seva obra lírica, Valerià Pujol comença a pensar que el seu univers de percepció poètica ha quedat excessivament constret en una estètica que, si bé formalment funciona per l’acostament que fa al pop i a la cultura de masses, literàriament s’allunya d’un lector fatigat pel devessall simbòlic dels poetes de la generació dels 70. Al seu llibre posterior, Limito al nord només amb el teu sexe (Oikos Tau, 1981) ja s’hi observa un cert allunyament de l’estricta suggestió significativa. Paral·lelament a l’edició d’aquest volum, Valerià treballa en la seva primera novel·la i, ho vulgueu o no, en la lluita aferrissada entre la construcció del relat i la captació metafòrica d’imatges, la primera va guanyant terreny a poc a poc, cosa que ja s’albira en alguns poemes del Limito...

Amb Interruptus (Edicions 62, 1982), un relat en què la brutalitat de la realitat s’imposa clarament sobre la narració, guanya el premi Documenta i el de la Crítica; però Pujol sap que és una experiència de curta volada. Convençut del que diu Robert Musil, que al món ja no existeix una simplicitat inherent a l’ordre narratiu, i deutor només del compromís amb el rigor literari de la seva obra, l’escriptor de Premià de Dalt enceta camins nous que, amb Mantis i altres transformacions (El Mall, 1983), el porten a la recerca del compromís entre el desconcert discursiu de la realitat i el ressorgir del relat com a estructura troncal de la cultura contemporània.

L’erotisme, que a Mantis és un pràctic joc de miralls per esmorteir el xoc entre realitat i narració, al llibre posterior, Els conys saborosos (Empúries, 1986), reeditat ara per Cossetània, és ja un element central que trasbalsa l’estàndard del gènere i dels lectors i que despista de tal manera la crítica que, simplement, se’n desentén i el qualifica a voltes de poc menys que joc trivial. Però el que ha fet Valerià és apropar la comoditat del relat al caos discursiu de la realitat a través d’un gènere literari de gran tradició.

(Rafael Vallbona: "Un procés de reconstrucció narrativa", El Punt Avui, 30 de març de 2012)

* * *

Amb tot, aquesta aventura narrativa de Valerià Pujol [Terra de crims] troba les pàgines millors quan qui reporta els fets és una veu que, malgrat no protagonitzar-los, els ha viscut en segon terme però de primera mà. Un metge de poble, o un germà que ja no viu al poble, o un jove (ara vell) que accidentalment es va veure forçat a esdevenir el xofer de l’assassí…

Cada un d’aquests narradors es debat entre l’estupor i la pietat, entre l’evidència del dany irreparable i, malgrat això, la incapacitat d’actuar damunt del relat des de cap mena de superioritat moral. Conèixer els noms de fonts, o els malnoms de la casa, tant de les víctimes com dels agressors, sumeix els narradors en una mena de perplexitat fatalista, o d’estupefacció resignada. I sense el refugi ni la distància de l’alteritat.

Aquesta podria ser, al meu entendre, la “tercera dimensió” d’aquest llibre: la mirada testimonial de l’autor, la consistència d’un rescatador elegíac (però gens ingenu) d’un passat heretat, d’un passat no etiquetat i arxivat, i descontaminat, sinó assumit.

Un cert moralisme fàcil contemporani tendeix a situar assassins i víctimes en l’àmbit dels estranys, dels “altres” (forans, estrangers, carn de submon, malalts mentals, depravats), en una frontera higienista que acaba preservant, per contra, un “nosaltres” innocent i fora de sospita. En aquesta Terra de crims, en canvi, existeix un únic món, alhora veïnal i criminal, i per narrar-lo, o almenys així –penso– ho proposa Valerià Pujol, cal emprendre l’intent des de l’ètica literària de l’autoretrat honest. De l’emmirallament (col·lectiu) en un passat fragmentari però revelador.

(Esteve Miralles: "Valerià Pujol i el crim com a mirall del passat", Núvol, 8 de maig de 2018)