—¿Com influeix en la narrativa el seu vessant de poeta? ¿Parteix de procediments semblants?
—Són contes de poeta, si es vol, però no contes lírics ni prosa poètica. Ara bé, hi tenen importància semblantment el detallisme, la concentració, la metàfora i el ritme. En cada conte m'ha interessat de presentar una manera d'explicar la història. A "Un punt de dolç", per exemple, es diu tot en una sola frase. La intenció era mostrar la vida de la protagonista —un equilibri de forces entre els seus desitjos i obligacions— amb el mateix preciosisme amb què la seva protagonista l'arbitra. El darrer conte, "La inundació", havia d'explicar la devastació de l'aigua que els protagonistes deixaven enrere. Per això les veus són com una carrera de relleus en què l'aigua és només el teló de fons del que realment és devastador. Hi ha una manera semblant d'aplicar-se sobre el text, però el conte, al contrari de la poesia, té l'hora i la parada de metro marcats.

—Molts dels contes estan narrats amb el monòleg interior...
—El meu interès ve de la necessitat de desplegar aquesta tècnica amb tots els matisos per aconseguir la màxima efectivitat. Els models de Joyce, Woolf, Rulfo i Rodoreda me'n donen les claus. L'absència de narrador dóna una més gran llibertat, alhora que et trobes amb el llenguatge i les seves violències, diferents en cada cas, segons el protagonista.

—Rere alguns dels seus contes s'hi veu la presència de Mercè Rodoreda, si més no formalment...
—Alguns dels seus contes em semblen magistrals. Per mi el mestre de la narració breu és Txèkhov, a qui segueixen Kafka i Juan Rulfo. Tinc diversos interessos en aquest sentit, sóc una apassionada del conte medieval, per exemple. I per parlar d'un autor nostre, m'interessa Espriu per la seva capacitat d'ironia, autoreferència i concentració. Ara bé, el seu model de conte és inimitable. Vull dir també que les històries parteixen d'anècdotes reals moltes vegades i que només el text literari hi té a veure.

(Jordi Puntí: "Susanna Rafart: La felicitat és clandestina", suplement "Quadern" del diari El País, 6 de novembre de 2003, p. 5)

* * *

—En ser el seu segon recull de contes, li ha costat menys d'escriure que l'anterior, potser?
—Totes els llibres costen d'escriure! És cert que notes que el bolígraf o l'ordinador corren una mica mes de pressa, però també ho és, com a mínim en el meu cas, que cada vegada et tornes més exigent amb el que crees. Pensa que alguns contes estan escrits fins a tres vegades íntegrament i que els corregeixo una vegada i una altra, perquè sóc molt dura.

—Li és més fàcil escriure poesia que narrativa?
—En cap dels dos casos és fàcil. El que sí que és veritat és que la poesia té un àngel molt eteri i que per això no es pot forçar. Un poeta ha de ser prou valent per aprendre a reposar el temps suficient després d'un llibre per no tornar-ne a fer un d'igual. Amb el conte, en canvi, és diferent: hi ha una altra mena de complicitats.

—Pot abandonar un conte i reprendre'l més tard o un altre dia?
—Quan escrius un relat has de saber que tindràs prou temps per acabar-lo, perquè m'ha passat en diverses ocasions que quan reprenc un text ja no sóc capaç de recuperar el mateix to que havia utilitzat la primera vegada.

—Reposa de la poesia escrivint narrativa?
—De fet, la poesia i la narrativa en el meu cas es van contaminant mútuament fins al punt que escric contes poètics o poemes en prosa. En part he acabat sent una autora nòmada en el desert, perquè ja no m'agrada només ni la casa que abandono ni la llar a què em dirigeixo. No obstant, procuro no contaminar de temps cronològic els meus poemes ni caure en l'error de buscar un llenguatge volgudament líric quan escric narrativa.

(Lourdes Domínguez: "Susanna Rafart: No m'agrada la casa que abandono ni la llar a què em dirigeixo", suplement "Cultura" del diari Avui, 25 de desembre de 2003, p. X i XI)