"Aquesta obra senyala un començ en el modern ressorgiment del Teatre Català. Caurà en llastimós error el que pretengui trobar-hi exquisideses de llenguatge i belleses literàries. És primitiva, ben primitiva, però amb tot, no deixa de ser remarcable per més d'un concepte.
Revela a primera ullada el pregó coneixement que en Josep Robreño, el seu autor, tenia del teatre. Està escrita, a més, amb facilitat i desembraç. Han passat cent anys, ja que segurament fou escrita en la primera quinzena de la passada centúria, i encara conserva calor i un cert encís, que si no prové de la seva vàlua artística, se desprèn del caient popular, que no perd ni un moment.
El Sarau de la Patacada és un fidel retrat, groller si es vol, i pintat amb incorrecció, de les costums barcelonines d'aquells temps.
En aquest concepte, en Robreño fou el Ramón de la Cruz català, guardant la deguda cristiana, i pressentí al notable costumista l'Emili Vilanova.
Els personatges catalans que intervenen en El Sarau de la Patacada conserven la característica fesomia dels bons ciutadans barcelonins i els de fóra casa se'ns presenten ja identificats amb el viure nostre, i si parlen en castellà no ho fan despectivament per a la terra que els hostatja. [···]
El llenguatge català que es parla en aquest sainet, amb tot i ser pobre i vulgar, no arriba a ésser l'argot groller i desnaturalitzat que enlletgeix les primeres produccions pitarresques. Moltes de les frases i acudits que es contenen en l'obra, encara són actuals i es repeteixen per les actuals classes populars barcelonines, com una pintoresca herència dels nostres avis. Aquell "no's pot anar a plaça" que, significant el preu excessiu dels queviures, diu l'"Eulàlia", encara és el mot obligat de les mares de família barcelonines en ple segle XX. [···]
Era en ple Arrabal que la Patacada regnava, i ja és tradicional que aquesta barriada, limitada pels portals de Santa Madrona, Sant Pau i Sant Antoni, era l'empori de la gatzara. Els pacífics habitants d'altres barris més seriosos i senyorívols, baixaven de tant en tant.
Sobre tot, els balls que tenen transcendental importància, transcendental dins d'una molt petita relativitat, eres els que els donaven per Carnestoltes.
El disfre tot ho tapa, i llavors s'aplegava a la Patacada un heterogeni conjunt de persones pertanyents a totes les classes socials. Gent de bon humor que anaven a divertir-se, altres que per curiositat assistien a l'espectacle o que hi acudien amb l'intent d'esbroncar, aquelles cèlebres esbroncades dels balls de disfresses que eren pretext per a llençar amb impunitat tot el fel, rancúnies, odis, petites venjances, que la hipocresia, la covardia o la conveniència evitaven sortissin a llum, donant la cara.
Mullers que s'encaraven amb els seus marits, no gaire sumissos als vincles matrimonials, noies despreciades o enganyades que llençaven la seva rencúnia damunt de l'ingrat o del seductor, acreedors que fan públics els seus crèdits per a vergonya de l'endeutat... tota l'abigarrada colla de la gent que en els balls de disfresses hi troben esplai, expansió i motiu deliberat de mil combinacions, a la Patacada es trobaven.
Cal girar els ulls enrere i pensar el que era Barcelona per a comprendre la importància que tenia el que ara ens fa riure.
La Rambla era un terraplè vorejat de convents, la Muralla de Mar, arresserada de murs, cel·les i terrats baixos, recloia la població barcelonina fins a la meitat de l'actual Pla de Palacio on termenava amb el Portal austríac. Les tombes dels fossars d'esglésies i parròquies s'obrien a qualsevol mort que hi tingués dret i els passeigs es veien concorreguts per militars, clergues, i frares de tots colors, inquisidors amb mànegues blaves i llurs familiars amb l'escut del temut tribunal en el pit."

(Francesc Curet, pròleg a El Sarau de la Patacada, o, "Juan" i Eulària: sainet bilingüe en tres quadres de costums de primeries del segle XIX, de Josep Robreño; refós per F. de P. C. Barcelona: Impremta Artís & Co., 1914, p. 9-13)

* * *

"Aquest primer saineter delejava, i aconseguí aviat una popularitat vastíssima. Barceloní, fill de gravadors, aquest ofici li entretingué de jovençà les mans. El cor se n'hi anava, però, cap al teatre i ell no va tardar a seguir-lo. Poeta, autor i actor, debutà en un teatre tot esquifit del carrer Assaonadors. [···]
Perquè Robreño, tant com saineter, era el comentarista mordaç de la vida barcelonina. Cap intimitat no li era respectable. El romanç, l'epigrama i la sàtira foren les seves armes. Les esmolava i les esgrimia amb un cinisme desconcertant i un virtuosisme a tota prova. Sovint la circulació d'aquestes fulles era clandestina. Els versos guanyaven aleshores tota la seva qualitat incisiva. Queien entre un públic de marmanyeres, corrien avall i amunt del Pla de les Comèdies, s'aturaven al Cafè d'en Titó i, més de pas, davant les parades dels manegaires... [···]
L'estre de Robreño té més d'un punt de contacte amb el vallfogonisme. Curet parla d'una influència volteriana que no sabem on ha pogut flairar. Té la sagacitat més fina, ens sembla, quan troba en Lo alcalde sabater un sabor que fa pressentir la franca comicitat de Vilanova. Aquest "entremès" i Lo sarau de la Patacada, que oferim, entre altres, en aquest recull, són, sense cap dubte, les dues obres antològiques de Robreño. Aquest darrer, pintura del sarau que es celebrava al carrer de les Tàpies, té un color i una vivacitat que us fan oblidar gairebé tantes vulgaritats i incorreccions. Estampa fidel i virolada del barcelonisme del XIX té, en mes d'un indret, vestigis del Ramon de la Cruz de El Café de las Máscaras. Hi és singularment apreciable la gràcia amb què són recollides les frases del temps i la fidelitat implacable amb què hi són caricaturitzats els personatges: els "lechuguinos" i els "setmesins", entre la picant facècia dels "esbroncs"
Els seus sainets tenen, abans que tot, un valor d'actualitat. Hi ha passatges i al·lusions, impossibles d'entendre avui i que, en efecte, semblen més patrimoni "

(Melcior Font, al Pròleg de El Teatre català anterior a Pitarra: Josep Robreño, Francesc Renart, Abdon Tarrades. Barcelona: Barcino, 1928)

* * *

"L'obra de Josep Robrenyo s'insereix dins el corrent de la literatura popular, que, des de temps molt antics, es desenvolupa paral·lelament a la literatura culta i al marge de les grans transformacions culturals. Robrenyo fou un escriptor popular i voluntàriament popular, però no únicament això. Malgrat que els seus poemes es publiquessin en fulls solts -que, d'altra banda, assolien uns tiratges fabulosos-, pocs anys després de la seva mort, el 1855, foren aplegats en volum i, ja abans, havia publicat obres dramàtiques en forma de llibre i no solament a Barcelona, sinó fins i tot a Cadis. I és que, de fet, Robrenyo ocupa una posició intermèdia entre la literatura culta i la popular. Si la seva obra està íntimament vinculada als petits esdeveniments quotidians i a les vicissituds polítiques del moment, l'autor demostra també certes preocupacions literàries. En aquest sentit, Robrenyo pertany a la tan important i tan poc estudiada generació preromàntica que produí tota la fermentació cultural que permeté el ressorgiment del català com a llengua de cultura. Tanmateix, la seva condició d'escriptor voluntàriament popular -d'altra banda, la seva cultura no li degué permetre de seguir atentament, com ho feren molts dels seus coetanis, els desenvolupaments culturals estrangers- el fa quedar una mica al marge dels corrents literaris contemporanis. Però la seva obra respongué a uns interessos actuals i així ho reconegueren els intel·lectuals més progressistes del moment.
Robrenyo fou poeta i dramaturg. La seva obra poètica podria ésser dividida en dos grups. Un primer grup fóra el dels poemes plenament inserits, tant per la forma com pels temes, dins la tradició popular, poemes que satiritzen petits esdeveniments ciutadans -reforma de la Catedral- o personatges molt coneguts -el bisbe designat pels invasors napoleònics- o que tracten temes típics de la tradició literària popular."

(Joan-Lluís Marfany. Pròleg a Teatre revolucionari. Barcelona: Edicions 62, 1965, p. 6-7)

* * *

"Figura interessant la del nostre biografiat. Autor, actor, escriptor de versos polítics, d'auques i de romanços, de poesies per a ventalls, de dècimes i pamflets de circumstàncies, fou, sobretot en els temps de la invasió napoleònica, l'home més popular de Catalunya. I ho va ser escrivint una part de la seva obra en català llavors que a casa nostra gairebé ningú no emprava la llengua autòctona. Un altre dels grans mèrits de Robrenyo és el d'haver estat també el primer -juntament amb l'arquitecte Francesc Renart i Arús- que va portar a l'escena 'idioma del país, una llengua que només parlava la gent, però que no la llegia. Ell va ser, doncs, qui, amb els seus sainets, posava la primera pedra a l'actual teatre català, cinquanta anys abans que ho fessin Frederic Soler i la plèiade d'escriptors sorgits de la primera fornada de la Renaixença. El nostre home va ésser-ne tant de precursor del gran alçament polític-literari, que va morir el 1838, o sigui cinc anys després d'Aribau fer conèixer les estrofes de l'Oda a la Pàtria. No és que, com veurem, fins llavors no s'haguessin escrit comèdies i drames en català, però apareixien sense continuïtat, d'una manera esporàdica, sobretot amb excepció de les de tipus religiós, els coneguts "misteris", que sempre van tenir fidels cultivadors."

(Josep Maria Poblet. Josep Robrenyo: comediant, escriptor i revolucionari (1783-1838). Barcelona: Millà, 1980, p. 14-15)

* * *

"Sainets i diàlegs, en vers o en prosa, la majoria en català i uns pocs en espanyol, alguns impresos en plecs solts, difonien la bona nova del constitucionalisme amb un llenguatge directe per contrarestar les prèdiques antilliberals, també de tons primaris, per voluntat operativa i per les limitacions de l'emissor, fetes sovint des de les trones parroquials, tot i que la bona acceptació popular de la nova literatura motivà ben d'hora l'aparició de textos similars, en l'estructura i la voluntat, escrits en clau ultra. [···]
Un dels millors i més actius autors dels nous textos d'agitació política va ser Josep Robrenyo. L'èxit de les seves primeres obres, reconegut pels oponents i pels inductors, comportà la consolidació d'uns clixés escènics i argumentals, i la configuració d'uns esteorotips ideologicointerpretatius. Les acusacions d'avarícia i vesània contra els caps antilliberals, la de l'interès material dels combatents com a mòbil essencial per a participar en la lluita per damunt de la defensa d'unes formulacions ideològiques nítides, l'absència de cap plantejament teòric en els dirigents i el reclutament dels voluntaris rasos per mitjà de l'engany i la prepotència jeràrquica o social, que apareixen amb més o menys diafanitat en les peces del Trienni, no només es mantingueren, sinó que fins i tot es potenciaren en les escrites al començament de la guerra dels Set Anys. [···]
Autor prolífic, en català, castellà o en textos bilingües de versos satírics, polítics o no, romanços, poesies per a ventall, dècimes de circumstàncies i sainets, sovint se l'ha identificat (sol o amb Francesc Renart) com l'escriptor prerenaixentista que posà la primera pedra en el redreçament de l'escena catalana. Hi ha en l'afirmació gran part de veritat, però tanmateix cal tenir en compte que a més dels mèrits de la pròpia obra allò que en salvà la memòria com a poeta sarcàstic i pamfletista hàbil, i com a iniciador del teatre català modern, no és tant la vàlua intrínseca de l'obra, ni l'èxit immediat als escenaris com el fet que el 1855, en ple Bienni Progressista, se'n reunís en dos volums una part menor, però significativa; un fet insòlit entre els autors de literatura popular, sobretot si es té en compte el temps transcorregut des de la seva estrena. L'edició antològica, de la qual es desconeixen els impulsors i els mòbils, va facilitar l'accés a l'obra i la identificació d'una autoria que, sobretot en el cas dels versos solts, habitualment publicats en fulls volants sense signar, hauria estat impossible. Si donem per bona la informació d'A. Palau Dolcet, a la qual es pot sumar alguna altra notícia esparsa, les peces publicades en vida constituïen una part insignificant de la seva producció, amb prou feines mitja dotzena de sainets i els dos Sermons. [···]
La lectura avui dels sainets de Robrenyo, que com a actor graciós coneixia prou bé els gestos, les paraules, els cops d'efecte, els trucs escenogràfics que feien aixecar el públic de la cadira o l'impulsava a batre de mans, pot donar una idea simplista i errònia de la durada i espectacularitat de l'escenificació. Sense constituir cap gran espectacle, atesa la migradesa en tots sentits, des de l'econòmic fins a l'humà, de les companyies, la durada de l'espectacle es podia allargassar en més d'un moment, com donen a entendre diverses acotacions. Algunes escenes mudes, o sense text escrit, podien permetre el lluïment improvisat en la mímica o amb son més o menys articulats de plaer, avorriment, goig o ràbia quan l'acotació indica, per exemple, la presència a l'escenari "d'homes mal armats, unes passejant, altres jugant" (Mossèn Anton).

(Pere Anguera: "Estudi introductori", Teatre català I. Tarragona: Arola, 2004, p. 10-11 i 20-22)