Figura interessant la del nostre biografiat. Autor, actor, escriptor de versos polítics, d'auques i de romanços, de poesies per a ventalls, de dècimes i pamflets de circumstàncies, fou, sobretot en els temps de la invasió napoleònica, l'home més popular de Catalunya. I ho va ser escrivint una part de la seva obra en català llavors que a casa nostra gairebé ningú no emprava la llengua autòctona. Un altre dels grans mèrits de Robrenyo és el d'haver estat també el primer -juntament amb l'arquitecte Francesc Renart i Arús- que va portar a l'escena 'idioma del país, una llengua que només parlava la gent, però que no la llegia. Ell va ser, doncs, qui, amb els seus sainets, posava la primera pedra a l'actual teatre català, cinquanta anys abans que ho fessin Frederic Soler i la plèiade d'escriptors sorgits de la primera fornada de la Renaixença. El nostre home va ésser-ne tant de precursor del gran alçament polític-literari, que va morir el 1838, o sigui cinc anys després d'Aribau fer conèixer les estrofes de l'Oda a la Pàtria. No és que, com veurem, fins llavors no s'haguessin escrit comèdies i drames en català, però apareixien sense continuïtat, d'una manera esporàdica, sobretot amb excepció de les de tipus religiós, els coneguts "misteris", que sempre van tenir fidels cultivadors.

(Josep Maria Poblet: Josep Robrenyo: comediant, escriptor i revolucionari (1783-1838). Barcelona: Millà, 1980, p. 14-15)

* * *

Un dels millors i més actius autors dels nous textos d'agitació política va ser Josep Robrenyo. L'èxit de les seves primeres obres, reconegut pels oponents i pels inductors, comportà la consolidació d'uns clixés escènics i argumentals, i la configuració d'uns esteorotips ideologicointerpretatius. Les acusacions d'avarícia i vesània contra els caps antilliberals, la de l'interès material dels combatents com a mòbil essencial per a participar en la lluita per damunt de la defensa d'unes formulacions ideològiques nítides, l'absència de cap plantejament teòric en els dirigents i el reclutament dels voluntaris rasos per mitjà de l'engany i la prepotència jeràrquica o social, que apareixen amb més o menys diafanitat en les peces del Trienni, no només es mantingueren, sinó que fins i tot es potenciaren en les escrites al començament de la guerra dels Set Anys. [...]

Autor prolífic, en català, castellà o en textos bilingües de versos satírics, polítics o no, romanços, poesies per a ventall, dècimes de circumstàncies i sainets, sovint se l'ha identificat (sol o amb Francesc Renart) com l'escriptor prerenaixentista que posà la primera pedra en el redreçament de l'escena catalana. Hi ha en l'afirmació gran part de veritat, però tanmateix cal tenir en compte que a més dels mèrits de la pròpia obra allò que en salvà la memòria com a poeta sarcàstic i pamfletista hàbil, i com a iniciador del teatre català modern, no és tant la vàlua intrínseca de l'obra, ni l'èxit immediat als escenaris com el fet que el 1855, en ple Bienni Progressista, se'n reunís en dos volums una part menor, però significativa; un fet insòlit entre els autors de literatura popular, sobretot si es té en compte el temps transcorregut des de la seva estrena. L'edició antològica, de la qual es desconeixen els impulsors i els mòbils, va facilitar l'accés a l'obra i la identificació d'una autoria que, sobretot en el cas dels versos solts, habitualment publicats en fulls volants sense signar, hauria estat impossible. Si donem per bona la informació d'A. Palau Dolcet, a la qual es pot sumar alguna altra notícia esparsa, les peces publicades en vida constituïen una part insignificant de la seva producció, amb prou feines mitja dotzena de sainets i els dos Sermons. [...]

La lectura avui dels sainets de Robrenyo, que com a actor graciós coneixia prou bé els gestos, les paraules, els cops d'efecte, els trucs escenogràfics que feien aixecar el públic de la cadira o l'impulsava a batre de mans, pot donar una idea simplista i errònia de la durada i espectacularitat de l'escenificació. Sense constituir cap gran espectacle, atesa la migradesa en tots sentits, des de l'econòmic fins a l'humà, de les companyies, la durada de l'espectacle es podia allargassar en més d'un moment, com donen a entendre diverses acotacions. Algunes escenes mudes, o sense text escrit, podien permetre el lluïment improvisat en la mímica o amb son més o menys articulats de plaer, avorriment, goig o ràbia quan l'acotació indica, per exemple, la presència a l'escenari "d'homes mal armats, unes passejant, altres jugant" (Mossèn Anton).

(Pere Anguera: "Estudi introductori", Teatre català I. Tarragona: Arola, 2004, p. 10-11 i 20-22)