Interior d'una casa amb una escala practicable a la dreta. Entren FRANCESCA i LLIBORI [el pagès i la seva dona]

FRANCISCA: Ja t'ho tinc dit mil vegades,
jo no puc dissimular.
El que sento tinc de dir
tant si és per bé com per mal.

LLIBORI: Però, dona, no coneixes
que això és un gran disbarat?
i que en els temps que estem
tenim la vida a l'encant
si diem el que sentim?
De la població apartats
estem lo menos d'una hora
aquí en la casa de camp.
Ara vénen els carlistes,
d'aquí una hora els liberals;
has de fer paper a tots
i si no et degollaran.
El que és la teva opinió
ningú te la pot llevar,
però ten-la dintre el cor. 
Filla meva, què hi faràs!
Si això fos un fort castell,
amb sos competents soldats,
jo fóra el primer en dir:
Carles Quint és un bergant, 
un ambiciós, que derrama
sense profit tanta sang,
que a pesar de ses intrigues
a Espanya no regnarà...
i altres coses els diria
que conec, sense dubtar.
Però, "el que xerra va a coll"
deien a estudi, no ho saps?

FRANCISCA: Bah, bah! Jo per més que vulgui
no puc callar si ve el cas.

LLIBORI: Però, dona, si és precís,
considerat en què estat
ens trobem.

FRANCISCA: Jo, què et diré?

LLIBORI: Oh, què em diràs, què em diràs!
Que vulguis o que no vulguis, 
filla, t'has de violentar.
Mira que ens hi va la pell.

(Entra l'hermano BUNYOL.)

BUNYOL: Déu los dó bon dia. 

FRANCISCA: (a part) (Ai,
que s'acosten molt els núvols!
Ja temo la tempestat.)

LLIBORI (a part): (Calla, dona, per Déu, calla.)
Hermano Bunyol, com va?

BUNYOL: Ja podeu veure, Llibori,
de cada dia més mal. 

LLIBORI: Què hi farem! Paciència!

BUNYOL: Oh, sí!
prenguem-ho per Déu. 

FRANCISCA (a part): (Que fals!
No el puc veure ni en pintura!)

BUNYOL: Ell no ens desempararà
i... qui sap?, qui sap?... les coses,
unes vénen, altres van...
Aquest món és una roda
que ara som a baix, ara dalt.

LLIBORI: Vostè encara té esperances?

BUNYOL: Oh, i esperances molt grans!
Vosaltres sou gent de bé
i així jo em puc explicar.

FRANCISCA: o tinc de fer moltes coses. 
Perdoni'm que vagi a dalt. (Surt)

BUNYOL: Vagi en nom de Déu, Francisca.
Com dic, Llibori, sabrà 
que enmig de la gran turmenta
i horrorosa tempestat,
surt per la banda del nord
un sol hermós i brillant.

LLIBORI: No l'entenc. 

BUNYOL: Oh, prou m'explico!
no obstant parlaré més clar.
Ja vénen, ja són aquí.

LLIBORI: Qui ve?

BUNYOL: Els russos. 

LLIBORI: I ca!

BUNYOL: Ca, dieu? Ho sé de cert.

LLIBORI: I digui, molts en vindran?

BUNYOL: Cent cinquanta mil, lo menos.

LLIBORI: Vindran per terra, o per mar?

BUNYOL: Per mar en vindran cent mil,
i per terra los restants.

LLIBORI: Mare de Déu, i que barcos
que deuran necessitar!

BUNYOL: Oh, tot està previngut!

LLIBORI: I els russos es moriran 
de calor per aquí. 

BUNYOL: Tonto!
per això estem aguardant
que piqui el fred. En dos mesos
deixem l'assumpte arreglat
i bona nit i bona hora!
Ja veuran aquests bergants
quina feina que en farem!
Ni un de viu n'ha de quedar!
No serà com l'altra volta
que per massa humanitat
ens perdérem.

LLIBORI: Té raó. 

BUNYOL: Ara ho paguem. Bé ens està! 
Haguéssim fet el que deia 
el pare Miquel Reixac:
"Degolleu-los, degolleu-los,
puix mentre un n'hi haurà
sempre seran perseguits".
Prou deia la veritat!
Oh, aquell era un savi, un savi!

LLIBORI: I vegi, després diran
que vostès són dolents. Vaja, 
que els posen unes maldats!

BUNYOL: De tan bons ens hem perdut!
Però no succeirà
com t'he dit, aquesta volta.
Ni rasa n'hem de deixar!
Dones, vells i criatures
també la sort seguiran
dels homes: bugada neta!

LLIBORI: I ben neta que serà!
Hem de treure fins la pols
dels enemics declarats
de la nació.

BUNYOL: Això és, això. 
Llibori, tu ajudaràs
quan convingui?...

LLIBORI: Jo diré...

BUNYOL: No, no, no t'hi pots negar.
Tots hem de fer un esforç.
Mira, aquí estàs apuntat.

LLIBORI: Tinc tantes obligacions...
i en una casa de camp
tan lluny del poble... ja veu
sempre quedem exposats. 

BUNYOL: I què poden fer? Cremar-te
tot el que tens? Ja tindràs
del Senyor la recompensa.

LLIBORI: I si em maten? 

BUNYOL: Animal!
Ara et pares en això? 
Què més pots tu desitjar!
que morir per la fe? Vaja!
si semblant sort et tocàs,
te n'anaves de seguida
a la glòria celestial.
I això es compra amb diners? Eh?

LLIBORI: Jo li diré... Parlem clar: 
la glòria a mi ja m'agrada
-ditxós si la puc lograr!-
però que... tingui, la vida
és amable.

(L'hermano Bunyol, dins Teatre revolucionari. Barcelona: Edicions 62, 1965, p. 49-53 i 69-72)