Autors i Autores

Maria Mercè Roca

Coberta del llibre El present que m'acull.
Coberta del llibre La casa gran.
Coberta del llibre Cames de seda.

Antologia

"La teva mare va ser una nena difícil de criar. Si hi ha una imatge que la tinc gravada a la memòria és la teva àvia, amb la Laura al coll, volent-la adormir. Tardava mitja hora llarga a adormir-se i dormia un quart just. I perquè s'adormís l'havies de gronxar i cantar-li una cançó darrere l'altra: quan et pensaves que ja estava i anaves callant, obria uns ulls rodons com unes taronges i somreia.

La teva mare –em sembla que, això, ja ho has sentit explicar moltes vegades, a casa– va plorar tot el que no havien plorat els seus dos germans grans. Plorava tot el dia, i l'àvia, tot i que tenia molta paciència i bon humor, a vegades perdia els trucs i acabava plorant amb ella, de cansament i de ràbia.

I en canvi reconec que a pesar d'això –o potser per això– vaig tenir més tirada cap a ella que cap als meus dos altres fills. Tothom diu que els fills s'estimen tots igual: jo no ho crec pas. El que passa és que és injust i poc humà que ells ho sàpiguen, però sempre hi ha un fill que, per una cosa o una altra –perquè és un nen, o una nena, o és més ros, o més intel·ligent, o se t'assembla més, o ha estat més malalt–, et sembla molt més teu. Potser només de néixer, la teva mare ja portava escrit al front que ens havia de fer patir més que els altres fills.

Et deia l'altre dia que tenia ganes de veure-la –ganes de veure la meva filla contemplada i consentida–, i és veritat, però sé que quan l'hauria tinguda al davant no li hauria pogut dir res. I en canvi hi penso molt sovint i tindria moltes coses de què parlar-li. Sempre he tingut la sensació que ella, com més gran es fa, com més coses li surten malament, com més fracassos i errors va acumulant, més es pensa que ningú no la comprèn i es va tancant i endurint. A l'edat que té, ja sé que és realment poc important el que pensi el seu pare, però potser més d'una vegada li hauria servit de consol saber que l'entenc, que l'entenc molt més bé que ella no s'imagina i, sobretot, que l'estimo. Si m'atrevís a explicar-li coses del meu matrimoni –i es faria creus de com poden arribar a ser desconeguts i estranys els propis pares–, segur que se sentiria, primer, sorpresa; després potser amb no tanta sensació de culpa, amb no tants remordiments ni sentiment de fracàs i d'inestabilitat.

No sé si ella t'ha parlat mai de les pors que tenia quan era petita. No pas pors d'aquelles que tenen totes les criatures, de la foscor i dels sorolls i dels trons... ella tenia por d'altres coses, coses que fan realment angoixa i de les quals era difícil calmar-la. Por de morir-se, por que es morís la seva mare, por de no casar-se, de quedar-se sola, de fer-se vella... Tenia un sentiment religiós profund, però tràgic, trist, equivocat. Era petita i l'obsedia l'infern, tenia por de càstigs, de pecats; pregava demanant coses absurdes que lògicament no obtenia... A la seva mare i a mi ens preocupava: era físicament una nena sana, però en canvi hi havia no sé què a dintre seu que semblava que no la deixés estar contenta i despreocupada com les altres criatures. Li agradava estar sola, llegia molt i s'emocionava molt fàcilment amb els llibres. I semblava, de moment, que els nois li feien una mica de por."

(Del llibre El present que m'acull)

* * *

"No m'adono que els meus estius són tristos però començo el curs a desgrat. Jo vull dormir, avorrir-me, no saber què fer amb les hores. Allà a la botiga hem d'estar contínuament atentes, pendents, sense mandra, sense riure, procurant vendre molt, vigilant que ningú no ens prengui res. La majoria dels dies, sortint de treballar, al vespre, nomes tinc ganes d'anar a casa: penso que l'endemà he de tornar-me a passar tot el dia allà dins. Sé que tu em trobes massa jove per treballar tantes hores, però no dius res. A mesura que passa l'estiu sento una angoixa que creix.

Al vespre, sortint de la botiga, amb les meves amigues, voltem amunt i avall per davant de les taules del passeig, comprem gelats, seiem en un banc, parlem. Un any, per la festa major, comencen les parelles: l'una va amb un noi ros que a mi m'agrada, l'altra amb un noi més gran, amb qui després es casa..., a mi em toca un noi castellà, molt morè, molt més gran que jo. Fa de paleta, té els dits gruixuts, la pell dels palmells duríssima, les ungles fosques. Hi ballo la primera nit de la festa i la meva mare em prohibeix que el torni a veure.

"La meva mare no em deixa veure't més", li dic, molt seriosa, recolzada en una de les boles de pedra que hi ha a la rambla. A ell, que ja té vint anys fets, aquell joc li sembla divertit: em diu que m'espera aquella nit a l'església. Deixo les amigues tot just ha començat el ball, passo per la rambla, que és tant fosca, i començo a pujar de pressa, arramblada a la paret de pedra. Tot és tan fosc i quiet que a mig camí em passen les ganes de continuar endavant; el soroll somort que sento de la música del ball em crida que ho torni. Però no hi puc anar, no puc deixar allà plantat aquell noi –a qui a penes conec– esperant-me, a la porta de l'església. Quan sóc a dalt de tot les cames em tremolen i el cor em crema per dins."

(Del llibre La casa gran)

* * *

"L'Adriana busca el coixí a les palpentes i no el troba. Li deu haver caigut; sempre que té el son agitat es desperta sense coixí i amb la sensació que acaba d'adormir-se i que necessita encara moltes hores més de descans. De primer no sent res. Després el cap se li aclareix i sent el soroll de l'ascensor al replà i el dels cotxes a la plaça i recorda l'Albert que no hi és i l'Àlex mort i la cita amb l'Enric i la foto de l'Anna feta bocins. Se li refreda el cor. Es tapa el cap amb el coixí, es toca les temples amb els dits i gemega. Podria morir-se de mal de cap, podria tenir-hi un tumor, perquè el dolor localitzat a la part dreta, just a sobre l'orella. Un tumor de tanta tristesa i tanta por. Fa un esforç i obre el llum de la tauleta i la claror li fereix els ulls i se'ls tapa amb el braç. Vine, tanca els ulls, li deia l'Albert les primeres vegades que es despertaven junts: el llum et farà mal, i li posava la seva mà estesa a sobre els ulls per protegir-la. S'incorpora una mica i mira el despertador: són les set. Decideix que anirà a veure la seva filla. No por dir-li per telèfon que l'Àlex és mort; necessita veure-la –la boca, els llavis i les dents del seu pare, els mateixos ulls, les mateixes cames que ella–, abraçar-la per treure-li el dolor i per sentir que algú la necessita, que és útil, que la seva vida té sentit. Després trucarà a l'Enric i desfarà la cita: serà la segona vegada però segur que ell entendrà que li ha trucat en un mal moment. S'aixeca, s'acosta a mirar les cases del riu, amb tan pocs llums encesos, i repara la cafetera. A la dutxa es frega el cos amb força, tota la sang moguda, la pell ben vermella.

[...]

Es despulla a poc a poc, l'habitació en penombra, la casa silenciosa i quieta. Treu el recordatori que duu a la butxaca de la jaqueta i el guarda a la tauleta de nit. Es descorda la brusa i fa lliscar lentament cames avall les mitges. Té fred. És massa aviat però es posa el pijama i la bata i té, un moment, una sensació calenta i confortable. Ja no té ganes de pensar més coses. Va amunt i avall del pis. Què puc fer, ara?; què he de fer? Una copa de vi li calma els espasmes que li han començat a l'església i que li van augmentant d'intensitat. Mira a fora: pel pont passa molta gent passejant, vestida de tardor; d'aquí a pocs dies l'hivern canviarà els colors de les cases i amagarà les persones a sota dels abrics. I què faré, jo, aquest hivern?, es pregunta. Es beu una segona copa asseguda a la butaca. Té vertigen; no ha dinat i el vi li ha caigut de ple en l'estòmac buit i li desfoca la visió- Es mareja si mira les voltes que fa el peix. Són voltes precises, sempre cap al mateix cantó, absolutament monòtones. De cop s'adona que es veu al vidre: l'aquari fa de mirall i s'hi veu la cara, una cara d'aigua tacada i fosca. I de tant en tant la imatge del peix a sobre la seva boca, a sobre els ulls, les galtes. Cansat de fer voltes, el peix s'atura al davant seu i la mira i obre i tanca els llavis rodons rítmicament. "És un aquari, Adriana, no pas una peixera: recorda-te'n", l'advertia l'Albert els primers dies. L'Adriana sent un atac d'angoixa veient aquella boca estranya movent-se al davant seu. S'aixeca i posa la mà a l'aigua. Sent les bombolles d'aire que pugen. Mou els dits i toca el peix d'esquitllentes."

(Del llibre Cames de seda)