Arriba el dilluns, o el dimarts,
i em desespere.
Llegesc, parle,
intente allò que en diuen viure.
Dimecres o dijous comence el bricolatge
i prove, vanament,
de creure que un poema—
Dissabte és un dia perfecte
per a morir d'alcohol,
vomitat d'inútils esperances.

Lúcid i esclau, rescric el cercle dia a dia.

(Poema "Vida", dins de Sal lenta. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 27).

* * *

Diràs els noms i seran pedres,
vindràs, incaut, demanant places
nocturnes per a plorar parets innobles,
renegrides.
T'inventaràs finestres,
un món com no hi ha món,
victòries.
Paraules que ja no diuen res de tant dir-les
i fer-les senyeres de coses impossibles.
S'escolarà la ràbia i el silenci,
els colps inútils de les pedres.

Dins de cada bloc granític
s'esquitllen poemes impossibles.

(Dins de Sal lenta. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 17).

* * *

M'imagine llençant flors a la cara del soldat.
I no m'hi veig.
No mataré pel meu poble. Ni si cal.
Lluitaré amb la veu, seré rabiós amb revolta
de llavis i pell.
Potser no hi ha res més sinó derrota. Qui sap.
Ni cap victòria canviarà allò que jo sé de tan endins.

(Dins de Sal lenta. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 18).

* * *

Cansat, cansat,
cansat, cansat, cansat.
Cada matí comença un nou dia impossible per al meu país.

(Dins de Sal lenta. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 26)