Tots aquells qui se dediquen a estudiar ses qüestions qui mouen sa Societat —no solament sa des seu entorn, sinó també sa de més enllà de ses mitgeres de sa pròpia terra— preveien, ja fa temps, que una de ses qüestions polítiques de més volada, que, més prest o més tard s'havien de resoldre a Espanya, era sa des Regionalisme, qüestió qui sempre ha romàs viva, de vegades fent flamada, de vegades covant, com es caliu davall sa cendra, a algunes regions espanyoles.

Sa importància d'aquesta qüestió, ja molt gran antes de sa guerra cubana, ha arribat a esser tanta, després de sa guerra entre Espanya i Nord-Amèrica, que en parlen ja i se n'umplen sa boca de descentralisació i regionalisme, no solsament es qui no n'havien parlat mai ni sabien lo que açò vol dir; no solsament es més retrets d'aquestes coses que uns prenien per novelles i ets altres per antigoies, sinó fins i tot ets enimics declarats de tot lo qui tingués color de protesta contra s'absurdíssim règimen polític d'avui dia.

És a dir, que es Regionalisme s'ha imposat a tothom, i de tal manera, que es mateixos qui van arrabassar de ses entranyes des poble biscaí fins ses rels des seus furs i ses llibertats adorades; es mateixos qui van fer trossos es darrers fulls de sa sàvia i ben estimada llegislació catalana; es mateixos qui van donar es toc mortal de sa massa centralisadora a aquella hermosa i antiga institució municipal, que el món sencer mos envejava, ells mateixos comencen a fer promeses, més o manco clares i concretes, de descentralisació política i econòmica.

Veritat és que és sa força; veritat és que és sa por de desastres més terribles que es que han succeït just ara, lo que els hi ha fet esglaiar ets ulls; però s'exemple d'un poble qui acaba de conquistar sa independència quan manco la mereixia, ha fet que pensassin en quant major seria es desastre, es dia que ses regions qui ben guanyada la tenen, demanassin amb veu alta sa pròpia autonomia. Perquè fixau-vos bé amb una circumstància que per si sola val per un discurs: ses dues regions qui més sospiren per es règim autonòmic són, cabalment, ses dues regions més riques, més industrioses, més treballadores i fins i tot més guerreres d'Espanya: Bascònia i Catalunya.

(Dins dels "Discursos", Obres completes. Barcelona: Selecta, 1961, p. 169-170)