El món novel·lesc de Robert Saladrigas és el del record. Un record, però, que no és gens complet, perquè hi ha l'oblit i perquè hi ha el desconeixement dels altres i la incomunicació, i perquè s'aixeca damunt d'unes paraules que llisquen sobre les raons i els fets com els rierencs o les pedres planes damunt l'aigua. Penso en Alexis Casas, el protagonista de La llibreta groga, un aviador de 52 anys, que vola des dels 37, i que comença a fer un repàs de la seva vida en un hotel de Toronto, conscient com és que l'única vida que pot conèixer és la seva. Penso també en el personatge protagonista de Biografia, que em sembla recordar que no té nom i que sap sobretot què no és. I penso encara en Bernal Crespí, el protagonista de L'altre, l'última novel·la de Saladrigas fins a L'estiu de la pluja. Crespí potser és el menys interessant de tots plegats: no sembla ni que acabi de ser conscient del seu egoisme i de la seva abúlia i de la seva buidor, però és tan incapaç de rebel·lar-se com Daniel Saravia i Franquesa, que va néixer, no casualment, el maig del 1968, i que, quan es rebel·la —infructuosament— equivoca el tret i s'allista a la Legió Espanyola. Però la principal protagonista de L'estiu de la pluja és Mariona Saravia, la seva germana. Té 37 anys, viu a Nova York, treballa per a una agència que acaba de confiar-li la direcció d'un curt de promoció d'un nou model de Chrysler i manté una relació de parella amb Edward L. Pritchard.

Com en Philip Roth, un dels seus gran referents, en Saladrigas tot és modernitat, la vida dels nostres dies: Mariona i Ed no viuen junts, es troben cada setmana o cada dues, es comuniquen per webcam, la majoria dels personatges són cultes i tenen feines interessants, que els permeten viatjar i conversar lliurement i menjar bé, però és curiós que en l'obra de Saladrigas pràcticament només els homes siguin infidels a les seves parelles.

(Xavier Cortadellas: "No acabes de saber mai qui sóc", Presència, 18-24 de maig de 2012, p. 36-37)

* * *

Jo entenc la novel·la com una globalitat. La novel·la que va constituir el meu desplegament va ser Aquell gust agre de l'estel: ja la vaig concebre com una mena de cosmogonia, que era tal com jo entenia —i entenc— la novel·la. Penso que l'ambició de l'artista, en aquest cas del novel·lista, és abastar el món sencer: no n'hi ha prou d'explicar una petita història que no té punts de referència amb la totalitat, amb l'univers, sinó que l'ambició ha de ser de totalitat, d'agafar-ho tot. I la prova és que a Aquell gust agre de l'estel hi ha collage: s'hi parla de cinema, de música, de política i, naturalment, de tota una generació d'alguna manera frustrada. El meu concepte de novel·la no ha canviat gens. Pot ser, però, que en un sol llibre no s'arribi a abastar l'univers i que sigui el conjunt de l'obra allò que ofereixi aquesta visió cosmogònica.

(Marta Nadal: "La novel·la com a cosmogonia", Serra d'Or, novembre de 1992)

* * *

Un breu repàs als seus llibres de narracions curtes, des de Boires fins a Imatges del meu mirall, o a les seves novel·les, des d'El Cau fins a Memorial de Claudi M. Broch, el descobreix com un autor intrèpid, embrancat en una recerca constant, que duu a plantejar cada nova obra com un repte que ultrapassa el marc de la literatura convencional. Saladrigas, per la seva condició de crític, sap que tot està escrit fa temps i que la clau del joc cal buscar-la en el «com». [...]

A diferència d'altres autors, que situen el seu poder en la superfície del llibre, Saladrigas opta per un vaivé invisible, submergit, que bressola la novel·la en un joc de referències ocultes, mai torbadores. En definitiva, ha deixat de ser un autor que contempla dos mil anys de literatura, per convertir-se en un artista al qual dos mil·lennis contemplaran. Només des d'aquesta situació de privilegi, l'escriptor descobreix que tot llibre és un mirall, i que el lector no es pot veure a si mateix quan el llibre el remet a altres llibres que no coneix, quan el mirall només li parla d'altres miralls.

(Miquel Dalmau: "Robert Saladrigas: l'esplendor de les ombres", La Vanguardia, 20 de març de 1990)