Bracamonte mirà al voltant i veié les paperines que penjaven als fils volant al vent, les banderoles, els domassos als balcons que aguantaven fotografies immenses de la santa –Bracamonte pensà que no eren gaire cosa: els hàbits i la cara bovina d'aquella senyora no resultaven gaire atractius a un observador imparcial– i n'hi havia pertot, pels plafons publicitaris, per les parets, als fanals, pertot, acompanyades de les inscripcions més adequades:

"VISCA LA SANTA, SANTA, SANTA!"
"QUE LA SEVA SANTEDAT SIGUI LA NOSTRA!"

i moltes més, una vertadera allau de paraules, que rivalitzaven en imaginació, en ortografia, en colors... Una de les més cridaneres era la de la balconada de la Casa de la Vila. L'havien escrita en llengua forastera i segurament l'havia redactada el batlle –un veí havia comentat que en tenia tot l'estil– i deia:

"BIBA LA SANTA NUESTRA,
TESORO DE LOS SIUDADANOS,
MADRE DE NUESTRA QUENERASIÓN,
NUESTRA ADHESIÓN.
¡SALVAT LA PATRIA, QUE ELLA LA SALVÓ!"

Un instant, Bracamonte va pensar que realment just havien acabat de fer el món o que, si més no, l'havia vist per primera vegada. La gent al carrer, a la plaça, el renou infernal, els crits, la bulla, els moixos i els cans aperduats entre la polseguera li eren vagament familiars, com si els recobràs sense haver-los perduts del tot mai. Encara li subsistia, però, la impressió o la certesa que fatalment hauria de convertir-se en futur allò que encara era present, pels segles dels segles, l'aldarull, just ara desembarquen al port; hi plou aigua menuda i roja, sang, aigua de sang de terra roja, un carro carregat de terra roja per la carretera va, amic, una besada a una galta, una altra a l'altra, és el costum, al·lota que agafes l'autobús amb la brusa descordada i que mostres un pit nu pel foradet, tot és possible per a la imaginació desenfrenada, reprimit, estúpid, no ets a Via Veneto ni encara ara aquell boninoi, mestall de portuguès, no ha escrit cap Paral·lel 42, torna't a ficar dins l'hàbit i la caputxa, i tapa, trescador de convents extingits, La Trapa, canalets d'aigua eixuts i horts mongívols, allà dalt, vista immensa de la mar i de l'illa de Cabrera, on els renegats francesos solien practicar l'art difícil de la masturbació política, aquí on

"un
Esprit
extraordinaire,
né
des
douleurs
du
temps,
travaille
notre
petit
peuple",

tothom era exercitat per monjos, capellans i tonsurats de tota mena i estil i per monges d'ovaris romanials, amb l'ajut concloent i cabdal dels jesuïtes, que havien com a perdut el cap i feien missions de llamps i trons.

(Del llibre El cap dins el cercle. Barcelona: Laia, 1979, p. 200-202)
 

* * *
 

El rapte de les sabines

A finals dels seixanta, dits "els feliços", a més dels principatins militants del PSUC, hi havia també molts altres personatges interessants que circulaven per Mallorca vestits de soldat, és a dir, que feien el servei militar. Ara record en Jaume Fuster, que aleshores havia publicat o estava a punt de publicar una breu història del teatre català als Quaderns de Cultura, però que encara era lluny d'escriure De mica en mica s'omple la pica, o Tarda, sessió contínua. També hi havia en Pere Gabriel, un al·lot tímid i nerviós, que es presentaria anys després com un estudiós del nostre passat polític recent, dedicant treballs a les figures d'Alexandre Jaume i de Lluís Martí, per exemple, i que publicaria un llibre de gran importància per a l'illa: El moviment obrer a Mallorca. Hi havia també el fotògraf Albert Fortuny i molts més que ara no record.

Justament amb Jaume Fuster i Pere Gabriel vaig mantenir una llarga conversa al bar Simbat de l'avinguda Antoni Maura. Segons els comentaris que circulaven pels nostres restringits cenacles polítics, Fuster i Gabriel havien militat al PSUC, però n'havien sortit feia poc a causa de les divergències ideològiques, i havien passat a formar part dels "felipes". La clandestinitat congriava i afavoria tota una mena de rumors, alguns d'ells ben pintorescos, que tothom procurava d'aguantar de la millor manera possible. Bé, deixem-ho córrer. El cert i segur és que l'entrevista aquella del bar Simbat va ésser un petit desgavell, perquè es convertí en un debat entre els dos principatins, que no s'acabaven de posar d'acord en qüestions tan transcendentals com la guerra dels segadors, la industrialització de Catalunya, el nom de Pierre Vilar i no sé quantes coses més. Discutien tan apassionadament i ho volien tenir tot tan espinzellat, que m'excús de dir que no em deixaren ficar cullerada, fins al punt que jo no sabia si no m'haurien cridat perquè fes de testimoni mut. Quan ja el sant se m'havia anat al cel, una veu em va fer tocar de peus en terra:

–Bé, un altre dia parlarem de la realitat política de Mallorca–, era en Jaume Fuster, que s'havia adonat de la situació i em volia donar ànims per a una altra entrevista.

Per aquest temps també començava a posar-se en funcionament una operació que després seria coneguda amb el nom de "rapte de les sabines". ¿A Mallorca un rapte? ¿I què hi pintaven les sabines en ple segle XX? No cal esglaiar-se. La cosa era que, tal volta per acomplir l'encàrrec del poeta (ja sabeu, de retornar el nom a cada cosa), tal volta perquè volíem reforçar el nostre sentit tribal o de clan o, simplement, perquè sovint ens vèiem des del caire de la ironia, solíem posar noms emfàtics a les coses més simples. El fet va ésser que els principatins "s'enrotllaren" amb les mallorquines, aquelles al·lotes joves que just acabaven de sortir dels col·legis de monges o similars i que començaven a treure el nas per la Universitat, pels cenacles literaris o pel món de la política subversiva. I s'hi casaren. I, una vegada llicenciats, au, se les endugueren a Barcelona.

–Això ha estat pitjor que el rapte de les sabines–, digué qualcú estupefacte. I ja va bastar.

I enmig de totes aquestes tribulacions, no record per quines cinc-centes es va produir una mica de tensió en el campament militar de Son Suredeta. Crec que a un soldat, militant polític, li confiscaren una carta relacionada amb una acció subversiva que havia tingut lloc a Barcelona. A Jaume Fuster el traslladaren a Cabrera i a Pere Gabriel l'arrestaren o no sé què, però ara pintaria la seva al·lota, na Margalida Tomàs (l'actual coordinadora de Randa, i que no té res a veure amb la famosa "saga" dels Tomassos), que em va fer de veure, que em va explicar el cas i em demanà el primer tom de les Obres completes de Pío Baroja, on hi ha la trilogia de La lucha por la vida, perquè en Pere Gabriel s'avorria i necessitava material de lectura.

I mentre les mallorquines com na Maria Antònia Oliver i na Margalida Tomàs es preparaven per deixar l'illa i passar a viure a Barcelona, succeí allò que els diaris anomenaren la "fuita dels cervells": Guillem Frontera, Pere Bonnin, Jaume Pomar, Carme Riera, l'actor Biel Moll, jo mateix, etc. deixaríem l'illa, tot coincidint –els feliços seixanta s'acabaven– amb la constatació que el turisme no era justament "la gallina dels ous d'or".

Malgrat tot, encara n'hi hagué que no volgueren donar el braç a tòrcer. El darrer gran projecte de la clandestinitat es devia estar congriant. Calia canviar urgentment d'aspecte. En Frederic Suau preparava una gran llibreria progressista, L'Ull de Vidre.

(Del llibre Gràcies, no volem flors. Barcelona: La Magrana, 1981, p. 65-67)
 

* * *
 

Celso Mosqueiro arribà a l'aeroport de la ciutat de Mallorca a les 12'30, és a dir, amb quasi tres quarts d'hora de retard sobre l'horari previst. Havia sortit a primera hora del matí de Lisboa, havia fet escala a Madrid, on havia hagut d'esperar una bona estona que li va semblar inacabable, tantes eren les ganes que tenia de veure l'illa, de la qual fins feia ben poc no havia sentit parlar mai. Per entretenir-se va començar a fullejar la guia que s'havia comprat a l'aeroport de Lisboa. Era anglesa, de la Collin Holiday Guides, Majorca, Minorca, Ibiza, Formentera, i hi trobà aspectes que li semblaren, si més no, insòlits: "... but rather Gabriel Alomar (1873-1941), a Majorcan diplomat and left-wing writer who died in exile in Cairo. He is their Che". Aquella al·lusió al Ché va fer somriure Celso Mosqueiro, qui pensà que l'autor de la guia, un tal Philip Jerome, devia ésser un home fantasiós o de recursos literaris il·limitats. Es mirà l'aeroport de Son Sant Joan i s'hi va veure sol enmig de centenars de persones que anaven i venien tan esmaperdudes com ell. Se n'anà al bar a prendre un cafè, disposat a esperar el temps que calgués perquè el venguessin a cercar. Així li ho havien indicat a Lisboa: "En arribar a Mallorca (tal qual, com si l'illa tengués un pam d'amplària) es posarà en contacte amb vostè un inspector de policia". De tota manera, així mateix, li havien proporcionat un número de telèfon i una adreça per si passava alguna cosa, un imprevist, Déu sap què. Però l'inspector no compareixia i s'entretengué a imaginar què li podia haver passat, encara que no va durar gaire així, perquè a devers la una decidí de fer la trucada en qüestió. Li contestà una veu seca, aspra, però correcta, que li'n presentà excuses, que si anaven molt atabalats de feina, que l'inspector havia hagut de sortir a resoldre un cas urgent que el devia haver entretengut més que no en feia comptes, etc. Que ho comprengués, que amb tota seguretat no passarien de mitja hora o de tres quarts i l'anirien a recollir.

A la vista d'això, pensà que no seria cap mala idea anar a dinar al servei de combinats. Va triar el número set: uns ous ferrats, dos trossos de lletuga d'un color verd suspecte, una hamburguesa cremada, unes patates "chips" que de tan passades ni cruixien i una làmina de formatge la procedència del qual era inidentificable. Celso Mosqueiro pensà: "en tots els aeroports del món serveixen el mateix, plàstic pur". Després va prendre un altre cafè, el que feia set del dia, i, des de l'alçada del tabulet, es va dedicar a contemplar el tràfec de passatgers en aquell immens, fred i despersonalitzat vestíbul.

Celso Mosqueiro era un home d'uns quaranta anys, prim i fort, de músculs de ferro, amb el cabell blanquinós a les polseres. Havia entrat a formar part de la policia portuguesa devers quinze anys enrere, així que havia conegut els dos règims, és a dir, que havia viscut amb alguna inquietud la revolució dels clavells. I no és que s'hagués significat d'una manera especial durant l'època de Salazar, però es considerava un tècnic, un professional especialitzat en temes criminals. Fins i tot, darrerament, havia pronunciat una conferència, a instàncies dels seguidors de Pinto Balsemao, a Aveiro, sobre la societat moderna i el crim, atenció aquesta que no oblidaria en sa vida. Sigui com sigui, el fet era que es trobava impacient per l'espera a què l'havien sotmès els policies espanyols. Pensà que eren com els italians i els mateixos portuguesos. Els espanyols també tenien un concepte molt elàstic del temps i, en conseqüència, de la puntualitat. Va somriure. Havia recordat la guia Collins i dubtà si els faria gràcia als illencs que els diguessin espanyols, ja que hi havia llegit, a la pàgina devuit, per més senyes: "But they are fiercely nationalistic in this aspect. 'We would sooner write a book in English than in Spanish', declare one of Majorca's principal young writers, 'our culture is Catalan'". El món era realment complicat, conclogué Mosqueiro, encara que ell no era en aquell aeroport per a fer interpretacions històriques o polítiques, sinó com a professional de la investigació criminal, cosa que el tranquil·litzà bastant.

(Del llibre El blau pàl·lid de la rosa de paper. Palma de Mallorca: Moll, 1985, p. 8- 10)
 

* * *
 

Ensenyament impenitent

La meva història no és la història de cap heroi. Jo no som cap heroi. Ni sé el que és o no és, l'heroïcitat. Me'n varen parlar, de l'heroïcitat, des que era infant al col·legi de monges on em varen fer cursar els estudis primaris. Les monges, hàbits negres i còfia blanca immaculada de virginitat impol·luta, m'ensenyaren poques coses, l'aeiou, la imatge petrificada del Niño Jesús de Praga, uns cants d'inspiració divina fàcilment memoritzables i, ah, sobretot!, unes precioses oracions –a mi m'ho semblaven, bellíssimes– que sor Tecla, una vella monja amb bigoti de bruixa de la qual en vaig estar mig enamorat platònicament, ens feia escriure a la pissarra una i cent vegades, segons la nostra capacitat de retentiva, durant la classe de Catecismo.

No som un heroi, doncs. Més aviat vaig ser, sempre, un estudiant mediocre i amb assignatures pendents. Les assignatures pendents et rebentaven l'estiu, perquè havies d'assistir a classes de repàs i t'esmicolaven el setembre, el mes d'exàmens definitius –si volies passar curs– per als estudiants mediocres i poc o gens disciplinats, que era el meu cas –l'exemplificació de la indisciplina.

Però això, assignatures pendents, exàmens per setembre, disciplina i/o indisciplina, van ser característiques més pròpies dels anys d'estudis amb els frares. Amb les monges, tot era diferent. Més agradable. Més divertit, fins i tot. No sé si és que sor Tecla, tan xuclada, de cosserrí tan insignificant, m'alegrava la vida de nin retret, gens ni mica sociable i un xic romàntic (és clar que, pel que fa al caràcter romàntic i sentimental, no ho sabia aleshores). És possible. D'aquí que, acabats de fer els nou anys, va ser un trauma el fet de deixar les monges per incorporar-me, segons estava manat oficialment per raons d'edat, a l'ensenyament dels frares. Un lloc que sempre em va resultar tenebrós. Li deien Es Convent. Em va costar molt adaptar-me al nou ambient, a aquella diferent atmosfera i, sobretot, a aquells capellans –frares, però per a mi sempre varen ser capellans– ensotanats, de mirada llefiscosa i, en general, de mans primes i perversament humides. Quins dits més borinadors, aquells dits dels frares professors! Semblava com si t'exploressin tots els racons i forats del teu cos. A mi em produïen repugnància, aquells dits prims i llargs i llimacosos.

(Del llibre Narracions de vida i mort. Palma de Mallorca: Moll, 1999, p. 139-140)