Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979). Assagista i narrador.

De la seva tasca com a crític literari destaquen les propostes per a bastir una idea de la narrativa que s'orienta cap a la novel·la psicològica. Són obres imprescindibles els Assaigs sobre la novel·la (1934) i, ja als anys 60, La crisi de la ficció (1965) i Sobre llegir i escriure (1966). Més tard discreparà dels seus companys de generació amb les consideracions sobre els escriptors catalans que va fer a Dotze mestres (1972), on es reivindica especialment la figura de Narcís Oller. Bona mostra de les idees que Serrahima tenia sobre el fet narratiu s'entenen a partir de la lectura d'un dels seus millors assaigs, el Marcel Proust de l'any 1971.

La qualitat d'escriptor plural, d'intel·lectual de la literatura, de l'autor el mena cap a diversos gèneres. S'ha de fer esment de la seva obra narrativa, sobretot de les novel·les Després (1951) i La frontissa (1982), així com dels llibres de contes Petit món enfebrat (1947) i Contes d'aquest temps (1951), entre d'altres. Fonamentals per a entendre tota una època de la cultura catalana són els seus dietaris De mitja vida ençà (1970) i Memòries de la Guerra Civil i de l'exili: 1936 -1940. La seva obra memorialística és reunida en set volums entre 2003 i 2008, a cura de Josep Poca.

També s'ha de destacar la seva posició cívica davant la personalitat pròpia de Catalunya, de la que va ser un dels episodis més rellevants la seva polèmica amb Julián Marias que seria recollida al llibre Realitat de Catalunya: resposta a Julián Marías (1969). El 1977 va ser nomenat senador per designació real.


Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l'AELC.
Fotografies: Arxiu de l'AELC.