A la dècada dels 70, Isabel-Clara Simó era directora del setmanari Canigó –creat pel seu marit, Xavier Dalfó–, una revista prima, de poques pàgines, on niava l’independentisme d’esquerres, aleshores minoritari. La revista repassava també el món cultural dels Països Catalans. Era una revista batallera, que aglutinava els joves cadells de la literatura i la política. Canigó representa la voluntat de construir un espai des d’on posar en joc idees radicals. Quan aquesta plataforma es va enfonsar, perquè la societat havia avalat els pactes del sistema, Isabel-Clara va traslladar les armes a la literatura. El 1979 va publicar És quan miro que hi veig clar. La correcció al vers de Foix és una declaració d’intencions i una picada d’ullet a la tradició. Isabel-Clara Simó tragina una cultura ben sòlida.

A partir d’aquí llaura una trajectòria torrencial, amb una quantitat ingent de títols. Ha decidit que es dedicarà només a escriure, però a estones accepta responsabilitats institucionals, a estones accepta militàncies, a estones fa conferències, a estones viatja. Com a escriptora enamora els lectors i els fa caure en la trampa de presentar-los històries que semblen convencionals i no ho són gens. En un estil directe i atractiu, potent, porta el lector cap a mons foscos, torçats, inclements; indaga, doncs, en la naturalesa humana. També juga amb l’humor i la ironia, també festeja amb personatges cèlebres que mira d’entendre més enllà del tòpic. Hi ha un punt de perversitat sempre present. La seva obra és immensa, ha col·leccionat tots els premis, ha tingut i té un públic fidel, és tan eficaç com inquietant.

(Patricia Gabancho: "Una dona tenaç", Ara, 18 de gener de 2017)

* * *

Defensora de la independència dels Països Catalans i de la llengua catalana, del feminisme i de la política d'esquerres, Isabel-Clara Simó, que és tot al contrari d'una escriptora distant i extemporània, sap generar empatia i complicitat. I, exposant les seves opinions compromeses, sempre es mulla. Per exemple, a l'article Ibarretxe, escriu: «El seu argument és impecable: que els bascos decideixin el seu destí [...]. No sé si Ibarretxe avançarà o retrocedirà, si serà víctima d'algun joc brut o si se'n sortirà, si farà del País Basc el capdavanter d'Europa i de la democràcia o si serà humiliat [...]. El que sí que sé és que [...] té unes responsabilitats amb el poble basc que està decidit a complir, ensems que està contra qualsevol forma de violència [...]. Per això, dic fort, alt i lluny que estic amb Ibarretxe. I que és un polític decent, en un món ple d'indecències.». I és que Isabel-Clara Simó, lluny de tota truculència dialèctica, de les manifestacions políticament correctes, de l'apatia, de l'asèpsia o del pessimisme típics de certs àmbits politicoculturals, podria ser qualificada de «desvetlladora de consciències», expressió manllevada de Manuel Vázquez Montalbán.

Aquesta columnista lúcida i irònica a l'hora de fer retrats de personatges, valenta i minuciosa quan examina situacions complexes, hàbil i vehement si defensa els drets dels oprimits i les llibertats personals i col·lectives que tant la preocupen, és una escriptora apassionada per la bellesa, per la música, per la creació artística en les seves diverses manifestacions. La salvatge, per exemple, està inspirada en la Flauta màgica, de Mozart. En una entrevista va dir: «Vaig tenir la primera idea d'aquesta novel·la veient l'òpera de Mozart al Liceu, i arran d'això vaig començar a estudiar maçoneria [...]. Però el meu músic de veritat, per damunt de qualsevol altre, és Bach. Jo escolto Bach contínuament.» Un dels articles d'En legítima defensa està dedicat a la mezzosoprano Anna Ricci i un altre a Toti Soler: «Jo crec que Toti Soler és un geni [...]. És també el guitarrista dels poetes [...] i, a més, aquell home que amb tant de talent va lligar la música flamenca i la catalana, amb uns resultats sorprenents. També és el músic de jazz i de música simfònica.» Són articles escrits amb sensibilitat i lirisme, sense cap excés retòric.

(Teresa Pous: "Amb sensibilitat i lirisme", Avui, 11 de desembre de 2003)

* * *

És del tot creïble que Raquel s'expressi amb coixins lingüístics, amb digressions, amb frases mig acabades i altres usos propis del llenguatge oral. De segur que, ben conscientment, l'autora ha manejat tots els tòpics que fan sensible i vulnerable l'adolescència: la no assumpció transitòria del propi cos, l'educació en els papers que fa etern el duel noi-noia, els problemes d'estudi, el primer amor que deixarà senyal, la sobrevaloració dels diners, la implicació en els conflictes familiars i els xantatges afectius, l'instint de llibertat i la necessitat de protecció. Els ha barrejat tots, és cert, i precisament per això el retrat d'aquesta Raquel que avui té disset anys és vigorós i palpable.

Hi ha encara un altre aspecte en la manipulació de tot plegat, i és la forma –i l'ofici– amb què projecta tot aquest material de base i aconsegueix transmetre la sensació de naturalitat des de la varietat d'uns mecanismes narratius que garanteixen la complicitat del lector des de la primera paraula.

(Andreu Sotorra: "Conèixer totes les claus de l'adolescència", Avui, 16 de maig de 1992)