Dijous, 1 de maig

Ahir, cap a les quatre, vaig arribar a Venècia. Després d’ordenar una mica les coses, llarga passejada, fins a l’hora de sopar. Les orenetes ja esgarrinxen el cel. El dia no sembla voler pondre’s. L'aire és tebi, ja no produeix aquells calfreds de fa uns dies. En deixar el vaporetto i enfilar els primers carrers de Venècia he tingut realment la impressió d’entrar-hi com qui entra en un cos. Molt poques ciutats deuen produir aquesta impressió. Trepitjar Venècia és trepitjar una terra coneguda. Res no et trenca les teves impressions. Entres a Venècia per carrers solitaris. Poquíssimes persones, cap cotxe, cap perill, res que et distregui del fet d’estar-hi entrant. Per uns minuts, la ciutat, en algun dels seus carrers, és com un ca fidel: t’espera tranquil·la i submisa. Durant la passejada em sento cansat, però l’allargo: l’allargo com per impregnar-me’n. Aquesta llum inacabable, el to rosat de l’aigua dels canals, l’atmosfera càlida, l’acotxament del cant dels ocells, tot traspua temperància, i no puc sinó pensar que només un dur hivern genera una tal primavera, una primavera renaixent i incessant.

Quadern venecià. Barcelona: Destino, 1989.

* * *

Gelidenca

Tot al volt de la casa un dens silenci es forja
aquest matí marcenc en què una audaç mimosa
confon els nostres ulls amb els seus grocs joiells
que s’alcen parençosos cap a un càlid celatge
de sobte dissipat: tot d’ingràvides volves
dansen a torterols fins que a terra es deposen
amb enganyosa petja i artera morbidesa.
A poc a poc tot és de blanc enfarcellat
i la neu, com l’amor, arreu on es proposa
comença d’agafar amb fidels afalacs...
D’aleshores ençà res no se sent durant
la llarga processó que des de ben amunt
desfila mansament sense cap estendard
vindicatiu o bé tristament dolençós.
Res no sentim fins que de sobre un gran fragor
somou tot el paratge i retruny bosc endins
en un eco incessant de grinyols que es responen:
cada branca que cau és un braç que es despenja,
cada tronc que es desploma és un cos derrotat,
cada pi ajagut l’amortalla la neu
i mentre es va fent fosc tot el bosc esdevé
un pàl·lid cementiri d’escruixidors albats
els espectres dels quals sempre més vagaran
pels camins esborrats de la nostra memòria.

Boscos i ciutats. Barcelona: Columna, 1994.

* * *

Filtracions

No pas les de cap ministeri
o policia que en promouen
de falses contra els qui no pensen com ells,
no pas les de cap mitjà
de comunicació que en segreguen
tot sovint com resina verinosa,
sinó de tota una altra mena.

Filtracions que un bon dia de sobte
despunten entre els intersticis
de les rajoles del buc de l’escala,
allí on guardem el vi i la llenya:
un recambró fresc i sec
que de tard en tard enllepissen
tot de manses regurgitacions.

D’on venen, però, aquestes filtracions
tan insistents com passatgeres?
Ja podem fer aixecar el carrer de sobre
o escodrinyar la paret de l’escala,
que mai no sabrem com diantre l’aigua
s’ha esmunyit terra endins fins a aflorar
al racó més fosc de casa nostra.

Filtracions. Barcelona: Proa, 2016.

* * *

Anem al Museu de Montserrat, on he quedat amb el pare Laplana per tornar a parlar dels tres projectes d’exposició presentats ara fa un any. No en trec l’aigua clara, però no passa res: amb el pare Laplana és impossible enfadar-s’hi. Una de les exposicions sembla que ha quedat definitivament descartada, però i les altres dues? Pot passar de tot, fins i tot que no passi res i que mai més no en torni a tenir notícies. I no serà que no li hagi fet arribar llibres, catàlegs i preprojectes... Se’l veu bé, tot i que ell m’insisteix que després de l’ictus no ha tornat a ser el mateix. Després atrapo la Núria i la Clara, que estan 16 fent un tomb per la col·lecció permanent del museu, de visita obligada per a tot amant de l’art. Sempre hi ha algun estranger —sobretot francesos— literalment bocabadat davant de les descobertes que hi fa, des de Fortuny, Rusiñol, Casas o Anglada Camarasa fins a Mir, Gimeno o Sunyer, per esmentar alguns dels seus cims més notables. Aquest museu és una mina, però diria que és molta la gent que encara no l’ha visitat mai. A Montserrat és tant el que s’hi pot veure que el museu queda en un segon o tercer pla, i una mica amagat. Me’l conec gairebé de memòria, però cada vegada que el visito encara em sorprenc davant d’algun artista de qualitat estratosfèrica: avui, sense anar més lluny, m’ha passat amb Nonell, un autèntic colós. La seva obra té una gravitas i un pes específic com poques el tenen. És una obra sense concessions, pintura pintura.

Paisatge amb figures. Barcelona: Proa, 2019.