Autors i Autores

Juli Vallmitjana
1873-1937

Retrat de maduresa de Juli Vallmitjana.
Juli Vallmitjana i l'actor Enric Borràs.
Una escena de la representació de l'obra Muntanyes blanques.
Isidre Nonell: Cretins de Boí

Biografia


Juli Vallmitjana i Colominas neix a Barcelona el 1873. Segueix el negoci patern de l'argenteria que la família té al carrer Asturias de Gràcia, encara que la seva voluntat és ser pintor. Entre 1893 i 1896 estudia a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i forma part de la "colla del safrà" amb els pintors Nonell, Mir, Pichot, Gual i Canals. És amb Isidre Nonell i Ricard Canals que passa una temporada al Balneari de Caldes de Boí, centre termal que els pares de Juli Vallmitjana havien adquirit el 1895. Aquesta estada els permet entrar en contacte amb els malalts escrufolosos, freqüents aleshores en el Pirineu, i dóna lloc a la sèrie de quadres dels cretins de Boí de Nonell i a les narracions de Vallmitjana, Coses vistes i coses imaginades. Recull d'impressions (1906). Aquest mateix any 1906 publica Fent memòria i participa en un homenatge a Émile Zola. Amb Rafael Moragas promouen la representació, en català, de Teresa Raquin que constitueix el debut professional de l'actriu Margarida Xirgu.

A causa del suïcidi del seu pare o per la seva indecisió personal, pròpia del seu caràcter introvertit i depressiu, abandona la pintura i comença a escriure. Participa en les tertúlies modernistes de l'emblemàtic local "Els quatre gats" i col·labora a les revistes Enciclopèdia Catalana (1907-1908) i El Pelleter (1908). Per influència del seu amic poeta Josep Plana i Dorca entra en contacte amb el misticisme i la ideologia de fraternitat i harmonia universal inherents a la doctrina teosòfica.

Freqüenta el "barri xino" barceloní i els ambients marginals i de baixos fons dels gitanos de Montjuïc. Alguns d'aquests gitanos són els protagonistes de les seves novel·les: De la ciutat vella (1907), Sota Montjuïc (1908) o La Xava (1910), on fa un retrat de la vida miserable dels barris pobres de la Barcelona dels inicis de segle XX. La força dels personatges d'aquestes novel·les i el seu llenguatge peculiar- amb gran presència de lèxic caló- el trobem també a les seves obres teatrals: Els zin - calós (1911), En Terregada (1912) i La gitana verge (1912). Aquestes peces curtes tenen aviat una bona acollida i el converteixen en un autor especialitzat en aquesta temàtica. La seva biblioteca personal compta amb obres de referència de la història del poble gitano. El 1913 publica un treball periodístic dedicat als barris baixos barcelonins a L'Esquella de la Torratxa.

L'any 1916 estrena al Teatre del Liceu el drama líric Tassarba amb música d'Enric Morera. Narra la història d'amor de la gitana Tassarba i el malfactor Gerinel, protegit inicialment per la mare de la protagonista. Aquesta obra aconsegueix un gran èxit i l'anima a continuar en la producció de nous drames centrats en els gitanos. Així el 1917 estrena Rují i el 1918 , La mala vida. A partir de 1923 el seu teatre es decanta per una temàtica més de caire social i polític com es pot veure a les obres: La Costa Brava (1923) i El barander (1923). Més tard torna al món dels barris baixos que ja no compta amb la bona rebuda inicial.

Els últims anys de la seva vida abandona el gènere teatral però continua amb l'escriptura de narracions, avui encara inèdites, i de la novel·la Albí publicada recentment. Són també rellevants les Lletres al meu fill David, una obra plena de referències autobiogràfiques escrita entre 1931 i 1933. Passa, voluntàriament, temporades al sanatori Institut Pere Mata de Reus on pretén prendre notes del natural. Mor el 5 de gener de 1937 a Barcelona.