LA MEVA NIT

... Le vieux monde taché comme la peau des vaches
Respecterait la nuit où mon soleil se cache.
Jean Cocteau

El meu sol mor en nit diferent de la vostra,
una nit per on va confiat el meu rostre,
una nit que els meus ulls han volgut fer obscura,
una nit sense grocs mascarells de paüra.
No perdéssiu el temps cercant el meu illot,
el sagrat temps d'omplir de monedes el pot:
si ho fèieu, el camí se us farà laberint,
i res no pagarà l'esforç del vostre sprint.
Sé que els vostres esguards també saben estels,
però no compreneu si hi clavo les arrels.
No hi ha en la meva nit cap lluna que il·lumini,
tanmateix n'han florit mil roses d'alumini.
La meva nit és lluny com l'horitzó en el mar
i els seus foscos miralls serveixen d'únic far.

Com llances. Barcelona: Óssa Menor, 1961.

* * *

AQUEST SECRET

Per a Vicent Andrés Estellés

No sé què dir que em fartàs d'haver dit.
Ausiàs March

Com ho diré si tot intent avorta
just al moment de néixer les paraules?
Aquest neguit que a tothora ens rosega,
aquest callar que és rebel al silenci,
aquest fracàs de coses que s'escapen
en el parany d'haver-ne copsada una,
aquest fugir pertinaç de nosaltres
s'ensenyoreix com la nit implacable
del nostre esforç sense horitzó ni estrella.
Però, tossuts, persistim en la cursa,
adelerats per destins enganyosos,
servents del mot, creients de la paraula,
esperançats en l'alta recompensa
d'aconseguir finalment el domini
d'aquest secret, d'aquesta il·lusió,
d'aquest estel fugaç, la poesia.

Retorn a Bílbilis. Gandia: Ajuntament, 1974.

* * *

III. CLOENDA

En temps advers,
què en fem del vers?
¿Que no sentiu
fer la viu-viu
enzes i llestos,
plantant en testos
cards o floretes
(esquerres, dretes)
davant l'infern
que sembla etern?
¿No us aclapara
tot això d'ara?
Jo no puc més.
(Ara i adés
escriure em put,
i em torno mut.)

Regiment de la cosa pública. València: Tres i Quatre, 1983.

* * *

APARCIONS

Vingut el son, se'ns obre cada nit
el més secret viatge que ens endinsa
en la foscor. Potser entrarem al somni,
on el real resulta més tangible
que el dia abans, i els turments ens tenallen
enmig d'esglais que duren mentre el son
s'ensenyoreix de tots els nostres actes.
D'altres moments, el viatge ens emmena
a un bell indret, oasi de delícies
o paradís de plaers prohibits,
i el despertar no ens regala la calma
que ve després d'un malson, sinó pena
i enyor, potser, per la felicitat
que s'ha esvaït. Però el son no sols duu
turment o goig en la boira dels somnis,
ja que sovint, si encara som sensibles
a un bri de llum, quan la son ens abraça,
sentim a prop el segell de l'abisme.

(14-III-1995)

Encalçar el vent. Barcelona: Edicions 62, 1995.