Des que Antoni de Capmany, a les acaballes del segle XVIII, qualificava el català d' 'idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa' o des que Antoni Puigblanch, a les primeries del XIX, recomanava als catalans que abandonessin el seu 'idioma provincial' amb arguments polítics jacobins ('Desengañémonos ya y entendamos, que será siempre extranjero en su patria y que por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces el que no posea como nativa la lengua nacional') (cf. Jardí, 1960, 275-276), s'han anat repetint veus contràries a l'ús del català. D'uns anys ençà, però, les veus que han sorgit, en lloc de recomanar l'abandonament del català, mostren la seva inquietud per la situació i el futur de la nostra llengua, i en pronostiquen la pròxima extinció. Si aquells il·lustres intel·lectuals catalans es van equivocar en els pronòstics i no foren escoltats en les admonicions, no em puc estar de pensar que —malgrat l'òbvia diferència de plantejaments i d'objectius existent entre aquells i els nostres coetanis vaticinadors de l'extinció— els pronòstics i les admonicions d'aquests són igualment fràgils.

[...] Hi ha, doncs, problemes reals en la situació sociolingüística catalana que qualsevol observador atent pot assenyalar. Ara: alguns analistes d'aquesta realitat —des dels signants del manifest d'Els Marges fins als seus seguidors actuals— mostren importants falles epistemològiques en els seus arguments, la qual cosa dificulta el progrés de l'anàlisi.

La primera falla és el fet de generalitzar abusivament els fenòmens detectats. Quan ells afirmen que la joventut utilitza més el castellà que el català, presenten com si fos general un fenomen particular: precisament ara que —almenys al Principat— una bona part del jovent té una actitud més militant respecte a l'ús del català, resulta poc consistent de fer aquesta mena de generalitzacions sense contrastar-les amb indicis de signe contrari. O quan denuncien la degradació del català del carrer, també generalitzen de tal manera certs fenòmens lingüístics, que els fa infravalorar la transcendència d'altres aspectes equilibradors.

Una altra falla en els arguments alarmistes és el fet de formular un diagnòstic aventurat a partir de la presentació d'uns quants símptomes, les causes dels quals no són analitzades en profunditat. Certament, la cautela requerida és tanta que, si s'apliqués estrictament en totes les anàlisis, potser impediria la formulació de qualsevol diagnòstic. De tota manera, ens podem preguntar: ¿en un cas tan delicat com aquest —en què al capdavall es discutia si una llengua 'viuria' o no— no era dels més justificats per adoptar una actitud de cautela? Si en medicina, quan es tracta d'un diagnòstic amb possibles conseqüències (polítiques, socials, etc.), se sol convocar una consulta de facultatius ¿per què no s'ha actuat de manera semblant en aquest supòsit? D'altra banda, no podem oblidar que els símptomes són sovint enganyosos: no em costaria gaire, per exemple, enumerar uns quants símptomes sobre l'ús del castellà a Catalunya (reculada en l'ús oficial, procés de cooficialització, reducció en l'ensenyament, catalanització dels grups d'edat més joves, etc) per arribar a diagnosticar-ne l'eventual eradicació o minorització d'aquí a vint o trenta anys... No, que el lector no m'interpreti malament: jo no pronostico això; i si no ho faig és perquè, com a sociolingüista, considero que la meva capacitat d'anàlisi no pot abastar en tota la seva complexitat una evolució d'aquesta envergadura.

En definitiva, els arguments alarmistes sobre l'ús del català coincideixen tots a reclamar un canvi radical d'estratègia en la política de normalització lingüística. No accepten o menysvaloren els resultats obtinguts dins aquest marc estratègic, que s'ha revelat positiu i eficaç en tants aspectes. En política lingüística, el consens assolit, principalment a Catalunya, és un atot de gran transcendència social, que seria suïcida de dilapidar. Repetim-ho: cal discutir, i en profunditat, tots els aspectes tàctics que es demostrin inútils o insuficients, cal reconsiderar i revisar moltes mesures de política lingüística tant al Principat com, sobretot, a les altres terres de llengua catalana, cal exigir una coherència més rigorosa entre els principis i la pràctica quotidiana, però seria un greu error polític que les insatisfaccions presents ens fessin perdre de vista l'encert essencial del procés de normalització lingüística i la seva estratègia. Així, doncs, siguem prudents a l'hora de considerar algunes de les propostes 'miraculoses' que a vegades es formulen, perquè no podem malbaratar els avenços tan dificultosament aconseguits. Al capdavall, la convivència lingüística és un bé social no tan accessori com algunes veus semblen deixar entendre, amb manifestes incomprensions respecte als castellanoparlants. En definitiva, com ens ha recordat una vegada més Badia i Margarit, cal assumir que 'si un dia el català desapareixia, això no serà pas perquè els no catalans no s'hi haguessin incorporat, sinó perquè els catalans l'haurien abandonat' (1990, 5).

(Fragment de "Cloenda: resum amb faula", L'ús del català: un futur controvertit. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 115-119)