El Francesc Vallverdú poeta comença per a la vida pública, després d'anys de provatura (descomptant la seva participació amb dos poemes a l'Antologia de poesia universitària del 56), amb el recull Com llances, que guanya l'any 60 el premi Salvat-Papasseit i que era publicat l'any següent. Tres llibres més: Qui ulls ha, Cada paraula un vidre i Somni, insomni fan d'ell un poeta de vàlua i, sobretot, a casa nostra, de continuïtat. La poesia de Vallverdú s'adscriu al moviment social-realista. Vull dir que la seva poesia, segons l'anàlisi de Castellet i Molas a Poesia catalana del segle XX, reflecteix les set condicions de la poesia social i realista: 'l'actitud de poeta' (un home entre els homes i no un ésser privilegiat); 'la validesa de l'experiència poètica' (expressió d'una altra experiència, la personal del poeta, compartida amb els altres homes); 'el mètode d'abstracció de l'experiència real' (no el mitològic-simbòlic, sinó l'històrico-narratiu); 'el llenguatge' (que reivindica la funció comunicativa d'un significat immediat); 'el protagonista del poema' (que 'ja no serà únicament el poeta en la seva total subjectivitat, sinó ell mateix en tant que persona, és a dir, en tant que subjecte d'un particular sistema de relacions humanes i socials, o també ho podran ésser altres homes, un grup social o la col·lectivitat'); 'l'objecte de la poesia' (no l'art per l'art, sinó 'l'objecte mateix de tota la cultura enriquidora de l'home i alliberadora de les innombrables alienacions que l'oprimeixen'), i el 'destinatari del poema' (que ja no serà una minoria escollida, sinó 'tots aquells que tinguin un nivell de cultura suficient per a trobar en el poema l'objecte d'interès, d'enriquiment i d'alliberament que aquest ha d'arribar a assolir: i cal que aquests siguin molts, i perquè ho siguin, cal complir les tasques de responsabilitat cívica, social i política que ens duguin a bastir un país on la cultura sigui a l'abast de tots i on tots la gaudeixin').

I tot això, aquesta poesia mutilada (per raons òbvies) que hem pogut llegir de 1958 a 1970, forma l'altre gran tret de la fidelitat de Francesc Vallverdú. Avui, quan la crisi ideològica esbotza sòlides posicions i les empeny cap un drets més o menys disfressat d'inconformisme, avui, quan la poesia s'allunya de 'l'objecte de la poesia' esmentat per Castellet i Molas, Vallverdú continua essent fidel a tot un bagatge personal i històric, a un compromís que, segons confessa, no abandonarà.

Però en Francesc Vallverdú hi ha, també, una vocació per a la sociologia de la cultura i, concretament, per a la sociologia del llibre —mitjà que coneix perfectament, degut a les seves tasques editorials— i per a la lingüística.

—No em puc considerar un lingüista, però sí un home preocupat per la llengua com a eina de treball, preocupat i interessat per la sociologia de la lingüística.

En aquest terreny, una munió d'articles a diverses revistes i dos llibres cabdals, en són el resultat; L'escriptor català i el problema de la llengua i Dues llengües, dues funcions? on analitza el fenomen del bilingüisme, de primer, en L'escriptor català..., només des d'una perspectiva literària i després, en Dues llengües..., a partir d'una generalització col·lectiva.

—El problema del bilingüisme en literatura s'ha vist enterbolit per la qüestió de la professionalitat, tan de moda avui. Jo crec que només és bilingüe aquell escriptor que utilitza alternativament en literatura les dues llengües. Quant a la professionalització, m'agradaria més parlar de vocacionalitat, donat que les circumstàncies en què es produeix la nostra cultura avui no són, ni de molt, unes circumstàncies normals. El periodisme pot ser un guanyapà més o menys literari per a aquells que s'hi sentin atrets. També podrien ser un guanyapà, diguem-ne literàriament professional, les tasques editorials, traduccions, correccions, redaccions, etc.

Hem anat parlant d'això, del bilingüisme, vull dir, i de les solucions que una cultura minoritària té per deixar de ser-ho. A mi, la pregunta de 'Creus que hi ha crisi de cultura al nostre país?' em pujava als llavis constantment. Finalment l'he formulada.

—Jo parlaria, més aviat, d'una crisi en l'ús de la cultura. Una crisi real, sí, però deguda en gran part a la anormalitat, a la inferioritat en què es troba el nostre país. Això de l'ús de la cultura, crec aclareix molts conceptes: per exemple, tot es veu més clar si parlem de l'ús burgès de la cultura i no de la cultura burgesa, no trobes?

Era molt tard i ens hem hagut d'acomiadar. L'Hospitalet tenia un aire de poble català a l'estiu: olor de pins, de ressol, de pols seca. M'ha sabut greu deixar la conversa així, incompleta. Però no hi podia fer res: la professionalitat-vocacionalitat m'obligava a passar a net la conversa, amanir-la i dur-la a la redacció de la revista de seguida. I suposo que en Francesc m'ha entès.

(Jaume Fuster. "Francesc Vallverdú o la lleialtat", Serra d'Or, núm. 142, juliol de 1971, p. 35-36)