—Quan dieu: "Sóc un traductor que de tant en tant, escric", a Garbinada i ponent. Els meus anys cinquanta, què voleu dir exactament?
—Aleshores jo era un traductor que de tant en tant escrivia perquè, com que havia de fer classes, tenia molt poc temps per a escriure. Als anys cinquanta, encara no s'havia produït l'allau de traduccions que després em van encomanar. Tot i traduir coses tan dispars com La força d'estimar de M. Luther King, llibres històrics o una mitologia grega, em vaig començar a especialitzar, perquè La Galera em donava obres juvenils. Traduïa obres juvenils que han estat premis internacionals, llibres literàriament molt bons. Aleshores Barcanova em va proposar de traduir Jack London. L'experiència m'ha ensenyat que traduir Jack London, William Saroyan o John Steinbeck és molt difícil. Quan llegeixes Steinbeck, et trobes amb una prosa d'una netedat absoluta i, a l'hora de traduir, costa molt. És curiós el cas de Jack London: tot i haver estat un minaire que s'havia emborratxat i que havia anat a cops de puny per les tavernes, escrivia meravellosament bé. Tots tres són uns clàssics moderns. La gent de vegades s'enduu sorpreses: no coneixen Jules Verne perquè l'han llegit en traduccions de quiosc i s'ha de llegir en francès. Escriu un francès fantàstic! Jo he traduït coses del francès i una obra de l'italià. L'any vuitanta érem a l'Alguer i vaig entrar en una llibreria. Allí vaig veure un llibre de Gianni Rodari, una obra molt infantil, de les menors d'aquest escriptor; la vaig llegir a la platja en un matí, vaig pensar que es podia traduir i vaig proposar-la a La Galera.

—Principalment heu traduït narrativa i assaig. L'any 1958 vau encarar-vos a dues peces teatrals per a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Tinguéreu alguna dificultat afegida pel fet de ser teatre?
—No en vaig tenir cap. I fins i tot, si ara sortís una bona peça teatral, m'agradaria traduir-la, perquè traduir teatre és un repte, ja que estic acostumat a la novel·la i als tractats. El teatre té un altra intenció; cal veure allò posat en escena, cal pensar molt bé les rèpliques que es donen. Últimament he llegit molt de teatre, peces angleses, sobretot. N'havia traduït alguna cosa per a mi, però no es va publicar, com també algun poema. Ara estic preparant un volum de poemes traduïts.

—Les traduccions que vau fer a la "La Cua de Palla" d'Edicions 62 a partir de l'any 1964 constitueixen potser el bloc més rellevant. A qui anaven adreçades? Com vau afrontar el repte de traduir novel·la negra en català, un gènere amb poca tradició en aquest país?
—Les traduccions de "La Cua de Palla" van ser un impacte. Inicialment anaven adreçades a un sector de públic ampli, però, de fet, els qui les llegien eren els mateixos lectors de Serra d'Or, els qui pagaven les subscripcions d'Òmnium Cultural, els lletraferits. Aquestes traduccions van tenir molt bona acceptació entre aquest públic que llegia en català, i es va fer una certa publicitat de la qualitat d'aquestes obres. Traduir novel·la negra s'havia d'enfocar a pit descobert, però com que aquestes novel·les tenien una narrativa fluïda, fins i tot les que eren complexes de presentació –quan es volia confondre el lector—, no presentaven grans dificultats. Es llegien de pressa i a estones; jo no estava més d'un mes a traduir-ne una. Sóc un escriptor ràpid; si no fos així, no hauria escrit vuitanta llibres. Fa dotze anys que estic jubilat a l'Espluga de Francolí i he preparat i publicat vint-i-sis llibres. Una novel·la juvenil em dura quinze dies, no pas més.

—Com vau solucionar el problema de traduir novel·la negra de l'anglès o del francès, dues llengües normals, és a dir, amb un estàndard fixat i, per tant, amb versatilitat estilística, al català, una llengua amb alguns problemes de fixació de l'estàndard?
—L'estàndard, de mica en mica l'anàvem fent. Suposo que la llengua de les traduccions quedava força estàndard, perquè el tipus de novel·la així ho demanava. Així i tot, la "milloràvem", la nostra tendència era escriure una mica més "literari" que l'autor original. Suposo que constitucionalment ens inclinàvem a fer-ho. També hem de pensar que la "Série Noire" dels francesos és llegida per intel·lectuals i és formada per autors de pes. Jo vaig traduir No hi ha orquídies per a Miss Blandish de J. Hadley Chase, una novel·la modèlica. La novel·la policíaca de parla anglesa va sorgir per a la classe mitjana i alta. Sherlock Holmes era llegit per l'aristocràcia i Agatha Christie no va escriure mai per als quioscos. El creixement de la novel·la policíaca a França i a Anglaterra va seguir un camí paral·lel al naixement del còmic. Aquest fet va propiciar que el mecànic adolescent, quan plegava de treballar, agafés un còmic d'aventures o eròtic i el llegís. Després també hi va haver un altre fenomen: nosaltres traduíem un tipus d'obres que anaven bé per a un sector de lectors en català que s'anava ampliant, però va arribar la televisió. Abans parlàvem d’una crisi editorial als anys setanta i, en part, fou deguda a la televisió.

(Anna Cris Mora: "Entrevista a Josep Vallverdú, traductor", Quaderns. Revista de traducció (Barcelona), núm. 8, 2002)

* * *

—Sempre has tingut clar, des del principi, que el català era la llengua literaria que feia falta?
—Era natural que la nostra generació, al menys els educats d'una determinada manera, ens expresséssim en català. Recordeu que jo vaig néixer el 1923, l'any que Primo de Rivera va fer un cop d'estat... perquè vaig néixer jo! Començo a llegir en plena República. El meu pare legia La Humanitat i La Veu de Catalunya. Quan tenia 5 anys em van subscriure al setmanari Jordi, que estava condemnat al fracàs - va durar només uns mesos— perquè era una revista «elitista». Estava massa ben feta. Hi escrivien Rovira i Virgili, Prat de la Riba... El pare em comprava En Patufet, una revista popular: va ser de les primeres publicacions importants amb 60.000 exemplars a la setmana, amb la demografia de Catalunya dels anys trenta! Era a tot arreu. Arribava els estius a Sant Martí de Maldà, el poble del padrí on hi passava les vacances, i En Patufet era allà. Jo havia legit en català d'una manera normal. A l'institut els professors explicaven en català o en castellà segons era la seva Ilengua, i nosaltres, que no teníem llibre de text, preníem apunts en català o en castellà. No teníem dificultats. Vivíem amb aquesta dualitat de lengües amb una gran naturalitat. Vaig publicar dues o tres novel les en castellà i una fins i tot va tenir un premi. Nosaltres els perifèrics podem escriure en castellà, però no podem fer-ho «des de dins». Inclús s'ha dit que els perifèrics, Valle Inclán, Azorín... escriuen en castellà massa carregat.

—Però ha canviat molt el lenguatge al larg d'aquest temps?
—Aquest és un altre problema molt gros. El més gran invent del segle xx va ser el telèfon mobil, però és el més terrible, també perquè pot ser una arma espantosa. Jo el faig anar molt poc, el telèfon mobil. No sé què és una aplicació. Sé el que és un whatsapp i sé telefonar i que em telefonin. Però prefereixo l'ordinador, en tot cas. La quitalla està influida pel lenguatge condensat del telèfon mobil. El mobil els habitua a no legir. Quan es diuen que han de llegir un llibre de 150 planes s'espanten perquè estan acostumats a llegir textos curts. P, 4, K, vol dir «la panda, ens trobem a les 4 de la tarda davant del quiosc». No! Soc un enemic del llenguatge que no sigui arrodonit i complet. Subjecte, verb i predicat.

—Però el català està perdent riquesa, en general?
—El català està perdent ús. El problema és que el percentatge de català que se sent parlat i escrit és molt inferior al que era fa deu anys. La quitxalla es passa al castellà molt fàcilment. Només que en una colla de xiquets o xiquetes n'hi hagi un que parli castellà, els altres parlen castellà. Després tenim una immigració molt forta, i amb la immigració ens hem portat molt malament, nosaltres. Per què a la senyora de fer feines, que fa trenta anys que és aquí, i que entén el català perfectament, moltes senyores hi continuen parlant en castellà? S'ha de parlar en català sempre. S'ha de fer un esforç.

—I quina és la perspectiva?
—És molt pessimista. La difunta Carme Junyent deia que el català moriria. Com totes les llengües. Ara, no ho posem fàcil! Insisteixo: hem de parlar català sempre. Fixeu-vos com canviaria la cosa. Sempre.

(Hèctor Moret i Rosa M. Puig-Serra: "Josep Vallverdú. Escriptor per vocació i testimoni de civilitat", Les Notícies de llengua i treball, núm. 58, juny de 2024)