Autors i Autores

Salvador Vendrell

Comentaris d'obra

Traure un cadàver de la sepultura per a examinar-lo i precisar-ne la causa de la mort. Això és el que fan els forenses per manament judicial o els escriptors, per trobar una porta d’entrada inquietant als tabús de la seua societat.

A Exhumació el protagonista topa amb un cadàver mig soterrat, al corral de la casa pairal de les seues ties-àvies. Podríem estar davant d’un thriller convencional si no fora perquè, a la primera escena, hem vist com uns milicians treien de casa i mataven un home a l’inici de la guerra civil. De manera que, sotto fondo, al text batega l’altra accepció, metafòrica, d’exhumar: traure de l’oblit: examinar les capes de silenci, fer-lo parlar, i provar d’entendre per què els veïns es mataven els uns als altres. D’això en podríem dir novel·la (de memòria) històrica. Però, entreteixit, hi ha el retrat del joc polític del país en plena contesa electoral, un relat periodístic, una tercera dimensió de literatura de no ficció. […]

(Guillem Cortés. "‘Exhumació’, de Salvador Vendrell", La Veu dels Llibres, 26 de novembre de 2022 - enllaç)

* * *

Onada Edicions ha publicat A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca (Onada Edicions), de l’escriptor i col·laborador de Diari la Veu i La Veu dels Llibres Salvador Vendrell (Fortaleny, la Ribera Baixa, 1958). Vendrell explica que a Sueca, «no podem parlar de tertúlia en singular en casa Joan Fuster, ja que aquella casa la freqüentaven molta gent de totes les comarques del país i, fins i tot, d’arreu dels Països Catalans». I que, «els agradara o no, havien de compartir el seu temps amb Fuster amb algun dels joves que freqüentàvem, i sense avisar, aquella casa». Es tractava d’un grup de joves que vivia a Sueca i que començaren a visitar la casa de l’escriptor en un temps en què «el Règim –la dictadura del general Franco– moria, però la democràcia no acabava de nàixer».

Els joves estudiaven en un institut de salesians reconvertit en públic, on la professora d’Història els contava «en directe el colp d’estat de Pinochet que matava el camí ple d’il·lusió de la via democràtica al socialisme de Salvador Allende». De nit, mentre estudiaven, diu Vendrell, «escoltàvem música, ràdios clandestines i conspiràvem contra la dictadura en partits sempre a l’esquerra del Partit Comunista que, en aquell moment, exigia ordre, calma i reconciliació nacional. En moltes ocasions, visitàvem Fuster i raonàvem de tot: de literatura, de música, de política... Encetàrem una relació que va durar fins a la mort de l’escriptor». […]

(DLV. "Salvador Vendrell publica «A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca»", La Veu dels Llibres, 4 de maig de 2022 - enllaç)

* * *

Si, ara que s'acosta Reis, esteu pensant de regalar un llibre als vostres fills menuts, o als vostres nebots, ara teniu una bona oportunitat. Onada Edicions acaba de publicar Tirant per a infants, un llibre esplèndidament il·lustrat per Oreto Cruzà, dissenyat i maquetat per Manuel Boix. L'adaptació de la novel·la de Martorell l'ha duta a terme Salvador Vendrell, que ha sintetitzat en 28 capítols breus els episodis més importants del Tirant.

El llibre, editat amb tapes dures, amb un paper de qualitat, reprodueix 22 il·lustracions a color, moltes de les quals a doble pàgina. Al final hi ha la traducció del text a l'anglès, perquè a més d'iniciar-se en la novel·la de Martorell els xiquets puguen practicar idiomes. Tot això al preu de 20 €. Decididament, enguany els pares ho tenen ben fàcil perquè els Reis d'Orient queden com uns senyors.

Vendrell ha complementat la seua adaptació amb un text, titulat Un heroi de carn i ossos, en què s'adreça directament als joves lectors: «després de la lectura i de gaudir de les il·lustracions del vostre primer Tirant, heu pogut comprovar que, per viure un combat o una batalla, no cal que aneu al cinema, ni a la televisió, ni que naveguen pels camins insegurs de les xarxes socials. Heu vist que, de tant en tant, paga la pena apagar totes les pantalletes per submergir-vos en les pàgines de lletres i dibuixos d'una de els novel·les més interessants de la literatura universal feta a casa nostra; escrita per un valencià, Joanot Martorell, en un moment en què la nostra llengua es parlava i s'escrivia per tots els camins de la nostra mar, la Mediterrània». Aquestes paraules demostren que Salvador Vendrell, a més d'un excel·lent adaptador dels nostres clàssics, és també una persona com cal, plena de bones intencions, a la qual els pares de família poden confiar tranquil·lament l'educació (literària) dels seus fills.

(Enric Iborra. "Un Tirant per a Reis", blog La serp blanca, 28 de desembre de 2017 - enllaç)
 

* * *
 

Lliges Quan truquen de matinada, de Salvador Vendrell, i experimentes una vegada més la mortificadora sensació que en els conflictes socials i polítics sempre acaben triomfant els més cínics, els més cruels, els més injustos. Vendrell escriu sobre la desfeta dels anarquistes dels anys trenta, que anhelaven sanejar el món, i, paral·lelament, sobre els joves de la seua pròpia generació, que agitaven els carrers i les universitats durant els anys setanta, perseguits pels grisos, il·lusionats per protagonitzar la transició del putrefacte sainet franquista a una democràcia europeista, moderna. Una evolució que ha esdevingut coitus interruptus, nova incursió en territori caspós, amb més maquillatge, però també corromput.

(Manuel Baixauli. "Fang", El País. Quadern, 21 de maig de 2014)
 

* * *
 

Quan truquen de matinada, Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2013, la novel·la que Vendrell ha aconseguit relligar, batega viva a cada paràgraf. L'autor va dels anys 20 i 30 del segle XX al present i torna pels anys setanta a la República i la Guerra Civil; va i torna, va i torna, i ara es queda i conta una mica més de Camil, i de sobte torna a la quotidianitat d'ara mateix, i després entra al pub dels setanta i es fa un whisky en tornar d'haver anat de pintades. La vida dels tres moments triats flueix per a anar construint el mosaic de les lluites, per bastir la memòria, les memòries, dels nostres i de nosaltres.

(Rafa Xambó. "Memòria és lluita", La Veu del País Valencià, 23 d'abril de 2014)
 

* * *
 

L'autor narra amb eficàcia en Quan truquen de matinada tres etapes del protagonista, un historiador, reconvertit en periodista, que veu amb escepticisme desolat que totes les bombolles inflades en època del boom immobiliari es desinflem progressivament. El desastre actual el fa evocar la transició on, encara que dominava la voluntat de colgar el passat en nom de la reconciliació, el protagonista reconstrueix, amb potència i interés, la vida d'un anarquista suecà en els anys 20 i 30 del segle passat.

(Carles Fenonollosa i Frances Calafat. "Recomanem", El País. Quadern, 22 d'abril de 2014)
 

* * *
 

[…] els escrits de Salvador Vendrell tenen un estil àgil i directe que atrapa el lector des de la primera línia i fa que no l'abandone ja fins al final. En aquest sentit, Columnes de paper es llig amb facilitat i no resulta estrany que el lector després de la lectura d'un dels articles senta la necessitat de llegir-ne el següent i així successivament. […]

(Josep Antoni Fluixà. Caràcters, núm. 56, estiu de 2011)
 

* * *
 

[…] Recupere la calma que m'ha dut el llibre de l'escriptor de la Ribera. L'home que cada setmana guaita des d'una pàgina del diari Levante-EMV per dir-nos d'una manera de mirar, d'apuntar i fer pensar. No ve la calma d'uns continguts plàcids i suaus. És cosa de l'estil; d'una manera singular d'afrontar l'article i de respectar al lector. Tot és ben clar i entenidor, tant si parla de les borratxeres falleres, del maltractat sistema educatiu, de la mediocritat de Xavier Casp com a poeta, dels poetes àrabs valencians, de Joan Fuster i Josep Pla, d'Ausiàs March, de l'animal que guisa i dels ignorants que ens pregunten, ací, al nostre país, si som de Barcelona perquè parlem en valencià. […]

(Rafa Xambó. "La mirada calma", Levante-emv, 17 de març de 2011)
 

* * *
 

[…] Certament, les «Columnes de paper» que Salvador Vendrell ha anat publicant en el diari Levante no tracten sempre de llibres ni, quan en tracten, encaixen en els patrons de la crítica literària a l'ús. El propòsit era –i encara és– un altre: portar una mena de dietari públic, obert a les suggestions del moment. A tota mena de suggestions: des dels tripijocs lamentables de la política indígena a la fatalitat de l'accident meteorològic, des de l'excursió al paratge proper o el viatge a d'altres països a les anècdotes –generalment compartibles– del seu viure quotidià […]

Sens dubte, l'estil antipedantesc i l'humor bonhomiós de les Columnes reforcen aquesta impressió de naturalitat i de confort cultural. I la llengua: acolorida contínuament per la fraseologia dialectal, però fermament assentada, en el fons, en l'estàndard literari compartit.

[…] Però, a banda d'aquests mèrits –els mèrits de la naturalitat–, hi ha la proposta moral. Tot dietarista fa al capdavall, ho vulgui o no, una proposta moral. I la de Vendrell destaca per la seva singularitat. És clar que l'hedonisme i l'escepticisme a què propendeix té uns antecedents en l'obra de Fuster; com la defensa que fa del riure. Ara bé: passats pel sedàs de la seva personalitat, aquests principis s'han tornat més assequibles i cordials…

(Xavier Serra. Pròleg a Columnes de paper. Catarroja: Perifèric, 2011)