ENRIQUETA:
Que hi ha, a la meva edat, millor destí per raure
que vincular-se a un home, amb títol de marit,
que us estimi, i que a vós també us causi delit,
i que de la unió, de tendresa vestida,
en neixi la dolçor d'una plàcida vida?
Un llaç tan ben nuat, com és que no us atrau?
 
ARMANDA:
A fe que el personatge que interpreteu no em plau.
Voleu en aquest món a una alçada ben rasa,
si us penseu enclaustrar en les coses de casa,
i si no entrelluqueu plaers més emotius
que envoltar-vos d'espòs i marrecs caganius!
lleixeu per als vulgars, per a gent barroera,
la trista complaença en la vida planera:
eleveu el desig a més alts objectius.
Apreneu a tastar plaers nobles, més vius,
i, tractant amb menyspreu matèria i sentits,
doneu-vos, com nosaltres, sencera a l'esperit.
Vegeu la nostra mare: és exemple de preu
la seva saviesa és honorada arreu.
Intenteu, com jo ho faig, ser-ne una filla digna;
cerqueu, com la família, el saber: serà el signe
que podreu degustar el dolç encantament
que l'amor de l'estudi crea a l'enteniment.
Rebutgeu que d'un home la llei us sigui guia,
i caseu-vos, germana, amb la filosofia,
que ens fa superiors a qualsevol humà
i dóna a la raó l'imperi sobirà:
la seva llei sotmet els instints animals
i l'apetit groller que a feres ens fa iguals.
Aquests són els ardors, els dolços sentiments
que de la vida haurien d'emplenar-ne els moments,
i els tràfecs en què veig tantes dones sensibles
m'apareixen als ulls com pobreses horribles.
 
ENRIQUETA:
El cel, l'ordre del qual sabem omnipotent,
per tasques diferents ens fabrica, naixent;
no tots els esperits són del material
que permet construir filòsofs genials.
Si el vostre ha estat creat propens a atènyer els cims
on arriben dels savis els pensaments sublims,
el meu és fet, germana, per anar arran de terra,
i a les coses petites, essent feble, s'aferra.
No pertorbeu del cel els justos reglaments:
dels nostres dos instints seguim els moviments.
Conqueriu, per l'impuls de la vostra aptitud,
de la filosofia tota l'excelsitud,
mentre el meu esperit es mantindrà plebeu,
gaudint dels terrenals plaers de l'himeneu.
Així, pels dos camins que la vida ens depara,
oposades, alhora imitarem la mare:
vós, pel camí més noble, més espiritual,
jo, pel camí groller del goig sensorial;
vós, en produccions enginyoses i etèries,
jo, en aquelles, germana, que són de la matèria.
 
ARMANDA:
Quan d'una altra persona es vol seguir el model,
és als seus costats bons que cal ésser fidel,
i no penso, germana, que sigui bon camí
imitar-la quan tus, o si es posa a escopir.
 
(Acte I, escena 1 de la traducció de MOLIÈRE: Les dones sàvies. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: 1993; dins Comèdies. Barcelona: Destino, 2006)

* * *

 
TARTUF
Les belleses eternes ens fan sentir uns amors
que no ofeguen per res els terrenals ardors.
És fàcil que tinguem encisats el sentits
pels objectes perfectes que del Cel són sorgits.
En les vostres congèneres, hi brilla el seu esclat,
però més meravelles en vós ha desplegat:
us ha abocat al rostre un allau de bellesa
que els ulls i els cors sorprèn, de tanta esplendidesa.
I jo no us puc pas veure, perfecta criatura,
sense que admiri en vós l'autor de la natura,
sense que em senti el cor d'ardent amor ferit
pel més bell dels retrats amb què ell s'ha descrit.
Vaig témer, en un principi, que tan secreta flama
del maligne no fos una perversa trama;
fins i tot vaig resoldre defugir el vostre esguard
per tal que la meva ànima pogués posar a resguard.
Però a la fi vaig veure –oh, bellesa adorable!–
que aquesta passió res no té de culpable,
que puc acomodar-la molt bé amb el pudor,
i és per això que em lliuro a expressar el meu amor.
 
(Acte III, escena 3 de la traducció de MOLIÈRE: Tartuf o l'impostor. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2002; dins Comèdies. Barcelona: Destino, 2006)   
                                                                                      

* * *

 
CLITEMNESTRA                    
No desmentiu en res unes arrels funestes.
Sou ben bé de la sang d'Atreu i de Tiestes:
només us resta ara, d'una filla botxí,
oferir-ne a la mare un horrible festí.
Bàrbar! Es aquest, doncs, el feliç sacrifici
que amb cura preparàveu, i amb tant d'artifici!
Què? L'horror de subscriure un decret inhumà
no ha pogut, en signar-lo, aturar-vos la mà?
Per què fingir als meus ulls una falsa tristesa?
Penseu que els plors són prova de la vostra tendresa?
On són aquells combats que sabíeu lliurar?
Quins rius de sang per ella heu volgut provocar?
Quins estralls ens demostren la vostra resistència?
Quins cadàvers al meu silenci són sentència?
Vet aquí amb quines proves us calia mostrar,
cruel, que el vostre amor la volia salvar!
Un oracle fatal la condemna a morir.
Però un oracle diu tot el que sembla dir?
Es que el cel, honorat amb un assassinat,
d'una sang innocent se sent assedegat?
Si un crim cometé Helena, i els seus l'han de pagar,
la seva filla Hermiona a Esparta feu cercar:
a un preu tan car, deixeu que sigui Menelau
qui la muller rescati, del seu amor esclau.

(Acte IV, escena 4 de la traducció de RACINE: Ifigènia)                         
 

* * *

 
SR.SMITH, que continua submergit en el seu diari.
Vaja, diu que en Bobby Watson és mort.
 
SRA. SMITH
Déu meu! El pobre! Quan va morir?
 
SR. SMITH
¿A què vénen aquests aires de sorpresa? Ja ho sabies.
Va morir fa dos anys. No te'n recordes?
Vam anar al seu enterrament, fa un any i mig.
 
SRA. SMITH
És clar que me'n recordo. Me n'he recordat de seguida.
Però no entenc per què a tu t'ha sorprès tant llegir-ho al diari.
 
SR. SMITH
No ve pas al diari. Ja fa tres anys que se'n parla, de la seva defunció.
Me n'he recordat per associació d'idees!
 
SRA SMITH.
Quina llàstima! Tan bé que es conservava!
 
SR. SMITH
Era el cadàver més ben conservat de tota la Gran Bretanya!
No representava els anys que tenia. Pobre Bobby!
Feia quatre anys que era mort, i encara era calent.
Un autèntic cadàver vivent! I que n'era, d'alegre!
 
SRA. SMITH
La pobra Bobby.
 
SR. SMITH
Deus voler dir "el" pobre Bobby.
 
SRA. SMITH
No, estic pensant en la seva dona. Es deia com ell, Bobby, Bobby Watson.
Com que tenien el mateix nom, no se'ls podia distingir l'un de l'altra quan se'ls veia junts.
Fins després de la seva mort, la d'ell, no es va poder saber amb certesa
quin era l'un i quina era l'altra. I així i tot, encara avui hi ha gent que la confon
amb el difunt i li dóna el condol. La coneixes?
 
SR. SMITH
Només la veig veure una vegada, per casualitat, a l'enterrament d'en Bobby.
 
(La cantant calba, de Ionesco, escena I)

* * *

 
A tots els infants, que amb les motxilles van partir
en un brumós matí d'abril,
voldria alçar un monument.
A tots els infants que amb les motxilles van plorar,
ulls cots damunt dels seus dolors,
voldria alçar un monument.
 
Pedra no, ciment tampoc, ni el bronze aquell que es torna verd
sota el mossec agut del temps,
un monument del seu patir,
un monument del seu terror,
també del seu astorament.
 
Vet aquí que un món perfumat, rialler, ple d'ocells blaus,
de cop l'esquinça el so d'un tret. 
És un món nou, on en un cos que a terra cau creix una taca de sang.
Però a tots els que s'han quedat, els peus calents sota el despatx,
tot calculant el rendiment de la guerra que han volgut,
a tots els grassos i els cornuts, que el ventre s'omplen dia i nit i viuen comptant els diners,
 
A tots aquells els alçaré un monument com els convé,
amb les xurriaques i el fuet,
amb els meus peus i amb els meus punys,
també amb uns mots que es clavaran als seus sacsons,
en els seus golls, uns mots de vergonya i de fang!
 
("A tots els infants", de la traducció de VIAN, Boris: Constructor d'imperis)