"Villangómez Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres són, abans que res, llibres d'Eivissa, que ell ha descrit (Llibre d'Eivissa, L'any en estampes) en una prosa acurada, elegant, exacta, i ha cantat enamoradament en vers. A les cales, les "alqueries", els cementiris dels pobles i les altes murades de Ciutat, es va descloure el seu somni. Terra i somni han fet una perdurable aliança en els seus versos. [...] Els vuit llibres de poesia de Marià Villangómez constitueixen, en realitat, un vast diari líric, on la melangia i l'esperança fan un joc alternat. L'amor llunyana li dicta, incansable, velles elegies, i a la fi sembla resoldre's en oblit. Un oblit que no ho és del tot —l'adéu, però no adéu de Maragall—".

(Tomàs Garcés: "Pròleg a la Poesia de Marià Villangómez", dins Serra d'Or, núm. 114, març de 1969, p. 40-41) 

* * *

"La trajectòria del poeta eivissenc [...] presenta uns moments essencials pel que determinen i aporten al conjunt de la seva obra. Elegies i paisatges estableix unes directrius que bàsicament no són pas alterades fins a Els béns incompartibles, recull que supleix en part la reflexió descriptiva sobre el paisatge per una meditació humana, personal, metafísica i metapoètica. El cop a la terra esdevé el darrer pas en l'evolució de Villangómez, ja que comporta un major despullament lèxic i una concentració densa i profunda sobre l'home i la poesia. Des de Els béns incompartibles trobem una singularització en la poetització i una definitiva superació de la tradició insular. Tanmateix, la riquesa lèxica i l'ambientació illenca mai no s'obliden com a eines essencials i definitòries del seu quefer literari."

(Ferran Carbó: "L'elegia poètica de Marià Villangómez" dins Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. 1. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p. 388-389) 

* * *

"Hi ha, de vegades, en les estampes de Villangómez, una concentració, una economia verbal pròpia dels moments més afinats de la lírica. Ens parla de la freda llum "recolzada en la maragda dels sembrats", de les "llargues nits d'estrelles i gel" o del ametllers que "concedeixen a l'aire unes primeres floretes estranyades". Però en d'altres passatges la visió es desplega en una estructura complexa, poemàtica, hàbilment lligada per la imaginació. L'exemple més vistent és aquella evocació del vent nocturn, on Villangómez transmuda el so i l'impuls i el palp de la ventada en una figura visible i ambigua, d'alta còrpora transparent, en un personatge mític que ens porta "imprecises notícies de mars i països llunyans, tal vegada d'astres o d'esperits". Aquest sentiment de com la nostra vella terra és implicada en el cosmos enigmàtic dóna alta qualitat poètica a molts passatges d'aquestes proses."

(Marià Manent: "Prosa de Poeta" dins Marià Villangómez en homenatge. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Institució de les Lletres Catalanes, 1994, p. 9-10)

* * * 

"Em sembla que no existeix cap mena de distinció literària que permeti formar un grup a part amb els llibres que van des d'Els dies fins a Sonets de Balansat. Balansat no és Sinera, ni Bearn. No implica cap procés de simbolització perquè no substitueix res: acompanya. Establir un cicle de Balansat significaria, al meu entendre, la dissolució de l'atmosfera abstracta, que és, justament, el tret més personal del corpus de Villangómez. Òbviament, allò que descriu Villangómez és el paisatge de la seva illa, que és el que l'envolta. Però això és poc important si es compara amb la significació d'aquest paisatge en relació amb el jo. S'ha bastit una construcció teòrica segons la qual el sentiment del paisatge reflecteix, en la poesia de Villangómez, el seu món interior: l'illa és la solitud humana, els canvis en la terra són reflexos dels seus canvis anímics, etc. Tanmateix, aquesta voluntat romàntica de connectar paisatge i ànima em sembla limitada i limitadora. Villangómez selecciona les terres d'Eivissa com a part de (no en comptes de) la realitat. [...]

Tal vegada és el presagi del divorci entre vida i esteticisme, allò que el fa callar. O el convenciment de la impossibilitat d'un camí poètic veritablement realista. Sigui com sigui, Villangómez arriba al silenci pel camí de la introspecció metaliterària. [...] La poesia de Villangómez es podria descriure com un procés gradual de pèrdua de confiança en les paraules.

(Margalida Pons: "Nota sobre Marià Villangómez" dins Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998, p. 182-183 i 199)