Autors i Autores

Joan Baptista Xuriguera
1908-1987

Retrat de Joan Baptista Xuriguera als vint anys, extret d'El cor vermell (1958). Dibuix de Mercè Cabré.
Fotografia de l'estrena de l'obra de teatre La pau regna al camp (1936), al teatre Victòria de Lleida.
Joan Baptista Xuriguera amb el seu germà Ramon, a Mouleydier (França), l'any 1944.
Joan Baptista Xuriguera el dia que va publicar el Nou diccionari de la llengua catalana (1975).
Signatura de Joan Baptista Xuriguera.

Biografia

Joan Baptista Xuriguera i Parramona neix a Menàrguens (la Noguera) el 17 de juny de 1908, però al cap de l'any la seva família es trasllada a Balaguer, a la mateixa comarca, i el 1913 a Lleida. De ben jove Joan Baptista s'interessa per la literatura, i de la mà del seu germà gran Ramon, que acabaria essent un remarcable intel·lectual, periodista i activista cultural, entra en el món de la intel·lectualitat lleidatana. Amb encara no vint anys publica poemes, crítica literària i articles al setmanari polític d'esquerres L'Opinió i a les revistes d'avantguarda Vida Lleidatana, El País, Art i Lleida, aquesta última dirigida pel seu germà.

Involucrat en l'activisme polític i cultural, amb vint anys funda l'Agrupació Cultural Lleidatana. Milita al Partit Comunista Català i és un dels fundadors de l'organització Joventut Republicana. Durant dos anys substitueix el seu germà al capdavant de la revista Lleida, fins que aquesta desapareix a causa de la censura del règim de Primo de Rivera. L'any 1930 s'afilia a Esquerra Republicana de Catalunya, i dos anys més tard es trasllada a Barcelona, on ingressa al Bloc Obrer i Camperol i més endavant al Partit Obrer d'Unificació Marxista.

Publica els opuscles d'orientació marxista L'organització de la joventut (1931) i La cuestión religiosa (1932), i es posa a escriure narrativa, teatre i poesia. L'any 1934 apareix la seva primera novel·la, Desembre, on dóna el testimoniatge de la insurrecció de Jaca contra la monarquia d'Alfons XIII. Desembre, que va ser considerada llavors la primera novel·la catalana amb una tendència exclusivament proletària, seguia el cànon de la literatura social a Europa: una forta crítica a la societat benestant i una gran elaboració psicològica dels personatges. En la mateixa línia publica dues novel·les més, Hilde (1935), on descriu els dubtes morals de la joventut, i Margarit, la seva tercera novel·la, on tracta el tema de la justícia social. En aquesta època enllesteix el seu primer recull de poemes, El cor vermell, que no podrà publicar fins vint anys més tard.

Poc després d'esclatar la Guerra Civil, l'any 1936, Joan Baptista Xuriguera torna a Lleida per formar part del comitè del POUM a l'Ajuntament, un càrrec que ocupa només uns mesos, fins que el partit és expulsat del govern local. Abans de retornar a Barcelona, estrena la seva primera obra al Teatre Victòria de Lleida, La pau regna al camp (1936), un drama rural amb una crítica social des del punt de vista del comunisme més heterodox. A finals d'any es casa amb Lola Solà, de Balaguer, i troba feina d'interí a l'Ajuntament de la capital catalana.

Després de viure uns mesos a La Vajol (Alt Empordà), quan Barcelona és presa per les tropes feixistes creua la frontera francesa amb la mare i la dona, deixant enrere algunes novel·les i obres de teatre manuscrites que s'acabarien perdent. Dos dels seus germans, Pere i Pau, havien mort durant la guerra, i el germà gran Ramon s'havia instal·lat a Bergerac (Aquitània). Passen un temps a Caussade (Migdia-Pirineus), i s'instal·len a Montalban (Tarn-et-Garone), on neixen els seus dos fills, Blanca i Pau.

A Montalban Joan Baptista Xuriguera és un dels fundadors del Casal Català, des d'on organitza diversos actes culturals i polítics. El 1945 hi pronuncia la conferència El camí de Catalunya, editada en un opuscle. Durant aquest període col·labora en la premsa catalana de la diàspora, com ara Per Catalunya, Quaderns de l'exili i Xaloc, i escriu poesia, narrativa i el seu dietari. Enllesteix el poema èpic Indíbil i Mandoni, d'estètica romàntica, que no apareix publicat fins vuit anys després, i el drama en vers Aníbal, publicat el 1957.

Després de nombroses gestions el 1948 aconsegueix retornar a Catalunya. Amb la família, passen per Térmens (la Noguera) i Mollerussa (Pla d'Urgell), on gereix l'acadèmia de formació professional Kühnel, fins que finalment s'instal·len a Barcelona l'any 1954. Malgrat que és segurament un dels períodes més prolífics de la seva carrera, té moltes dificultats per a publicar l'obra amb garanties. Apareixen algunes de les peces que ja tenia escrites, i en deixa moltes d'inèdites, tant de teatre com de poesia o narrativa. Davant d'aquests obstacles, el 1959 decideix fundar la seva pròpia editorial, Publicacions Ilerda, des d'on dóna a conèixer la seva obra. Així doncs, treu a la llum el recull poètic Les ales del vent (1962), amb alguns poemes de joventut, el poema llarg Balada d'amor (1963) i el recull El silenci rebel (1976), escrit deu anys abans; les obres de teatre Don Joan (1961), estrenada al Centre Comarcal de Lleida de Barcelona el 1959, La reina Margarida (1967) i Capses humanes (1971); la novel·la Margarit (1959), escrita el 1935; l'assaig de divulgació històrica Els germans Indíbil i Mandoni (1964), i el recull de comentaris crítics Diccionari de poemes (1970). L'any 1963 inicia unes memòries novel·lades, La vida d'En Joan Ventura (1963-1987), un cicle novel·lesc de set volums on reconstrueix les seves vivències del passat amb un punt de nostàlgia i elements de ficció. Per guanyar-se la vida també tradueix del francès al català i al castellà, i fa versions en castellà dels clàssics grecs i llatins. Amb el retorn de la democràcia aconsegueix novament feina a l'Ajuntament de Barcelona, primer al Museu d'Història de la Ciutat, als seixanta-nou anys, i més tard al departament de Revisió de Textos.

S'interessa per la historiografia, especialment la medieval, i publica Els comtes d'Urgell i la ciutat de Balaguer (1973), Margarida de Montferrat, comtessa d'Urgell (1979), L'altra cara de la Història de Catalunya (1979), La darrera branca dels comtes d'Urgell (1981) i Els destins de la ciutat de Lleida (1981). En el camp teatral, l'Editorial Millà l'inclou en la col·lecció Catalunya Teatral, on publica les obres La joia de morir (1980), Lucrècia (1980) en vers, La ciutat nova (1981), La veu del destí (1983) i Hotel París (1986), mai estrenades. El 1981 publica un fragment del seu dietari, Diari del primer any d'exili a França (1981), on relata els seus pensaments i vivències durant la part final de la guerra i els primers mesos a França. Tres anys després apareix un altre fragment titulat Els núvols de l'Empordà (1984), escrit durant els mesos que passa a La Vajol.

Cal destacar, també, el seu vessant com a lingüista, especialment amb la publicació d'Els verbs catalans conjugats (1972), un manual pràctic que amb més d'un milió d'exemplars venuts, es pot dir que és present a totes les llars catalanes. Però aquest no és l'únic èxit editorial en el camp de la lingüística, també és el responsable del Nou diccionari de la llengua catalana (1975) i del Diccionari terminològic de l'Administració municipal (1980), encarregat per l'Ajuntament de Barcelona.

Joan Baptista Xuriguera mor a Barcelona l'octubre de 1987, a l'edat de setanta-nou anys. Dos anys després l'Ajuntament de Barcelona li organitza un acte d'homenatge pòstum al Saló del Consell de Cent. L'any 2008, coincidint amb el centenari del seu naixement, s'organitzen conferències, exposicions i actes en la seva memòria. Apareixen reedicions de les novel·les Desembre (2008), Hilde (2008) i Margarit (2008), i també s'editen alguns dels seus textos inèdits –tots ells a cura de Josep Camps i Arbós–, com ara el recull poètic L'horta daurada (2008), l'obra teatral Els pares dels soldats (2008) i el conjunt del seu Diari (2009), una peça essencial per a aprofundir en les circumstàncies de la seva vida, els seus pensaments i els difícils moments que li tocà viure. El 7 de juliol de 1963, Joan Baptista Xuriguera escrivia aquestes colpidores paraules en el seu Diari: "No puc dir que la vida hagi fet de mi un home afortunat. Cada petita victòria ha estat assolida després d'una lluita encesa, d'un combat violent. Cada llibre escrit ha exigit de mi un esforç incalculable, cada obra publicada m'ha costat un sacrifici extraordinari. He caminat a poc a poc, potser amb seguretat, però lentament. I no he trobat mai el camí fàcil. El nostre món, dominat en primer lloc pels diners, no s'ha ofert mai a ajudar-me, a posar-me a les mans la satisfacció o l'èxit. Els meus amics m'han deixat caminar sol, sense donar-me la mà. És veritat que jo no m'he lligat mai a ningú, emportat sempre per una necessitat irresistible d'independència, però no he vist mai l'acció favorable d'un home que m'aplanés el camí i m'ajudés a triomfar. Que difícil és caminar pel terreny de les activitats literàries! Sol, ben sol, tot sol! Als vint anys, igual que als trenta; i als quaranta igual que als cinquanta."