Jo canto dos herois a l'ombra de la història,
Com dos estels que brillen en el llunyà passat, 
I dins de les Hispànies lluitaren plens de glòria 
Pels déus i per la terra i per la llibertat.

El cel dels ilergetes il·luminà llur vida.
Indíbil i Mandoni, germans i capitans.
Amb el triomf, la palma, cercà per ells la mida
D'Aníbal i d'Asdrúbal i els Escipions romans.

La vida de la terra estava en llurs espases,
Ben gran l'enemic era, puixant, nombrós i fort.
Les viles trepitjades, les hortes i les cases.
Només un crit de guerra podia fer llur sort.

I el crit s'oí pels àmbits, fent tremolar la terra,
Els rius el bressolaven, la plana l'acollí,
I en l'aire l'empenyia volant de serra en serra
Com un ocell que canta en un frondós jardí.

El corn de la revolta amb força ressonava
Del Sícoris a l'Íber com un càntic sagrat,
I els pobles acollien el crit que agermanava
Els homes i la terra, la fe i la voluntat.

Ilerda governava la plana i la muntanya
Al cim de dues crestes com dos braços gegants,
Fou ella qui s'alçava davant la gent estranya
Que la volia prendre amb aires dominants.

Ilerda no cauria com una tendra rosa,
La mare mai no deixa abandonats els fills,
Els cerca i en té cura amb una mà amorosa
I lluita per llur vida quan vénen els perills.

En l'oceà de pobles de la Tarraconesa
Els ilergetes eren temuts i respectats,
Els homes coneixien l'amor i l'enteresa
Que els feia en la pau dolços i ardits en els combats.

Dels cims nevats tothora de pirinenques serres
Ilerda obria els braços fins als llunyans confins,
Cinc rius que li cantaven, regant ses amples terres,
Els fa abraçar prop d'ella com cinc mesells mastins.

Cap a Llevant dos pobles li donen companyia:
Els cossetans a sota, a dalt els lacetans,
Als peus la banya l'Íber amb ulls de melangia
I de Ponent la guaiten vascons i jacetans.

Els fruits i pasturatges arreu, fecunds, creixien,
Ilerda reposava davall de l'ample cel.
Dotant-la de riqueses els déus la protegien,
Del firmament de pobles el més lluent estel.

Les hores de la calma, de vida somniosa,
Els homes treballaven les terres amb amor,
Mandoni compartia la llar amb tendra esposa,
Indíbil amb dos filles com trossos del seu cor.

Però tothom sentia el corn que ressonava,
El ritme de cadències de sobte fou trencat,
Per viles i masies la veu que no callava
Tornava de cada home un fervorós soldat.

Les llances s'esmolaven, brillaven les cuirasses,
Brandien les espases clavades en el puny,
El Camp de Mart veuria la lluita de dos races
Semblant un mar d'espigues daurat pel sol de juny.

Venint de llunyania, de la profunda Bètica,
Pujava un gran exèrcit com gegantí colós
Assedegat de glòria, alçant la terra ibèrica
Com una fràgil barca en mar tempestuós.

Enmig dels núvols densos portats per la quimera
De conquistar la terra i fer-se seu el món,
Legions nombroses vénen amb crits i polseguera.
Només el temps els manca; els elements ja hi són.

És una massa d'homes que marxa amb so de festa,
Un formigueig de llances com l'herba en un camp verd,
És l'ona gegantina que mou una tempesta,
Cada home un gra d'arena en un immens desert.

Si com el glaç és l'arma, llur és com el gebre,
I l'or els emmiralla; sols pensen amb el guany.
Potser ja no hi hauria soldats amb eixa febre
Que anessin a la lluita amb tan marcat afany.

(Fragment del poema èpic Indíbil i Mandoni. Barcelona: Torrell de Reus, 1955, p. 13-15)

* * *

CANT AL PRECÍS MOMENT

Quina pena, esperar el moment precís
vist amb el vidre clar de l'alegria.
Quina angoixa, si desitgem l'instant
que ens ha de dur felicitat i glòria.

Quin sofrir, quan temem un dolor,
o bé ens corseca el cor una flameta
que ens anuncia algun trasbalsament
embolcallat amb un mantell de cendra.

Quin gran dolor, quan vivim l'agonia
en una inundació, en un incendi,
o en l'hora del traspàs...

Cada moment que passa,
no sembla sinó un món que ens cau a sobre,
un gegant que ens esclafa entre els seus dits,
un firmament que ens deixa en l'immens buit,
un cavall que fa a trossos nostre cos,
un monstre que ens arrenca els ulls i el front...

Després, quan ja ha passat,
quan han caigut tots els castells de sorra,
quan s'ha esvaït la il·lusió o el turment,
a terra, entre la pols
del camí de la vida,
hi queda sempre un resultat:
dolent o bo, tristesa o alegria,
un cos que neix o un cos que perd la vida,
i d'aleshores endavant, la Terra,
la força natural, llei de la Vida,
segueix el curs de l'existència
segons les conseqüències d'aquell fet
per insignificant que sigui.

S'esperen els moments precisos,
arriben els moments precisos,
s'allunyen els moments precisos:
Ningú no es recorda dels moments precisos.

Lleida, 1929.