Josep Lluís Aguiló (Manacor 1967), tot i haver publicat abans tres llibres de poemes, és conegut del públic afeccionat a la poesia pel seu volum Monstres (2005), un recull molt ben rebut per la crítica i que va merèixer una sèrie de premis literaris importants. Allà hi havia, però, una quantitat notable d'artifici conceptual que, en aquest nou llibre, deixa pas a una dicció molt més lliure i narrativa, també d'alè més potent, basada, sovint, en un distanciament de l'autor respecte als temes o a les veus que ens narren l'escenari del poema. És en aquest distanciament –en aquest joc de miralls– que Aguiló enceta amb gran habilitat i èxit notable una veu molt nova en la poesia catalana; les seves possibles filiacions a mi més aviat em recorden la poesia de Jorge Luis Borges o de Luis Alberto de Cuenca. A poemes com «Les normes del laberint» o «Els paràsits del laberint» –amb les «cases veles», els «llibres repetits», «la nostra avior», «el llibre del temps» o «la volta de les nits»– podríem veure-hi un record magnífic de la poesia de l'argentí, cosa prou difícil perquè l'adjectivació i la construcció de Borges sembla (o m'ho semblava fins ara) molt difícil de traslladar al català. [...]

Cal afegir que Aguiló ha tret gran partit d'algunes imatges treballades amb intensitat que són molt efectives de cara al lector: la crosta «inevitable» que es forma a la quilla de les barques i que cal netejar regularment; el ferrador que ferra la peülla del cavall; la paradeta de minerals del venedor ambulant del mercat... En aquests casos el poema discorre per la imatge amb gran naturalitat i l'autor ens mena sense esforç cap al terreny on vol que els lectors quedem desarborats. [...]
Aguiló, sense defugir la primera persona, recorre amb eficàcia a la segona persona del singular o del plural per cercar una més gran compenetració del lector, sobretot quan aquest se sent fàcilment còmplice de l'estètica que l'autor li va pautant. A «Lector», per exemple, el poema mateix serveix –com ja succeïa a la preceptiva clàssica– d'explicació d'allò que el poema és i de com cal construir-lo, mentre que a «Tumbleweed» no és fins al final del poema que la descripció pretesament objectiva permet girar la mirada sobre l'espectador que ens ha acompanyat a la manera de narrador fílmic. Un llibre, doncs, molt madur i que obrirà a molts lectors tot un àmbit de referències poètiques no gens habituals.

(Francesc Parcerisas: "Miralls de tinta", El País. Quadern, 4 de desembre de 2008, p. 7)
 

* * *

El primer llibre d'aquest poeta del coneixement es va titular Cants d'Arjau i va ser publicat fa divuit anys (els mateixos que Aguiló tenia aleshores) a la col·lecció El Turó de la Caixa de Balears, sota els auspicis de Miquel Àngel Riera, un dels grans. Fins que no ha estat el doble de vell, o de jove, Josep-Lluís Aguiló no ha considerat oportú de publicar més poemes, que finalment tenim ocasió de llegir repartits en dos títols publicats molt recentment: La biblioteca secreta (un altre cop a la col·lecció El Turó) i L'estació de les ombres (editorial El Tall). A la vista dels resultats cal convenir que els divuit anys d'espera han valgut la pena: els poemes són magnífics. Hi coincideixen –a recer d'una escriptura tensa, elegant i depurada de tot excés retòric– els tigres i els laberints de Borges, la figura tutelar de lo Foll Ramon, la memòria del segle XX entès com l'era de la megamort, les picades d'ullet als mons extraordinaris de Neil Gaiman i una lírica introspectiva que pot ser tan severa com irònica. Sense concessions, ni tampoc escarafalls: els divuit anys transcorreguts des del primer llibre els ha dedicat Josep-Lluís Aguiló professionalment al comerç, de manera que és algú amb tendència a tocar de peus a terra. Quan en diem «poeta del coneixement», que ningú pensi en un visionari obcecat, sinó en un home de lletres que creu en la poesia com a indagadora, i ocasional desvetlladora, de veritat. Té encara inèdit un altre llibre, Monstres, potser el millor de tots, que mereixeria ser publicat per alguna editorial no estrictament perifèrica.

(Sebastià Alzamora: "Josep-Lluís Aguiló i Melcior Comes", Avui (Barcelona), 29 d'octubre de 2004, p. 27)
 

* * *

Monstres és el quart poemari del mallorquí J.L. Aguiló, després de Cants d'arjau, Biblioteca secreta i L'estació de les ombres. La veu personal i la maduresa del poeta han anat fent-se, al llarg de la seva trajectòria, cada cop més ostensibles. En aquest darrer llibre es percep millor que mai el fet que l'autor és una ment privilegiada, capaç de concebre tot un univers propi poblat per uns habitants originals, sinistres i convincents alhora.

El poemari consta de tres parts desiguals, recordant-nos, un cop més, que en l'art la bellesa sol ser asimètrica. Els protagonistes de la primera són personatges de la mitologia grega –Caront, Minotaure, Polifem...– que parlen, la majoria de vegades, en primera persona i aconsegueixen resumir el sentit i l'angoixa de la seva existència en un poema breu, senzill i discret. El segon apartat està ple de monstres manllevats de la literatura folklòrica –Caliban, Vampyr, el Golem...– que s'expressen amb la mateixa naturalitat, i potser encara amb més enginy i picardia que els precedents. A la tercera secció només hi ha éssers extrets de l'imaginari inesgotable de l'autor: el monstre de la ginebra, l'esposa del monstre, el monstre bucòlic... Cadascun té una personalitat marcada que es manifesta a través d'uns discursos subtils, clars i concrets, amarats d'una ironia intel·ligent i plens de detalls quotidians d'una elegància poc comuna. Tot i conservar la seva condició de monstres, tots aquests personatges resulten extraordinàriament humans, amb les seves ambicions, emocions i contradiccions internes. És per això que podrien ser interpretats com a metàfores de les múltiples facetes de l'ésser humà, cosa que l'autor confirma en uns versos excel·lents que posen el punt final al llibre: «L'home és monstre sumat a l'univers / i els monstres viuen dels tinters eixuts.»

(Xènia Dyakonova: "Mite i somni", Avui Cultura (Barcelona), 14 de desembre de 2005, p. 13)