La llum tènue que omple l'habitació de l'hotel on par d'ençà d'un temps que ara no puc precisar suggereix un ambient malencònic, encisador. Obr les persianes de la finestra balconera, m'hi repenj i encenc una cigarreta. Sempre m'ha agradat fumar en dejú. És quelcom més que un vici. La Place du Forum, sota meu, em fa talment com si acabàs de sortir d'un somni que m'hagués traginat el cap tota la nit. Se m'apareix a poc a poc, com si vingués de molt lluny, immersa en un mar de doloroses intimitats. La calitja matinera sembla una teranyina perdigonada pels suaus raigs del primer sol del dia, i el cel és com una mena de llençol que va adquirint les distintes tonalitats del blau i el gris.

Els carrers estrets i ombrívols que s'aboquen a la Place du Forum són com a petits universos de silencis i sota veus. Tot el que es precipita davant la vista esdevé intent balder per tal de rescatar Mistral de la fosca del temps. Enllà de la Place du Forum passa, lent, gris, malencònic, trist dolç, el Rhône.

Pressent que Arles, estoig dels Alyscamps, és el lloc idoni per reconstruir la meva història. L'atzar m'hi ha dut, potser, per retrobar-me amb les meves arrels difuses, confoses, sadolls de misteris, de secrets i de silencis. Furgar en la memòria és sempre un treball difícil i requereix, abans, un llarg procés de reflexió i de reconciliació amb si mateix.

(Fragment del llibre Que la terra et sigui lleu. Palma: Baltar, 2002, p. 22-23)
 

* * *
 

Encara ressonen en la meva memòria els mots de l'avi Marià a l'enterrament de l'oncle Francesc de Paula, al cementeri familiar de Can Sec. D'aleshores ençà se m'han esmunyit els anys que he viscut immers en un món que fa l'esquena a l'home i el condueix vers la seva autodestrucció. Pens que l'home ha perdut el seu protagonisme. De sobte, en un moment de la seva història, deixa d'ésser el centre de l'univers, renuncia a ésser-ho, fa deixadesa dels seus atributs. Perd el nord, el sentit de l'orientació i, mesquí, basa la seva existència en la superficialitat. Però el temps no perdona; ens arrossega amb el seu ritme uniforme, monòton, malencònic, vers la destrucció.

Sense adonar-me'n, també he anat fent meus els anys no viscuts. La meva és, doncs, la vida de 100 anys d'història d'unes terres, d'uns homes, d'uns noms molt diversos. Temps difícils, sens dubte, pressentits a velocitat de vertigen. Temps de follia, de lluites estèrils, de guerres, d'esperances i de frustracions. Sembla que allò de transcendent que ha guiat l'home a través dels segles s'hagi esfondrat de cop. Les utopies, definitivament, seran utopies. L'home rebutjant el pensament, la reflexió. L'home sense valors, sense ideals. Un univers estibat de mancances. Cap on anam? Som davant el darrer fracàs de l'home? No ho sé. El que sí sé és que em sent part d'aquest fracàs, de la frustració per no haver aconseguit un nou món, un univers d'homes lliures, d'homes feliços, un nou ordre, avançar vers un nou horitzó. Sóc part indissoluble del socialisme, del marxisme, de l'anarquisme, de la Revolució d'Octubre, de la Setmana Tràgica, dels qui lluitaren per la República, de la Resistence, dels jueus i l'holocaust, dels purgats per Stalin, del món dels oprimits, del Maig Francès, del Che Guevara, d'Allende, de les Madres de la Plaza de Mayo, de Martin Luther King, del moviment sandinista... Sóc jo amb tot això a dins. I no sóc res sense això.

(Fragment del llibre Que la terra et sigui lleu. Palma: Baltar, 2002, p. 169-170)