LA «ILÍADA» DE MANUEL BALASCH

No hi ha dubte, tanmateix, que el treball de l'hel·lenista i professor Manuel Balasch (col·laborador de la Fundació Bernat Metge, traductor d'Aristòfanes i de Polibi entre d'altres i autor d'estudis i treballs sobre filologia clàssica) ha estat ardu, arriscat i d'una gran ambició. El públic culte català no tenia fins ara cap versió, ni tan sols erudita o de divulgació en prosa, del primer gran poema èpic d'Occident.

[...] L'elecció de Manuel Balasch, fins i tot sense que se l'hagi formulada, només pot haver tendit, durant els dos anys que ens confessa que ha esmerçat en la seva tasca, a acostar, com diu ell, Homer al nostre poble. Ho ha fet amb un gran coneixement del grec homèric, a partir d'un text original establert amb les màximes garanties i tenint al davant un ventall de traduccions del poema, entre d'altres l'alemanya de Voss, que no podia ignorar. Ho ha fet també partint d'una primera traducció o canemàs, en la qual l'exactitud i fins i tot la literalitat degueren comptar molt, i passant després a la versió definitiva. Ho ha fet, en fi, amb uns criteris de llengua sobre els quals no es pot dir que hagi improvisat en cap moment, sinó que hi ha treballat a fons i n'ha obtingut un desplegament ben visible de recursos. Sovint les necessitats del rigor mètric i la pruïja d'evitar imperfeccions, com les rimes internes consonants per exemple, han determinat l'elecció d'una locució menys corrent i de sentit menys obvi sense un context prou clar i entre les inversions i els epítets del moviment i la cadència del poema. I de tot plegat des del cantó de l'ofici no sabríem fer-li'n cap retret. El lector, només, pot si per cas entrebancar-s'hi una mica, trobar-hi a faltar una zona última de fluència, de miracle. Un més enllà que ja és la poesia.

(Joan Triadú: «La Ilíada, traduïda, per fi, al català». Serra d’Or, 149 (febrer de 1972), p. 41-43)

* * *

Les preferències de mossèn Balasch com a traductor s'inclinen, doncs, cap a la poesia, però dintre aquest gènere, no sembla que segueixin un camí homogeni: ha triat entre les obres més difícils de la poesia antiga, sobretot des del punt de vista de la traducció, si exceptuem, potser, el cas de Juvenal. Ha triat diversament i ha reeixit, a parer meu, també diversament, perquè mentre el preciosisme narratiu d'un Baquílides -poeta que Balasch ha entès jo diria que molt bé- ha quedat ben reflectit en la traducció que n'ha fet, la fal·lera pel rigor mètric i alguns excessos de refinament lèxic quan ha traduït Safo no han contribuït, em sembla, a una imatge fidel de la poetessa de Lesbos.

Però el tema és, ara, el seu Aristòfanes, un poeta dramàtic, atenès, a cavall entre els segles V i IV a.C., capaç alhora del desvergonyiment i de la procacitat dels sàtirs pintats als vasos de la seva època i de la seva terra, i també de preferir el venerable i pietós Èsquil a qualsevol altre poeta. Una barreja sovint al·lucinant que qualla en una llengua poètica que constitueix, sense cap mena de dubtes, un unicum en la història de la poesia. [...] Un gran amor a la realitat, als colors de la vida, malgrat que calgui veure'ls de vegades -i prou que ho sabia, Aristòfanes- sota els núvols de la guerra. Tot això plegat, i moltes coses més, fa de mal traduir, de mal incorporar-ho a una tradició literària tan posterior i tan distinta. I, com és lògic, tot això fa possibles, i igualment legítimes, diverses maneres de traduir. Doncs bé, mossèn Balasch n'ha escollit una, i fidel a aquesta manera, ens dóna una traducció realment agraïble d'Aristòfanes [...].

La conclusió d'aquests exemples és clara: la feina és ben feta, respon al «màxim esforç» que el traductor ens diu haver posat en la seva tasca, per «amor a la cultura i al país». Que Aristòfanes admet traduccions distintes, és clar; passa amb tots els poetes, i més amb un com Aristòfanes que mobilitza tots els recursos de la tradició literària grega anterior, no pas de poca importància, i tots, també, els de la parla popular atenesa del seu temps.

(Carles Miralles: «L’Aristòfanes de mossèn Balasch». Serra d’Or, 176 (maig de 1974), p. 46-47)