Durant aquests darrers mesos hem pogut assistir a un «fenomen» de consum cultural, si no inèdit, sí força significatiu: la creació i consolidació, juntament amb la seva potenciació i imposició, d'un ambivalent best-seller català: mossèn Ballarín, el qual, en una trajectòria meteòrica, s'ha integrat, com una altra star més, en el sempre difícil i voluble mercat del lleure tot engruixint l'oferta de béns de consum.

Dit amb altres paraules, amb mossèn Ballarín es consuma un fet que, com a membre integrant del grup dels néts dels menjacapellans d'altres temps, em fa força feliç: l'Església va al mercat i, tot s'ha de dir, amb un producte efectiu en la seva mateixa simplicitat: Mossèn Tronxo.

(Eulàlia Pérez: "Cornut i pagar el beure: l'èxit editorial d'una pseudo-novel·la", Els Marges, núm. 44, setembre del 1991, p. 65)
 

* * *

Ens trobem davant un homenatge al rector de pagès. Mossèn Ballarín, amb la seua ja coneguda agilitat narrativa i amb el seu particular estil, ens torna a commoure amb una història plena de cor. Si bé ja ho havia aconseguit en fer baixar a Sant Francesc del cel, ara ho repeteix amb el relat de la vida d'un capellà de muntanya, molt apegat a la terra i a la seua tradició: mossèn Tronxo, el nom del qual dóna títol al llibre; aquest prototipus de sacerdot d'espardenya «modèlic», n'és el més genuí representant de la diligència i la particularitat d'una comunitat reduïda, el Greny, i també el més alt exponent públic de reconciliació i de dialèctica local. Una vida al servei del poble.

[...]

Mossèn Tronxo és el capellà, gens atípic per altra part, que no sap res de llatí ni de teologia, ni d'encícliques ni de romanços de trona; no entén de política ni d'economia, però coneix a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecta plenament amb ella. Coneix la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot imaginar. S'estima cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veu la grandesa de Déu. No coneix ni l'enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la "botifarra" amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanya. A la vegada és capaç de viure una religiositat molt pura —per íntima— mancada de vicis i de prejudicis, d'esquemes i de preceptes. Té una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot és capaç de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomena mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veu lligat.

(Rafael Roca: "El tremp del terrós", L'Aiguadolç, núm. 21, primavera del 1995, p. 128-129) 
 

* * *

El capellà i escriptor Josep Maria Ballarín també va néixer l'any 1920. I també va ser un «biberó». Les seves experiències de soldat abans d'hora també les ha deixades escrites, però no durant la guerra, sinó anys més tard, a Més d'un dia de mil anys, un llibre publicat a l'Abadia de Montserrat. Allà deixava constància d'episodis de violència al carrer amb l'inconfusible estil que li és propi. Ballarín recorda que l'assassinat, el 13 de juliol de 1936, de José Calvo Sotelo, polític de la dictadura de Primo de Rivera, va precedir l'inici de l'aixecament del 18 de juliol. «Els més lúcids de casa, amb algun capellà i tot, ho veien negre», diu. «Guanyés qui guanyés, Catalunya malament rai. I malament rai l'Església. Amb uns cremarien les esglésies, amb els altres la capellanesca prendria uns aires de gallina periquina triomfal que Déu nos en guard.»

(Emma Aixalà: La quinta del biberó. Els anys perduts. Barcelona: Proa, 2004, p. 31)

* * *

Pot ser que jo no sigui el més indicat per fer una valoració de la persona i de l'obra de mossèn Ballarín, però vull dir-hi la meva, si més no sobre el raconet que en conec i perquè em dol sincerament la seva pèrdua. No en sóc el més indicat, primer, per no haver-me format amb ell o sota seu, i segon, perquè no hi vaig conviure mai; tan sols vaig tenir-hi algun contacte fugaç, en una sola reunió de caràcter literari, al santuari de Queralt —les reunions que els capellans poetes dels bisbats catalans feien per Santa Cecília, any rere any, sota la fèrula del poeta mossèn Climent Forner, a les quals m'acceptaven per benvolença d'aquest, puix que jo no sóc poeta, i que, ai las!, s'estroncaren en mala hora—, i alguna altra ocasió, poques. Tenia una personalitat agradosa i, en un cert sentit, exuberant; era un tipus segur de si mateix i categòric en la seva seguretat. Atreia molts amics i admiradors, presos d'aquesta qualitat humana seva, oberta i receptiva. Arran de la seva mort, una senyora se'm mostrava tota cofoia per haver pogut parlar-li de tu a tu, en una ocasió, i haver gaudit de la seva amistat, dels seus acudits i de la seva constant bonhomia.

(Pere Ortís: "Mossèn Josep Maria Ballarín", Serra d'Or, núm. 678, juny del 2016, p. 6)