Conec l'activitat de Joana Bel d'ençà que l'any 1982 vaig formar part del jurat que li va premiar un recull de poemes Pols de fusta al Prat de Llobregat. Aquell llibre d'una adolescent —la Joana tenia llavors 17 anys— em va impactar sobretot per la riquesa de les imatges, per la subtilesa en l'evocació de les sensacions, per la sensibilitat aguda i matisada. Tot plegat li conferia un segell molt personal, encetava un estil i un món propis.

Aquestes qualitats, assaonades per aquests cinc anys transcorreguts des d'aleshores, són les mateixes que ens sobten i ens sedueixen en la lectura d'aquest llibre d'ara –Parèntesi– que aplega el text del mateix títol guanyador del premi Donna de narrativa, conjuntament amb els altres cinc títols posteriors.

Maria Mercè Marçal. Fragment de la presentació del llibre Parèntesi. Barcelona: La Sal, 1986. 

* * *

A Parèntesi es recullen sis narracions ("Parèntesi", "Principi", "Somni d'aigua", "De felins a gats", "Petites descripcions" i "Espai"), on s'avancen molts dels motius, temes i interessos vitals i estètics de Joana Bel. No es tracta de narracions amb argument i personatges, sinó més aviat enfilalls de sensacions, records, imatges, on el 'tu' i el 'jo' són els interlocutors fonamentals. Això fa que la seva connexió amb El risc de l'aigua i del silenci sigui més meridiana. El somni, l'aigua, el silenci, el cos, el risc… es teixeixen i desteixeixen a tots dos llibres com una troca.

Valerià Pujol: "Una veu del silenci", Avui, 17 d'agost de 1991.

* * *

No sé si imagino, publicat per guanyador de Premi de poesia Ausiàs March 1998, que ella obre amb dues cites, una del japonès Sekito Soen, aquesta, d'Ausiàs March: «Així com cel qui en lo somni es delita / son delit de foll pensament ve / he pren a mi, que el temps passat me te / l'imaginar, que altra bé no hi habita // Fantasiant, amor a mi descobre / los grans secrets que als pus sobtils amaga…» que rebla el que acabo de dir i que la Joana Bel deixa, ens evidencia sota el vel transparent dels seus versos sobretot en la primera part del llibre des del primer poema en què imaginació, somni i realitat s'hi amalgamen quan ens diu: «No sé si imagino / o imagino i sé / com navega el temps subtil / en les escumeres del meu somni».

Montserrat Abelló. Fragment de la presentació del llibre No sé si imagino. Alzira: Bromera, 1999. 

* * *

Joana Bel ha seleccionat [per a La màgia de les paraules], de l'ampli llegat poètic de Maria-Mercè Marçal vint-i-una petites peces de: Cau de llunes, Bruixa de dol, Sal oberta i La germana, l'estrangera. […]

El recull de Joana Bel, amb voluntat didàctica en el prefaci, té l'avantatge que fuig de l'acompanyament ideològic, personalista, manipulat i mal utilitzat sovint, que s'ha fet de l'obra de Maria-Mercè Marçal. És, doncs, un recull tan net i clar com el que devia sortir des del primer moment de la veu interior de l'autora. Per això, sense proposar-s'ho, és ara un recull per a tots els públics i, és clar, per als més petits també.

Andreu Sotorra: "La màgia de les paraules", Avui. Cultura, 31 de març de 2005.

* * *

[...] veig que la poeta, com altres vegades me l'he imaginada, ha observat les imatges arquetípiques amb els sentits alerta, oberta al misteri, en aquell estat que, llegeixo, deia Joan Brossa que era l'adequat per a la poesia: "Ser poeta no és fer versos, sinó saber-se mantenir en estat receptiu". J.V. Foix havia dit, en canvi, a la ratlla del son.

Aquests poemes no ens traduiran les figures del Tarot, sinó que en tot cas ens obriran noves preguntes, en una visió, segons ens diu la mateixa poeta, molt personal. "Escric justament per explorar el que no entenc, el que no sé", em diu Joana Bel: Una exploració de les possibilitats poètiques del Tarot, un llenguatge icònic que, com llegim a l'Epíleg, ha inspirat altres escriptures i altres arts. Una voluntat d'indagació, la seva, que ja li ve dels anys noranta, quan havia assajat un Tarot literari amb La paraula emboscada, ara repensat i reescrit.

Fina Llorca. Epíleg del llibre El bosc del tarot. Juneda: Editorial Fonoll, 2024.

* * *

Entre els versos, una porta oberta, sincera, crua i juganera a la solitud de la Bel —del dol més oníric al dol més preuat i tornar—però que justament, per individual i única, per singular, ens interpel·la i se'ns fa íntimament coneguda d'una manera fonda. Perquè Joana Bel no s'adreça a la part racional des d'on mesurem la realitat i el temps, les seves imatges ens duen a qüestions universals, transcendents, que es copsen o s'ideen des d'un indret molt diferent. La poesia com a drecera per a tractar indecibles.

Queralt Morros Baró. Pròleg del llibre Dona’m el saber del misteri. Argentona: Voliana, 2025.

* * *

En els seus versos hi batega el risc de viure, el misteri del ser i de sentir-se dona, amb una rebel·lia tenaç i lúcida, i una sensibilitat poderosa que commou.

Les magnètiques pintures de la Isabel Finat t'arrosseguen endins, t'absorbeixen, com els versos de Bel, fins que, sí o sí, arribes al dins de la pròpia follia.

Marta Pérez Sierra. Revista L'independent de Gràcia, novembre de 2025.

* * *

Com a tot poeta, Joana Bel se situa entre els dos mons, o, dit d'una altra manera: entre els vectors de la realitat immediata i la realitat espiritual. Missatgera sense disfressa, amb versos nus, essencials, ens ofereix magnànima "allò que sé sense saber". El llibre s'acompanya d'unes il·lustracions d'Isabel Finat, un contrapunt visual a la poètica transcendent de Joana Bel, que ens dona el seu saber de l'indecible, la bellesa del seu misteri.

Teresa Costa-Gramunt. Periòdic El 9 Nou, desembre de 2025.

* * *

Dona'm el saber del misteri recupera els orígens de Joana Bel, poeta de vers sintètic i fi que, des de la meva perspectiva, ens porta a través de la dimensió onírica i l'element aquàtic a continguts essencials de l'ànima humana.

Vicenç Llorca. Revista Serra d'Or, núm. 792, desembre de 2025.