Esparver blanc
de la màgia
que ens llisca
per l'íntim castell;
dona'm la sorpresa
del meravellós
esperit que escampa
el domini del joc;
dona'm la llibertat
de galopar amb la Pluja
fins on l'herba escull
el nom de la terra;
dona'm el saber
del misteri de la calma,
la lletra lenta,
la il·lustració
de la llegenda;
dona'm el coratge
de ser qui soc
per caminar la vida
amb l'alegria de qui,
de nou,
tot ho reneix.

* * *

Asseguts
al llindar
de la tarda,
amb les cames
penjant
dins l’abisme
d’un temps
esmolat,
som
les hores 
lentes.

* * *

Més enllà del fil que lliga
la natura i els insectes,
la ironia amb la ràbia,
el cosmos i l’aigua,
la innocència amb la bestialitat,
més enllà...
Amb la caiguda de la llum
voldria parlar-te
de la terra emotiva i la densitat vegetal,
i de l’aventura que som i de la riallada d’estiu
despentinada,
impuls de llibertat que és
més enllà 
de nosaltres.

* * *

LA CALAIXERA

Segellada d’enigmes
la sàvia calaixera.

Les mans caminen
per la calaixera
de la matriarca austera.
Amb dibuixada prudència
mostren a la nena
com és la naturalesa
de les persones per dintre.
Als calaixos de dalt
viatja la vida
de tots els elements:
l'obscur llenguatge
d'Heràclit, el foc,
també l'aire, l’aigua i el vent
de la mar del cor.
Arrelada al fons
hi viu la terra
l'entranya on es dissol
el principi de cada cosa.
A la calaixera interior
hi ha ombra,
refugi i pau
i un cel de nit
on les estrelles
es claven endins
de la memòria
per albirar i domar
cavalls, pluges,
gats, escarabats,
i ocells,
criatures astrals
que sota lluna gitana
desborden els somnis.

(Del llibre Dona'm el saber del misteri. Argentona: Voliana, 2025)