En aquell temps, no coneixia el meu futur, no tenia línia de destí a les mans, però em creixia el cos, i creixia tota jo sense posar resistència.
  Avançar. Caminar per l'extrem d'una vorera intentant no caure –precipici, llac de taurons…

  Caminar per la muntanya i recollir flors, pedres i escorces d'arbre; com el que tu em vares oferir perquè no et deixés sol, semi-sol, dins l'illa blanca.
  A voltes m'agradava perdre'm. Perdre'm sola per la muntanya o per una ciutat salvatge. Sempre, la sensació de trobar-me perduda anava acompanyada d'una pessigolla que em compareixia un poc més amunt de les cames, entre estómac i pubis.
  Aquesta sensació la vaig anar perdent a mesura que creixia i aprenia a orientar-me. El sol i les estrelles s'encarregaven d'explicar-me el meu lloc dins l'espai, i alhora m'anaven creant un cert lligam amb la terra i els astres que m'envoltaven.
  A poc a poc, sense presses, vaig anar assumint la idea que els núvols no eren fantasmes, éssers morts que adaptaven formes gegantines, i a poc a poc el cel se'm feina del tot desconegut.
  Deixa'm que em situï: sóc a la cuina, prop de la finestra que emmarca la festa del sol, la festa del sol que omple el cel de tons rogencs, i el vent esfulla els arbres i de tant en tant penetra per sota les portes esdevingut corrent fred.

  Escolta'm, escolta'm: recordo encara el desig de no ser verge. El desig d'haver viscut; el desig de la rapidesa dels dies, l'obertura total de les estacions, l'anhel del bagul desordenat de vivències, la pressa de viure.
  Cada dia naixia amb més persones adaptades al meu ésser, dins el meu cos; després, més tard, començaria a triar-me els personatges que formarien la meva essència.

Vaig passar una època d'èxtasi: cara o creu, vivia talment regida per una moneda imaginària; tenia dues opcions: tocar el cel de puntetes o bé endinsar-me dins l'obscuritat més fosca. Tenia dues opcions: la calma o el recel.
  (Ara m'escaquejo pels dos plantejaments, jugo a equilibrar els sentiments, els desitjos, divideixo el recel per a poder-li sumar aquesta calma que es disfressa d'amor i que m'envolta de boira dolça els pensaments.)

  A voltes, però, no sé dividir i torno a l'èxtasi total i absolut. Puc esgarrapar-me les entranyes, puc arrebossar-me de desig, festa dels dies.

  Parlem d'ahir. M'agrada obrir-me al buit. Et puc presenciar a tu i els altres, encara que desaparegueu per sempre més de la meva esfera; sou presents de records esdevinguts persones que gireu sempre constants sobre vosaltres mateixos i al voltant del meu ésser. No jugo amb l'oblit, no jugo amb el foc, no davallo per les escales del perill, no corro el risc de cremar-me amb les ungles, no jugo amb el foc de l'oblit.

  M'agrada contemplar els gats com dormen, són pèl de pell relaxada de tacte suau, noten la teva presència però escupen les vibracions que els envies, es limiten a fer-se bola de llana.

  L'ahir, ara es manté distant, suaument sostingut sobre l'aire d'aquesta habitació, i no vol esdevenir paraula.

  Podria parla d'un país, del país que em veié néixer, però fa molt de temps que l'han fet dubte, l'han fet trencaclosques, li han robat els hemisferis, i en sóc massa conscient per poder-ne parlar sense entrebancar-me, perquè sóc així, perquè sóc així.

  El present vol que l'escolti. El present és un eco que s'amplia i s'arrapa a la pell i als dintres. Després es dispersa i esdevé en forma de record. Ell sempre tan real em llença les seves sagetes per tot el cos, i jo, com que no sóc fetus matern, m'haig de construir una armadura cada dia, amb nous elements.

  Podria esdevenir silenci, cuc de pols i desaparèixer. Però m'atrau cada dia més la força de la gravetat, i sóc, cada dia més, de la terra. Podria finir aquí mateix. Però vull allargar les coses fins a l'extrem d'esdevenir cendra.

  De tant en tant, m'agrada ser sola. Puc omplir tots els racons amb la meva flaire, puc fer-lo meu, l'objecte que toco. Puc esdevenir melangiosa, ser un tros de solitud, de solitud real, de solitud present. Domino quasi bé tot el meu cos, el meu somriure.

(Del llibre Parèntesi. Barcelona: La Sal, 1986)