Autors i Autores

Toni Cabré

L'efecte 2000 o La peixera

Acaba d’aparèixer l’edició nova de La peixera, una obra del dramaturg Toni Cabré, que situa lectors i espectadors davant la impietat insensible dels mecanismes de microdestrucció quotidiana de l’empresa neoliberal, i ho fa plantant-nos davant la “peixera” d’un grup d’informàtics desbordats.

Sens dubte, hem normalitzat el feixisme corporatiu. I, sens dubte, hem normalitzat la idea que, en una societat democràtica, tots els agents socials estan obligat a actuar-hi democràticament menys les organitzacions jerarquitzades, que, en efecte, regeixen la major part de la vida en societat. No parlo, evidentment, de la idea pueril que un ens és democràtic si les decisions s’hi prenen per votació!, esclar que no: parlo –la resta és soroll– del principi fonamental segons el qual els individus que viuen en una democràcia han de ser tractats sempre com a “persones”. És a dir: que la seva dignitat humana ha de ser, sempre, preservada.

El feixisme corporatiu, però, ha estat qüestionant i demolint sistemàticament aquest principi. I ha fet un pas més, encara, mitjançant una generalització perversa, que ve a dir: si el feixisme és bo per a les organitzacions –que no ho és, eh!–, és bo per a la política. (I guanyar unes eleccions no és, en la seva lògica, un problema rellevant. Hi ha maneres.)

Vet aquí que els líders de les dues potències militars del final del segle XX siguin dos emblemes d’aquest feixisme corporatiu: l’un provinent de la direcció d’uns serveis secrets corruptes i l’altre, d’una empresa privada corrupta. Putin i Trump han elevat als fòrums internacionals (bèl·lics o econòmics) el terror despòtic que campa pels despatxos dels executius i les sales d’interrogatori.

L’origen i el reservori d’aquest feixisme continua estant, en efecte, als espais de treball de les empreses verticals. I el mecanisme d’aplicació de les seves dinàmiques continua sent la zitzània: l’enfrontament caníbal entre les víctimes. I, en aquest marc, penso, és on vibra de sentit i d’esgarrifança La peixera (2018, Quaderns de la Font del Cargol).

Toni Cabré (1957) ha visitat i revisitat els entorns informatitzats de la societat digital en diferents textos, com repassa l’excel·lent pròleg de Francesc Massip que obre el volum. A La peixera, l’acció transcorre al departament informàtic d’una empresa prou gran, que es veu abocat a l’extinció, com a conseqüència d’un ocultat (però imminent) procés d’externalització del servei.

El tema de l’obra és el poder cec (o l’autisme autoritari), però aquest entorn masculinitzat d’analistes i programadors aporta a l’obra colors i ressons d’un món tan aspre com revelador en termes de ficció, com ja van demostrar, per exemple, les aventures disruptives d’una sèrie televisiva, de culte gairebé patològic, com IT Crowd (2006-2010).

Cabré, aquí, transita entre el drama de personatges d’huis clos i la comèdia negra contemporània, amb determinació i fluïdesa: no gaire lluny, i ho dic sobretot per entendre’ns, dels jocs de violències mal gestionades d’un Martin McDonagh. Massip, més afinat, al pròleg, apunta: “Cabré és un meticulós constructor de laberints dramàtics fets de revoltes insospitades, en les sinuositats dels quals hi amolla els personatges que malden per trobar-hi l’eixida.” Vet aquí: violència latent i revolta espontània, sí.

La peixera és una reescriptura d’un text anterior de l’autor, revisat i retitulat, en diferents fases. La darrera versió, que ara es publica, va ser portada a escena l’any 2016 al Versus Teatre, en un muntatge dirigit per Òscar Molina. I si les previsions actuals es confirmen, el muntatge retornarà als escenaris properament.

Llibre i muntatge són oportunitats bones per encarar-se a una fàbula radical, que posa rostre a la tirania invisible més devastadora de dignitats, en la pau fingida de les societats democràtiques (dites) avançades. És una tirania pandèmica, humiliant, feta de components reiterats: secretisme tàctic, mentides emmascarades, coaccions laborals (amb l’índex d’atur com a facilitador de la intimidació) i, sobretot, obediències servils portades, permanentment, al límit.

Els referents de les màfies o les religions submissives són indefugibles, com a tradicions de referència. La diferència és que els mafiosos, d’alguna manera, es beneficien de la publicitació dels seus crims, mentre que les sectes perverses combaten retòricament (de manera incansable) per preservar l’aura d’innocència. A l’empresa de La peixera, que no té l’atenció dels media, els efectes negatius en la reputació corporativa, com a tercera via, ja es gestionen des de l’absoluta indiferència: conscients que el seu poder s’ha fet incontestable.

No vull desvelar girs ni traces argumentals de l’obra. Però el lector hi trobarà, recreada, i sense dubtes, la constatació del gran error emocional (o sigui, polític) del proletariat qualificat, i desclassat, dels nostres dies. Com diu el personatge més veterà, sobre l’empresa que ara l’assetja: “Quan vaig començar, pensava que em tindrien per una persona…”.

(Esteve Miralles: "Toni Cabré i el feixisme indiferent", Núvol. El digital de cultura, 16 de setembre de 2018 - enllaç a la crítica)

* * *


El soterrani és una peixera on els treballadors més marginats d’una empresa passen el dia pendents de servidors, de cables, de wifis, de pantalles... Hi ha el veterà, un home eternament apoltronat en una suposada comoditat; hi ha el trepa, treballador dels que mira de reüll els companys; hi ha el jovenet que s’ocupa de farcir la peixera de bon rotllo (per molt forçat que sigui); hi ha el friqui i hi ha el cap de l’equip (si és que són un equip, esclar).

La notícia que estan al carrer per qüestions d’empresa destaparà la veritat que, sovint, amaga un grup de treball. Descobrirem el costat fosc de cadascun, descobrirem voltors nedant a la peixera i voltors en una escena claustrofòbica que va guanyant en intensitat a cada moment.

El poder de les màquines queda totalment desprestigiat per la responsabilitat de l’ésser humà: els ordinadors són perfectes i no cometen errors; els errors els cometen els que fan servir les computadores. De seguida veuran que encara que desconnectin el servidor de l’empresa (el poder que tenen ells) tot seguirà funcionant sense cap daltabaix.

Toni Cabré (que va escriure el text el 1999 sota el títol L’efecte 2000) crea un clima de tensió i de misteri que descol·locarà l’espectador fins al final de l’obra. Les traïcions, les mentides, les suposicions, les trabanquetes, el drama... tot alimenta una narració que requereix el màxim als actors: en una sala com la Versus, res no passa desapercebut i tot hi suma: des de l’escenografia, feta amb pocs recursos, però demostrant que no cal res més (quatre taules d’oficina, uns línia al terra i aparells –vells- d’informàtica), fins a una trama molt propera i recognoscible (portada a l’extrem), passant per la música (original de Malacara & Wilson Band, que actuen els divendres i els dissabtes al vestíbul com a aperitiu), els silencis tensíssims, els jocs de llum o les fugides escales amunt dels protagonistes. No sobra res.

(Toni Polo. "La peixera dels draps bruts", digital Recomana.cat, 17 de maig de 2016)

* * *

Lo mejor (y lo peor) de La peixera, de Toni Cabré, es lo mucho que la platea puede identificarse con la trama y los personajes. La ha estrenado el Versus Teatre (estará en cartel hasta el 29 de mayo) tras años arrinconada en las estanterías. El autor escribió y publicó el texto, bajo el título L’efecte 2000 (premio Ciutat d’Alcoi), hace ya más de tres lustros, cuando España iba bien y pocos advertían del tsunami que se avecinaba. Cabré sí lo vio venir y, en su ficción, envió a cuatro informáticos a la lucha más descarnada por la supervivencia laboral. Apenas ha tenido que actualizar algún término técnico y cambiar el título para rescatarla hoy, más vigente que nunca.

La batalla se libra en el asfixiante sótano de una empresa, donde el equipo de informáticos trabaja. Su jefe directo –Òscar Molina, que también dirige el montaje– les anuncia los planes de «los de arriba» de prescindir de sus servicios. Y ellos, que se creían los amos del cotarro, los cerebros irremplazables para el funcionamiento del negocio, se lanzan a despellejarse vivos tras constatar que el jefe de la manada no los defenderá.

Espiral de violencia
La desconfianza y supuestas traiciones disparan la espiral de violencia que el elenco (Joan Bentallé, Miquel Sitjar, Jaume Casals y Pep Papell) afronta con mayúscula intensidad en algunos de los pasajes. A lo largo de una jornada, dividida en cuatro actos, Molina consigue trazar con buen pulso el crescendo del clima de tensión que desemboca en la tragedia, servida con extrema fisicidad en un gran trabajo del reparto.

El más veterano (Bentallé), rabioso por la patada tras dejarse la piel en la empresa, desahoga su desespero en una tremenda tunda de golpes al supuesto traidor (Papell), que se ha vendido al poder. La escena es de impacto, como también lo es cuando arrasa con todos los objetos a su alcance, incluido algún equipo informático.

Y mientras los de abajo se despedazan, Molina asume con templanza el papel del superior sin escrúpulos también en lucha para salvar el pellejo. Es el más inepto (incapaz de decidir qué ordenador comprar a su hijo), pero ahí está, manejando el destino de cuatro desgraciados. Bestias heridas a las que Cabré culpabiliza de sus acciones. De su falta de estrategia, incapaces de unirse ante el enemigo. Un demoledor retrato del sálvese quien pueda que domina en el mercado, más bien jungla, laboral.

(Imma Fernández. "En la jungla laboral", El Periódico, 9 de maig de 2016)

* * *

Un western al soterrani. ¿Què devia passar l'any 2000 perquè el dramaturg Toni Cabré (Mataró, Maresme, 1957) no estrenés en un circuit estable l'obra «L'efecte 2000», guanyadora del premi Ciutat d'Alcoi i publicada a la col·lecció El Galliner d'Edicions62, la mateixa obra que ara ha revisat lleugerament —en setze anys la informàtica ha fet un canvi espectacular— i que ha retitulat «La peixera»?

Segurament que els corrents del canvi de segle no devien aconsellar que es posés sobre l'escenari un retrat tan salvatge que mostrés fins on pot arribar la lluita per fer-se amb un lloc de treball. Esclar que, l'any 2000 encara no havia esclatat la crisi de la bombolla immobiliària i financera i el segle que estava a punt d'encetar se les prometia ben felices.

I és ara, doncs, quan l'obra de Toni Cabré esclata com un cop de puny a l'estómac, quan la massa treballadora de classe mitjana —la dels despatxos, la del cafetó i el cigarret, la de la corbata i el vestit d'agent comercial— ha notat la ferida en la pròpia pell, que el discurs dels cinc personatges que protagonitzen «La peixera» ja no sona a ciència-ficció d'un món que no era el nostre sinó com un reflex de la misèria humana a l'hora de perdre el plat calent a taula.

He dit d'entrada que «La peixera» és un western al soterrani perquè tot passa a la planta de sota d'una empresa —el guió en diu mitjana, però jo diria que no li fal cap mal qualificar-la de gran empresa— i que les decisions vénen de dalt —metàfora del poder real— malgrat que és sota terra —metàfora del poder utòpic— on es té el cervell informàtic que ho pot aturar tot només pitjant un botó. (...)

«La peixera» és una d'aquelles obres que pot congregar molts espectadors i que, segurament, reclamarà una pròrroga o una segona temporada. Hi ha també la nova aportació musical de Malacara & Wilson Band, que ja va enregistrar un disc amb alguns temes de la banda sonora d'una obra anterior, «Cloaca», de Maria Goos, que reunia part del repartiment actual de la companyia, i que ara té en procés l'enregistrament dels temes que marquen el tall dels quatre actes de «La peixera», quatre actes que transcorren en quatre espais temporals d'una sola jornada: matí, migdia, tarda i vespre. Si de debò fos un western, com he dit abans, seria exactament des de la sortida a la posta de sol, amb duel inclòs i la mà a la flor de pell de la culata del revòlver. (...)

(Andreu Sotorra. "Un Western al soterrani", digital Recomana.cat, 1 de maig de 2016)

* * *

La obra L'efecte 2000 presenta tres aciertos fundamentales que le otorgan una solidez envidiable: un argumento bien trazado, convincente, que renuncia al virtuosismo inútil; unos personajes de perfil nítido, pero que incorporan los matices psicológicos que tienen que ser útiles en el desarrollo de la acción, y una progresión dramática muy afinada que permite, como señala el prologuista con acierto, un desenlace en dos tiempos, que contrastan en el tono y que convierten la obra en una estructura cerrada e invulnerable. Tanto como el poder invisible como eficaz que convierte el efecto 2000 en algo más duro que un espejismo informático.

(Miquel M. Gibert. "El virus ataca al disco duro", El Periódico de Catalunya, 12 de gener de 2001)

* * *

El mercat laboral cada dia s'assembla més a una jungla salvatge en què les bèsties amenaçades s'assetgen mútuament per mirar de salvar-se. Les empreses acomiaden els seus treballadors, d'un dia per l’altre, sense cap escrúpol, ni tan sols el mínim detall d'humanitat, amb el pretext d'insòlites noves tàctiques o d'eufemístics reajustaments fulgurants, dictats des de direccions sense rostre, càrrecs amb sous astronòmics que esguarden els subordinats com si fossin ninotets de fira. Els contractes són cada vegada més un paper mullat, un mer lligam professional d'una precarietat immunda. I els treballadors, aïllats com feres dins d'una gàbia, sense cap mena de solidaritat recíproca, perden progressivament els drets més elementals: la rendibilitat econòmica no té respecte per res ni per ningú, i la filosofia empresarial entronitza el culte a la traveta i la competència despietades, la insensibilitat com a norma de conducta per triomfar i situar-se en un lloc de poder tan inestable com èticament reprovable. Una problemàtica d'una contemporaneïtat tan colpidora és el que Toni Cabré planteja a L'efecte 2000 en una història trepidant i cruel que és una al·legoria de les relacions sociolaborals del món actual. Cabré reflecteix la lluita d'un equip d'informàtics d'una empresa mitjana que, a causa d'un canvi d'estratègia promogut des de la direcció amb la complicitat dels càrrecs subalterns, veu amenaçat el seu lloc de feina. La defensa inicial del seu paper imprescindible en l'empresa, la reivindicació dels seus èxits davant del temut efecte 2000 i la decisió d'aturar de sobte tot el sistema com a mesura de força no serveixen, ni poc ni gens, per negociar amb els directius una remodelació que tingui en compte el servei que han fet a l'empresa, les hores enterrades per fer rutllar tot el sistema. La decisió empresarial és determinant, dràstica, inapel·lable, i qualsevol eventualitat ha estat calculadament esperada perquè sigui innòcua.

Com és previsible, l'equip de tècnics i programadors informàtics, d'edats i caràcters molt diferents, no reacciona de manera col·lectiva i unànime enfront d'un problema que els afecta a tots, sinó que de seguida les diferències i les ambicions personals, les picabaralles i dissensions mútues, provoquen enfrontaments i desvirtuen el sentit de les seves exigències justes. El cap de l'equip, que actua com a subaltern de l'empresa, únicament ha de deixar fer amb cautela i moure els fils en contacte amb les altures perquè, sense valer-hi afectacions de cap mena, pugui acomiadar els treballadors salvaguardant el seu lloc i el d'un dels subordinats més brillants. Les lluites intestines entre els membres de l'equip –accentuades per la pressió que hi exerceixen des de dalt i el pas inexorable de les hores– desarma qualsevol motí de resistència davant de la disposició presa des dels òrgans de direcció. El comportament de cada membre de l'equip deixa al descobert les seves febleses, les seves rancúnies i traïcions, tota la fel acumulada durant tant de temps de feina absorbent, enclaustrats en les parets dels soterranis de l'empresa. La seva incapacitat d'adoptar una contestació col·lectiva els condemna, malgrat alguna heroïcitat estèril, a una desfeta patètica.

Tota l'acció de L'efecte 2000 té lloc en el departament d'informàtica de l'empresa, situat en el segon soterrani de l'edifici. L'espai escènic es troba dividit en tres zones contigües, separades per mampares de vidre: el despatx del cap, la sala amb les taules i pantalles dels quatre informàtics i una cambra amb els equips de màquines de gran potència. L'espai adquireix una dimensió metafòrica molt ben trobada –són les entranyes del monstre, convenientment classificades en espais de poder– i crea una atmosfera asfixiant i claustrofòbica –un indret sense llum natural, ple d'andròmines sense vida, on cada treballador solitari es troba immers durant hores davant de la seva pantalla i els seus fantasmes–. Aquesta atmosfera ofegadora contribueix a acréixer la tensió fins a límits violents i té un efecte destructiu en les relacions d'afinitats i incompatibilitats interessades que s'estableixen entre els membres de l'equip. Cabré ha condensat la trama en una sola jornada laboral –perfectament versemblant– i ha traçat uns caràcters molt ben definits i diferenciats, tant per l'adscripció generacional i les aspiracions individuals de cadascú com per la sensibilitat que demostren entorn d'una problemàtica comuna. Des del treballador de cinquanta anys que reacciona amb la protesta més enèrgica, però que és incapaç de mantenir una coherència personal per la tria feta de no convertir-se en un subaltern, fins al més jove que es mostra decidit a prendre una actitud resolutiva i conseqüent i, a la fi, no es deixa vèncer per l'antropofàgia del sistema, tot passant per l'arribista de torn, servil als designis de l'empresa i rapaç amb les debilitats dels companys, i el nyicris de caràcter que no sap calibrar les conseqüències que poden tenir els seus desequilibris emocionals. Tot un ventall d'actituds representatives de la societat actual, delineades des d'una opció realista i exempta de concessions mel·líflues a la galeria. L'efecte 2000 reprèn dos dels temes predilectes de Toni Cabré –la influència de les noves tecnologies en la societat d'avui i la relació dels individus amb la maquinària socioeconòmica que determina implacablement les seves vides– observats, com a Històries d'amor, des d'una mirada que en sotja el seu caire més humà: les conseqüències tràgiques de la mecanització controlada per un poder que fa i desfà sense tenir en compte els valors més elementals de la dignitat humana. L'escriptura de Cabré s'enfronta a un problema social que té una projecció evident en la dinàmica canibalesca que s'imposa en les empreses, com també en el conjunt de les relacions socials, i ho fa amb un llenguatge concís, cenyit, d'una gran eficàcia dramàtica. La seva peça, ajustada a les unitats de temps i d'espai, juga amb l'enjòlit del lector/espectador, presenta una progressió vertiginosa cap a l'inevitable, i retrata amb clarividència el col·lapse a què arriben unes lluites tancades en els interessos estrictament individuals, sense la magnitud col·lectiva que els forniria l'autèntica força.

(Francesc Foguet i Boreu. "L'autèntica força", Avui, 28 de desembre de 2000)

* * *

Bajo la apariencia de un conflicto laboral en una empresa informática, L'efecte 2000 se convierte en un drama bastante duro y de resolución fuerte. El escritor analiza, de forma hábil, el deterioro de relaciones humanas que provoca el conflicto laboral. Una obra que destaca también por la facilidad con que podrá ser puesta en escena.

(Julio Máñez. Villena.net, juny de 2000)