—Les referències a la poesia hi són constants: versos de Gil de Biedma, de Ponç Pons, de Martí i Pol...són un recurs per a endolcir la narració?
—La poesia, i també la música, és un dels refugis que troba na Clara quan està en crisi. Totes les poesies que cite i els poetes que mencione m'agraden i m'ajuden a sostindre la història. No tenia intenció de donar-li aqueix to poètic que alguns lectors hi descobreixen. Només em vaig proposar l'exercici físic d'escriure. Tornar a aprendre a usar les subordinades, els adjectius, els dos punts, els punts i comes, que en periodisme televisió no s'usen i acabes tenint por d'atrofiar-te.

—Creu que la seua condició d'illenca, com la de Carme Riera, determina un cert estil de personatges?
—La condició d'illencs marca molt. Potser sí que hi ha un cert aire en els personatges dels escriptors de les illes que els fa assemblar-se, però no sabria qualificar-los. Tal vegada com d'arrelats estan a la terra, com projecten la seua soledat, o es decanten més cap a la introspecció. Però per a mi no és el mateix ser de Mallorca que de Menorca o de Formentera. A Menorca no hi ha molt a mirar: la mar i tu. Els personatges de Riera en Cap al Cel Obert són molt d'illa, i també els de la mallorquina Antònia Vicens, sobre tot en 39 graus a l'ombra. Però fixa't que Pau Faner, de Ciutadella, els anys vuitanta feia novel·les del tipus realisme màgic, i tot era una explosió de color i de llum.

—Com s'expliquen les varietats dialectals que es reflecteixen en la novel·la? Pel fet de ser l'autora menorquina, estudiant a Barcelona i resident a València?
—Em semblava que si un personatge era de Barcelona havia de parlar barceloní i si era de València, valencià. I na Clara no podia expressar-se, rumiar els seus sentiments, d'una altra manera que no fóra en menorquí. Per a mi els personatges són persones, me'ls crec molt, i no els veia parlant amb una varietat del català diferent a la seua. La Luisa, per exemple, és un personatge del Cabanyal fet de moltes dones valencianes. Jo no en conec cap de dona menorquina amb les seues característiques, oberta, extravertida, amb un pragmatisme molt d'ací. D'altra banda, a mi no em costa fer aquest canvi de registre perquè l'use en la vida quotidiana. Amb els meus pares i familiars de Menorca no parle igual que amb el meu company que és de Carcaixent.

—És una manera d'enriquir la llengua?
—Algun lector m'ha dit que sí, però la meua intenció no era enriquir. També hi ha el perill de fer una cosa massa costumista. En aquest aspecte m'he mirat en l'espill de Carme Riera, perquè ella ho aconsegueix perfectament, això de sumar les formes dialectals. Ella és realment valenta, conjuga tots els verbs en balear escriga el que escriga.

—Es diu que el primer llibre és el més autobiogràfic.
—Supose que no és el mateix un primer llibre als 20 anys d'edat que a prop dels 40. A Clara Llabrés li he regalat els meus escenaris, el color de l'aigua de les platges menorquines, la Facultat de Periodisme i el carrer de Rocafort de Barcelona, on jo vaig estudiar i on vaig viure. També li he regalat els records de la meua infantesa, que va ser bastant més feliç que la seua. Però res més, la resta és ficció.

—Escenaris urbans i problemes actuals. En això coincideixen una gran part de les novel·les que s'estrenen aquesta primavera.
—Hi ha hagut massa novel·la històrica. Si ara no escrivim de les ciutats i del nostre temps, d'ací a vint-i-cinc anys, què llegirà la gent de com era la ciutat i la societat del començament del segle XXI? Què se n'haurà de dir, que encara s'escrivia de dos segles enrere?

(Empar Marco. Fragment de l'entrevista "Si ara no escrivim del nostre temps, què llegiran d'ací a 25 anys de com era la societat?", El País. Quadern, 22 d'abril de 2004)